Polítiques familiars a Catalunya: una primera aproximació

• Cristina Brullet Tenas ^[1] ; Lluís Flaquer Vilardebò ^[1]
  1. [1] Universitat Autònoma de Barcelona

     Universitat Autònoma de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Revista catalana de sociologia, ISSN-e 2013-5149, ISSN 1136-8527, Nº. 12, 2000, págs. 141-153
• Idioma: español
• Enlaces
  • Texto completo
• Dialnet Métricas: 4 Citas
• Resumen

  • L'objectiu de l'article és exposar les conclusions d'un estudi en el qual s'ha analitzat la política familiar a Catalunya, tant la que és competència de l'Estat espanyol com la que ha impulsat, com a política pròpia, el Govern autònom de la Generalitat de Catalunya mitjançant el Programa Integral de Suport a les Famílies (PISF) aprovat l'any 1993. L'estudi ha volgut respondre a la pregunta següent: El Govern de la Generalitat està impulsant un model coherent de política familiar? La política familiar de la Generalitat, si bé es declara de vocació universalista, mostra a la pràctica un caràcter clarament assistencialista. En general, ha mancat direcció i voluntat política per a la implementació de les mesures proposades al PISF. El retard en la formació de noves famílies és degut a la precarietat actual dels contractes de treball, però també a la inexistència d'una política d'habitatge social. Les joves parelles tampoc no disposen de prestacions universals per fills a càrrec, fet que contribueix també a la baixa fecunditat de les dones catalanes. Les mesures per facilitar la conciliació de la vida laboral i la vida familiar -a banda els permisos per maternitat i parentalitat, que són competència de l'Estat espanyol- no s'han implementat. Així, una de les característiques més rellevants del nostre sistema de benestar és el seu baix nivell de desmercantilització i desfamiliarització. És a dir, la família (principalment les dones) a Catalunya és, avui, la font principal d'assistència de la ciutadania.