Introducció: Zones àrides. Oportunitats, reptes i amenaces

Esteve Adam. La Blanca (Bardenas Reales). Oli sobre paper Daler, 21 × 29,7 cm.

Les zones de clima hiperàrid, àrid, semiàrid i sec-subhumit («terres seques» si traduïm el vocable dryland o «zones àrides» com ens agrada més anomenar-les) ocupen més del 40 % de la superfície terrestre i són la llar de més de 2.000 milions de persones. En contra de la imatge que es té d’aquest important conjunt de biomes, les zones àrides alberguen el 36 % dels depòsits de carboni, el 30 % de les zones forestals, el 50 % de la ramaderia mundial i el 44 % de les terres de cultiu. Aquestes xifres donen una idea de la seua importància social, econòmica i ecològica –el tema del primer article del monogràfic– i advoquen per la necessitat de conèixer i comprendre el seu funcionament i gestionar les activitats humanes en un clima cada vegada més canviant. Això és clau per a permetre’n el desenvolupament i evitar-ne la desertificació.

S’estima que una cinquena part de les zones àrides ja està desertificada, i aquest procés s’està accelerant. La lluita contra la desertificació no ha presentat solucions gaire efectives fins avui i les raons tenen a veure, com ens explica Víctor Castillo, amb la construcció històrica del concepte i els interessos contraposats al voltant de la Convenció de Nacions Unides dedicada a la desertificació, una de les conseqüències de la qual és l’allunyament entre ciència i política. Els treballs que completen el monogràfic se centren en els principals usos del sòl i les seues conseqüències. Laura Yahdjian i col·laboradors il·lustren la importància de conèixer els efectes del pasturatge –el principal ús a les zones àrides (62 %)– sobre la vegetació i el sòl per a poder dissenyar estratègies que eviten la desertificació de la Patagònia argentina. Per la seua banda, Anahí Ocampo i col·laboradores posen l’accent en l’ús dels recursos hídrics i exploren casos de l’Argentina, Bolívia, Xile i Mèxic en relació amb l’agricultura de regadiu i la mineria. A partir d’aquestes experiències mostren que els usos de l’aigua i les visions de desenvolupament competeixen en un escenari climàtic cada vegada més urgent.

Esperem que els articles d’aquest monogràfic ajuden a comprendre la importància de les zones àrides i la necessitat que el seu desenvolupament vaja de la mà de la salvaguarda dels seus recursos. La sostenibilitat d’aquests llocs fascinants (i del planeta en el seu conjunt) implica oferir oportunitats als seus habitants però sent conscients que la vulnerabilitat dels seus recursos, exacerbada pel canvi climàtic, passa per una gestió acurada del territori.

© Mètode 2022 - 112. Zones àrides - Volum 1 (2022)
Doctor Enginyer Agrònom per la Universitat Politècnica de Madrid. Investigador postdoctoral en l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi de la Universitat d’Alacant i investigador postdoctoral de l’Estació Experimental de Zones Àrides (CSIC), Almeria. És especialista en desertificació, models de simulació dinàmics i canvi global.

Doctor en Ciències del Medi Ambient per la Universitat d’Almeria i investigador postdoctoral en l’Institut Multidisciplinari per a l’Estudi del Medi de la Universitat d’Alacant. És especialista en funcionament i biodiversitat d’ecosistemes amb una perspectiva de teledetecció i aprenentatge profund.

Doctor en Biologia per la Universitat d’Alacant, és catedràtic d’Ecologia en la Universitat Rey Juan Carlos (en excedència) i investigador distingit en la Universitat d’Alacant, on dirigeix el Laboratori d’Ecologia de Zones Àrides i Canvi Global. És especialista en l’ecologia de les zones àrides, la desertificació i els impactes del canvi climàtic en aquests ecosistemes.