México
En Mundial Magazine (1911-1914), la revista que Rubén Darío dirigió al final de su vida, destaca un texto por su carácter humorístico, “Cómo se puede vivir en París sin dinero”, que parodia la crónica de viajes, uno de los principales géneros del modernismo. A partir de la definición de parodia de Hutcheon (2000), se propone que dicho texto funciona como mecanismo legitimador del modernismo, en el entendido de que se trata ya de una estética triunfante. Se analiza, además, el diálogo entre texto e imágenes, concebido para contrastar este artículo del resto de los publicados en el magazine.
En Mundial Magazine (1911-1914), la revista que Rubén Darío dirigí al final de la seva vida, destaca un text pel seu caràcter humorístic, “Com es pot viure a París sense diners”, que paròdia la crònica de viatges, un dels principals gèneres del modernisme. A partir de la definició de la paròdia de Hutcheon (2000), es proposa que aquest text funciona com un mecanisme legitimador del modernisme, entenent que es tracta ja d’una estètica triomfant. S’analitza, a més a més, un diàleg entre el text i les imatges, concebut per a contrastar aquest article de la resta dels publicats en el magazine.
In Mundial Magazine (1911–1914), the magazine that Rubén Darío directed at the end of his life, one text stands out for its humorous character, “How One Can Live in Paris Without Money”, which parodies the travel chronicle, one of the principal genres of Modernism in Latin American literature. Drawing on Linda Hutcheon’s (2000) definition of parody, this article proposes that the text functions as a legitimizing mechanism for modernism, understood here as an already triumphant aesthetic. It also analyzes the dialogue between text and images, conceived to contrast this article with the rest of those published in the magazine.
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados