Agua
Una biografía
Giulio Boccaletti
Traducció de Margarita Estapé.
Ático de los libros, 2022. 500 pàgines.
La tasca que es proposa abordar Giulio Boccaletti amb la seua obra Agua: Una biografía és immensa, d’acord amb algunes de les pantagruèliques intervencions de l’ésser humà al territori quan s’ha proposat sotmetre l’aigua per als seus interessos, com la presa de les Tres Gorges. Si poguera concentrar-se en una sola idea en què ha consistit la relació de l’ésser humà amb l’aigua al llarg de la història, rescataria un passatge de la secció dedicada a l’època romana: «L’aigua és la res publica per excel·lència, una substància que es mou i que no es pot restringir a la propietat individual». Les societats que han prosperat en diversos moments històrics ho han fet, segons va mostrant el llibre, gràcies al fet que s’han creat maneres cooperatives, econòmicament atractives, per a invertir en la creació d’enormes infraestructures hidràuliques que han permès utilitzar l’aigua en diversos sentits: navegació, irrigació i generació d’energia.
Boccaletti recorre els períodes grec, romà, egipci, mesopotàmic i altres de l’Antiguitat clàssica. A continuació, el relat passa per l’Europa medieval i s’endinsa en el projecte colonial europeu. En aquest llarg període de transició, «la història de l’aigua passa a ser una història d’estats nació». La identificació de l’estat amb un territori condueix al control de l’aigua que es mou pel paisatge. Aquesta seria una expressió rotunda de la seua sobirania. La idea de fons és la mateixa que a l’Antiguitat: «Es persegueixen objectius col·lectius a través de l’activitat econòmica d’individus i empreses». Finalment, se’ns presenta una imatge del darrer mig segle d’història mundial dictada per la política exterior dels Estats Units i la Xina. L’autor fa molt d’èmfasi en el model AVT (Autoritat de la Vall del Tennessee), un projecte originalment ideat per a domesticar les aigües del riu esmentat, per tal d’electrificar la regió, fer-lo navegable i augmentar el rendiment agrícola. Les darreres dècades han estat una rèplica reeixida o fallida d’aquesta idea, que ha suposat la construcció de milers de preses i altres estructures hidràuliques per a crear riquesa.
El llibre obvia aspectes importants. Per exemple, l’acció de la gent corrent en la seua relació amb l’aigua. Es troba a faltar una anàlisi més profunda de l’enorme impacte ambiental del desenvolupament hidràulic i de l’explotació de les aigües subterrànies. Destaca l’absència d’imaginaris comuns de l’antiguitat àrida que suggerisquen la rellevància dels qanats (infraestructura subterrània d’irrigació) de l’antiga Pèrsia i altres regions del món, dels oasis, del cargol d’Arquimedes, o dels pous esglaonats del subcontinent indi. De fet, s’ignora l’Índia antiga i medieval, amb la seua pròpia i rica història de l’aigua i els seus mites i llegendes a l’altura dels de Gilgameix i Noè.
En favor del llibre hem de dir que probablement cada lector trobe alguna cosa a faltar i que l’autor hauria produït un llibre immanejable si haguera tingut en compte tots els aspectes. L’extensa bibliografia ofereix agafalls al lector interessat a aprofundir en temes molt variats relacionats amb l’aigua. Així, malgrat tot, és una obra de referència, a partir de la qual poden haver-hi altres desenvolupaments igualment d’aclaridors.
