Foto: Joyce Almeida
June D. Hart (1930-2007) va nàixer al si d’una família escocesa que només comptava amb els ingressos de son pare, conductor d’autobús. Quan tenia deu anys, June va ser testimoni de la mort per diftèria del seu germà de sis anys. Qui sap si aquest fet li va despertar l’interès pels organismes infecciosos.
Hi ha altres casos semblants. La bioquímica Margarita Salas relatava com tenia present la mort del seu avi a causa de la grip espanyola del 1918. També el microbiòleg nord-americà Maurice Hilleman, que va crear unes quaranta vacunes, havia sobreviscut de petit a la diftèria.
La forta vocació de June va estar modulada per circumstàncies personals adverses. A pesar de ser una estudiant en ciències excel·lent, als setze anys va haver de renunciar als estudis universitaris per motius econòmics. En plena postguerra va començar a treballar com a tècnica d’histopatologia primer a Glasgow i després a Londres. El 1954 va conèixer el pintor d’origen veneçolà Enriques Almeida i s’hi va casar.
Potser, per a fortuna de la microscòpia electrònica i també nostra, Enriques no era un retratista cotitzat. El matrimoni Almeida va emigrar al Canadà i hi van tenir una filla. L’economia familiar no se’n podia sortir sense el sou de June. Les esposes solien, i encara ho fan, declinar el seu treball fora de casa per motius familiars. No va ser el cas. Sortosament va trobar treball a l’Institut Ontàrio per a la Investigació del Càncer de Toronto, on va poder desenvolupar tècniques de tinció noves amb un rendiment alt de publicacions sobre estructures virals inèdites.
El sistema de reconeixement científic al Canadà era més flexible que al Regne Unit i per acumulació de mèrits científics June Almeida hi va obtenir el doctorat en ciències. La seua gran aportació al camp va ser idear com agregar els virions mitjançant l’ús d’anticossos per visualitzar-los millor tot aplicant les tècniques de tinció negativa de Sydney Brenner i Robert Horne. Aquesta revolucionària tècnica, la tinció negativa, va traure de la seua invisibilitat els virus, i els va mostrar amb les seues simetries i estructures fascinants. Amb l’aplicació d’un metall pesant, el fosfotungstat de potassi, sobre les gradetes on es dipositaven els virions, s’aconseguia tintar el fons de darrere tot ressaltant les partícules virals intactes, cosa que permetia fotografiar-les.
En aquella època identificar virus no era fàcil. Els cultius cel·lulars no estaven pràcticament desenvolupats i pocs virus es deixaven cultivar. A Londres, el Dr. David Tyrrell intentava reproduir virus procedents de mostres nasals per estudiar els causants del refredat. L’única manera de fer reproduir aquests virus era traspassant exsudats nasals entre voluntaris, generalment estudiants, que es deixaven infectar. Tyrrell pensava que havia aïllat un virus del refredat distint dels que ja es coneixien, però no comptava amb imatges per demostrar-ho.
«A l’Institut Ontàrio per a la Investigació del Càncer, June Almeida va poder desenvolupar tècniques de tinció noves sobre estructures virals inèdites»
La destresa de June Almeida obtenint fotografies de virions va arribar a oïdes de Tyrrell, que li va enviar tres mostres diferents sense identificar, una del virus nou, i dos amb virus coneguts. Ella no sols va encertar quin era el virus del refredat nou, al qual anomenaren coronavirus, sinó que correctament va dir que ja n’havia vist un altre de semblant. Hui sabem que es referia al coronavirus causant de la bronquitis aviar, que havia vist en mostres procedents de pollastres infectats.
Ha passat més de mig segle des que June Almeida va fotografiar el primer coronavirus humà. Malauradament, ens trobem ara en la desesperació de combatre una pandèmia provocada per un coronavirus cosí d’aquell virus del refredat que no va despertar gaire interès. Els seus símptomes no eren suficientment greus. Com n’és de fina, la línia entre la ciència curiosa i la ciència de trinxera.
