[1]
Performing Rites. On the Value of Popular Music se publicó hace 25 años. El objetivo del libro era abordar cuestiones de valor musical y demostrar que los argumentos que calificaban la música como buena o mala eran tan necesarios para la cultura musical popular como para el arte culto. El presente artículo examina los cambios en las prácticas y estudios de la música popular en el último cuarto de siglo y reflexiona sobre los efectos de dichos cambios en el discurso de valor. Los cambios que me interesan son la transformación digital de la comunicación musical, que origina formas nuevas de crear, consumir y compartir música; las fuerzas demográficas que han remodelado tanto la geografía como el ecosistema del mercado musical, y la aparición de música electrónica de baile en una nueva economía de la música «en vivo». ¿Qué significa, desde un enfoque sociológico de la estética, que la gente ya no se vea obligada a escuchar música que no le gusta? ¿Que los algoritmos hayan minado un sistema de autoridad musical (radio musical y prensa musical) que tiempo atrás se daba por sentado? ¿Que bailar sea una forma tan importante de escuchar? ¿Qué es un «músico» en la era digital? Al abordar estas cuestiones, reconozco también que, del mismo modo que las posibilidades históricas y discursivas configuran a quienes crean y escuchan música popular, dichas posibilidades también configuran a quienes la estudian. Tenemos la libertad de estudiar lo que nos gusta y de la manera que nos gusta, pero solo en las circunstancias en las que nos encontramos. ¿Cómo han cambiado estas circunstancias desde 1996?
Performing Rites. On the Value of Popular Music es va publicar fa vint-i-cinc anys. L’objectiu del llibre era abordar qüestions de valor musical i demostrar que els arguments que qualificaven la música de bona o dolenta eren tan necessaris per a la cultura musical popular com per a l’art culte. Aquest article examina els canvis en les pràctiques i estudis de la música popular durant l’últim quart de segle i reflexiona sobre els efectes d’aquests canvis en el discurs de valor. Els canvis que m’interessen són la transformació digital de la comunicació musical, que origina formes noves de crear, consumir i compartir música; les forces demogràfiques que han remodelat tant la geografia com l’ecosistema del mercat musical, i l’aparició de la música electrònica de ball en una nova economia de la música «en viu». Què significa, des d’un enfocament sociològic de l’estètica, que la gent ja no es veja obligada a escoltar música que no li agrada? Que els algorismes hagen minat un sistema d’autoritat musical (ràdio musical i premsa musical) que fa un temps es donava per descomptat? Que ballar siga una manera tan important d’escoltar? Què és un «músic» en l’era digital? A l’hora d’abordar aquestes qüestions, també reconec que, de la mateixa manera que les possibilitats històriques i discursives configuren els qui creen i escolten música popular, aquestes possibilitats també configuren els qui l’estudien. Tenim la llibertat d’estudiar el que ens agrada i de la manera que ens agrada, però només en les circumstàncies en les quals ens trobem. Com han canviat aquestes circumstàncies des de 1996?
Performing Rites. On the Value of Popular Music was first published 25 years ago. The aim of the book was to address issues relating to musical value and to show that arguments about whether music was good or bad were as vital for popular music culture as for high art. In this paper, I consider the changes in popular music practices and studies that have occurred over the last quarter of a century and reflect on the effects these changes have had on value discourse. The changes that interest me are the digital transformation of musical communication, leading to new ways of making, listening to and sharing music; the demographic forces that have reshaped both the geography and the ecology of the music market; and the emergence of electronic dance music in a new economy of ‘live’ music. What does it mean for a sociological approach to aesthetics that people no longer have to listen to music they do not like? That a once commonly overlooked and undervalued apparatus of music authority (music radio and the music press) has been undermined by algorithms? That dancing is such an important way of listening? What is a ‘musician’ in the digital age? In addressing these questions, I acknowledge too that, just as popular music makers and listeners are constructed as such by their historical and discursive possibilities, so, too, are popular music scholars. We are free to study what and how we like but only under the circumstances in which we find ourselves. How have these circumstances changed since 1996?
© 2001-2026 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados