Hayyim Nahman Bialik, «el poeta nacional del poble jueu»

• Manuel Forcano Aparicio ^[1]
  1. [1] Universitat de Barcelona

     Universitat de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Haidé: estudis maragallians : butlletí de l'Arxiu Joan Maragall, ISSN-e 2014-3818, Núm. 14, 2025, págs. 71-83
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • Hayyim Nahmin Bialik, the «National poet of the jewish people»
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • català

    Joan Maragall i Hayyim Nahman Bialik constitueixen dues figures cabdals dins els processos de renaixença cultural que, a cavall dels segles XIX i XX, van marcar tant la literatura catalana com la literatura hebrea moderna. Contemporanis en el temps, tots dos poetes van articular un discurs literari que superava l’àmbit estrictament estètic per convertir-lo en un instrument de legitimació identitària i nacional. Maragall, amb la seva teoria de la «paraula viva» i la seva aportació al modernisme, contribuí decisivament a consolidar la llengua catalana com a vehicle de modernitat i expressió espiritual; també Bialik, qualificat sovint com a «poeta nacional jueu», simbolitzà les aspiracions d’un poble dispers i en procés de renaixement cultural, oferint a la llengua hebrea una nova centralitat literària i emocional. En ambdós casos, la seva importància rau en la capacitat de conjugar tant l'experiència per-sonal com la col·lectiva, tot dotant la poesia d’una funció cohesionadora i de projecció més enllà del marc local en què visqueren. La seva recepció posterior consolidà aquest rol simbòlic: Maragall seria llegit com a model d’ideal espiritual i com un referent indiscutible del catalanisme literari, mentre que Bialik es convertí en punt de referència ineludible per a la literatura israeliana i per a la configuració del cànon hebreu modern.

  • English

    Joan Maragall and Hayyim Nahman Bialik stand as pivotal figures within the processes of cultural renaissance that, at the turn of the nineteenth to the twentieth century, respectively shaped Catalan literature and modern Hebrew literature. Contemporaries in time, both poets articulated a literary discourse that transcended the strictly aesthetic realm to become an instrument of national and identity-based legitimation. Maragall, through his theory of the “living word” and his contribution to Modernisme, played a decisive role in consolidating the Catalan language as a vehicle of modernity and spiritual expression; likewise, Bialik, often described as the “national Jewish poet,” embodied the aspirations of a dispersed people in a process of cultural rebirth, granting the Hebrew language a renewed literary and emotional centrality. In both cases, their importance lies in the ability to intertwine personal and collective experience, endowing poetry with a cohesive function and with a resonance that extended beyond the local framework in which they lived. Their subsequent reception reinforced this symbolic role: Maragall came to be read as a model of spiritual idealism and as an indisputable reference for literary Catalanism, while Bialik became an unavoidable point of reference for Israeli literature and for the shaping of the modern Hebrew canon.