Condicions econòmiques de l'agricultura del segle XIX

• Autores: Emili Giralt i Raventós
• Localización: Empresaris, nobles i vinyaters: 50 anys de recerca històrica : escrits seleccionats / Emili Giralt i Raventós (aut.), Manuel Ardit Lucas (ed. lit.), 2002, ISBN 84-370-5492-3, págs. 287-306
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen

  • Abans d'examinar els principals conreus, caldria precisar les grans línies de l'evolució de l'agricultura i assenyalar els factors que en causaren l'estancament. En l'aspecte agrícola, com en tants d'altres, el segle XIX fou una llarga etapa de transició. Persistien encara pràctiques rutinàries però aparegueren innovacions que encara van tardar decennis a generalitzar-se i a donar resultat d'abast general.

    Perdurava també el caràcter extensiu de l'agricultura tradicional. Si alguns productes, com el vi, aconseguiren una producció major va ésser, gairebé sempre, gràcies a l'augment que d'antuvi havia experimentat la superfície d'aquell conreu. La rompuda de terres que implicava en l'augment de la superfície agrícola no sempre fou aconsellable ni, a la llarga, productiva. Hom artigà sovint terres fluixes, de pendents pronunciats i massa apartades dels llocs de població, les quals només poden rendir a força de treball i de constància.

    Bastaven unes collites esguerrades o una depreciació continuada del producte recol·lectat perquè el pagès desesperés del seu esforç i deixés erma la terra. El resultat final d'aquest treball antieconòmic fou l'inútil i lamentable desboscament de grans extensions del país. La manifestació més evident -emblemàtica- del caràcter extensiu de l'agricultura del XIX fou la persistència del conreu biennal, amb la pràctica del guaret i la prohibició de restoblar, que, si més no durant la primera meitat del segle, encara era norma en molts contractes de conreu. ‹‹Qui restobla, paga el doble›› o ‹‹qui restobla, no té una dobla››, deia el refrany recollint una experiència multisecular que només podien fer variar unes noves tècniques i uns recursos en fertilitzants que independitzessin la producció agrícola de la producció de fems de la finca. Una agricultura caracteritzada en moltes comarques per un policonreu encarat a l'autoconsum domèstic o local, i amb una organització del treball que implicava l'absorció de molta mà d'obra en les tasques agrícoles. De fet, la màxima densitat de població rural de Catalunya la revelen els censos de 1857-1867, i si va minvar a partir d'aquest període no fou tant per causes lligades a l'agricultura com per la desaparició d'antigues indústries rurals.

    Molts dels milloraments tècnics coneguts a través de la literatura agronòmica foren de tan lenta aplicació i de tan poca influència sobre la rutina dels conreus que difícilment es poden tenir en consideració com a factors d'una immediata transformació agrícola.