Resumen de Toni Sala conversa amb Perejaume
Toni Sala (entrev.)
Perejaume no es dedica a l'obra, sinó a l'obreda, que és una paraula que ell i la llengua van crear per referir-se a una obra que es va fent a si mateixa. Per parlar d'aquesta obreda, què caldria? Una sobreobreda? Una reobreda? Una obreda d'obredes? Si sol ser complicat i generalment sobrer parlar de les obres, imagineu-vos de les obredes.
Es pot veure Perejaume com una conseqüència del món de la sobreabundància d'aquests últims temps. Sembla que s'hagi arribat a un punt de saturació que ja no ens hi veiem, que toca fer una mica de net, aturar-se un moment a pensar. Però aquesta obreda la trobaríem en qualsevol època. Sempre n'hi haurà.
Perejaume treballa amb tècniques diferents que li permeten distanciar-se, parlar des d'una tècnica a l'altra. Pinta l'escriptura i escriu la pintura. Posa quadres als llibres i llibres als quadres. Fa obra i l'obra el fa a ell. També des de la raó ens parla de la irracionalitat i viceversa. I tot acaba prenent un sentit místic, preguntant-se què hi ha més enllà de l'obra, i quin és el sentit final d'obrar, que no sabrem mai.
El seu últim llibre, Tres dibuixos de Madrid, explica un intent que va fer de sortir de Madrid caminant duent els dibuixos d'uns peus. Sortir a peu avui d'una ciutat és impossible. Més enllà d'aquesta constatació fàcil, comença el llibre preguntant-se: "Què és sortir a peu de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII? (...) Podem dir-ne una obra? Una obra de qui? O de què? O de quants?" Com té escrit, "cada autor exerceix segons la voluntat de l'obreda". La pregunta constant, mística, és aquesta voluntat de l'obreda. És un foment del misteri, un restabliment del misteri. L'obra de Perejaume, com totes les obres que valen la pena, no diuen, sinó que suggereixen. Deixen l'espectador amb la boca oberta, admiratiu, en suspens, esperant, restableixen el misteri.
Potser el mèrit gegant de Perejaume o de la seva obra sigui tenir la força d'enfrontar-se a la tensió d'una paradoxa que desactivaria un artista menys potent: l'obra, l'excés d'obra, se'ns menja; però, podem deixar-ne de fer? És aquesta tensió entre la meravella i l'espant que fa de nom a un llibre seu, L'obra i la por. Hem de deixar de fer? L'excés d'obra no és una alarma seva, és un crit general que sentirem per totes bandes, no només l'artística, sinó la urbanística, l'econòmica, és un tema definitiu dels dies que vivim i que ara amb això de la crisi va prenent matisos apocalíptics. És la consciència del caos. Però no podem pas suicidar-nos. Potser es tracta de fer millor. Com més optimisme, més gran és l'artista. En això Perejaume és un motor de l'art més absolut".
