Aquesta ponència fa una anàlisi crítica del pretès model “1+>2”, segons el qual tots els europeus haurien d’aprendre almenys dues llengües estrangeres. Després d’haver repassat breument l’aparició del model “1+>2” en el discurs oficial europeu, l’examinarem pel que fa a l’efectivitat i, en concret, ens centrarem en la pregunta següent: el model “1+>2” garanteix una comprensió (lingüística) entre els europeus i pot oferir una resposta als reptes de la comunicació en una Unió plurilingüe? Veurem que el model “1+>2” esdevé insuficient. Tant pot no garantir la comunicació eficaç com incitar a la mateixa hegemonia lingüística que se suposa que evita. Per tant, el model “1+2” pot complir la seva doble missió: assegurar la comunicació eficaç i, al mateix temps, mantenir la diversitat lingüística a Europa, sempre que s’adoptin mesures conjuntes. L’última part d’aquesta conferència tracta les possibles vies per identificar algunes d’aquestes mesures.
This paper develops a critical analysis of the so-called “1+>2” model, according to which all Europeans should learn at least two foreign languages. After briefly reviewing the emergence of the “1+>2” model in official European discourse, we shall examine the model in terms of its effectiveness, focusing in particular on the following question: does the “1+>2” model guarantee (linguistic) understanding between Europeans, and can it offer a response to the challenges of communication in a plurilingual Union? We shall see that the “1+>2” model turns out to be inadequate. It may either fail utterly to guarantee efficient communication, or abet the very type of linguistic hegemony it is supposed to avoid. Therefore, the “1+2” model can fulfil its dual mission of ensuring efficient communication while maintaining linguistic diversity in Europe only if a number of accompanying measures are adopted. The last part of this talk is devoted to a discussion of possible avenues for the identification of some such measures.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados