‘Un científico en el País de las Maravillas’, d’Edzard Ernst

Un científico en el País de las Maravillas
Cuando la verdad duele
Edzard Ernst
Traducció de Fernando López-Cotalero.
Next Door Publishers. Pamplona, 2018. 238 pàgines.

Ens agrade o no, en la seua fase final la ciència es converteix en un producte que ha de competir en un mercat molt particular: el mercat de les idees. A causa del just prestigi del cognom «científic», no sol trobar massa problemes per a expulsar la competència de menor valor epistèmic. No obstant això, quasi tot s’hi val, si es tracta de vendre, i molts productes són capaços de mantenir la seua presència emprant els biaixos dels consumidors a manera de vent de cua. De manera simple: la ciència constitueix una amenaça per a altres idees prou arrelades per a resistir feroçment al progrés que comportaria la seua pròpia desaparició. La mal anomenada «medicina alternativa» és un d’aquests casos d’enfrontament entre investigació rigorosa i creences poc agraciades, relacionades estretament amb el pensament paranormal, la pseudociència i la ideació conspirativa.

En el marc d’aquest enfrontament destaca Edzard Ernst com un pioner que va dedicar grans esforços a estudiar des d’un punt de vista científic (i políticament incorrecte) la falta d’efectivitat de moltes formes de medicina alternativa, i que va situar així la seua activitat científica al bell mig de l’huracà. Un científico en el País de las Maravillas narra, a mitjan camí entre una autobiografia i unes memòries intel·lectuals, l’accidentat viatge del tímid, artístic i rebel Edzard per a trobar el seu lloc en el món, així com la resistència institucional i les intrigues palatines a què va haver de fer front el ja professor Ernst en el seu afany d’aplicar el pensament crític a un camp que, moltes vegades, es delecta en la seua pròpia irracionalitat.

Un dels grans perills de les obres autobiogràfiques que tracten sobre intel·lectuals és la possible autoidealització, és a dir, que el narrador es presente a si mateix com un esperit impertorbable, de monolítica racionalitat i integritat. L’autor, però, sembla haver escrit aquestes pàgines evadint explícitament aquest risc, de manera que ens trobem davant d’una imatge honesta de la seua pròpia vida i personalitat. Aquesta honestedat es plasma en passatges injectats d’emoció sobre la seua infantesa, la seua complexa vida familiar, la tràgica pèrdua d’éssers estimats, els seus coquetejos inicials amb la medicina alternativa, que va arribar a exercir i a defensar, així com en la valentia de posar nom als personatges que van propiciar els seus problemes professionals. Tot això fent servir un estil elegant i accessible, que dona peu a una lectura amena que facilita la connexió amb l’autor. Aquest estil accessible, no obstant això, comporta també un inconvenient: en alguns passatges de l’obra, la combinació de divulgació científica i de relat autobiogràfic no sembla encaixar de manera orgànica. Per descomptat, les qualitats divulgatives d’Edzard Ernst estan fora de tot dubte, però els passatges explícitament pedagògics acaben afectant de tant en tant el ritme de la narració.

«L’enfrontament entre Edzard Ernst i el príncep Carles és una història que mereix ser llegida, ja siga per la seua rellevància social com per la seua naturalesa inversemblant»

Després de la lectura, un nom destaca per mèrits propis: el príncep Carles d’Anglaterra, un dels majors promotors britànics de la medicina alternativa. Sens dubte, l’enfrontament entre ambdós és una història que mereix ser llegida, ja siga per la seua rellevància social com per la seua naturalesa inversemblant. Es tracta d’un dels exemples més evidents dels últims temps dels intents de determinats poders fàctics de tiranitzar l’activitat científica. No obstant això, el text va considerablement més enllà de les picabaralles amb el príncep de Gal·les. He trobat particularment interessant el seu pas per l’insidiós i ultraburocratitzat ambient vienès. És impressionant que una persona nouvinguda i amb limitada experiència prèvia en la direcció institucional fora capaç d’organitzar i de gestionar un departament amb més d’un centenar de professionals, amb l’obligació de compaginar l’activitat docent i la clínica. Fer-ho, a més, en un ambient de conspiració i xantatge com el que es descriu en el llibre converteix la proesa en una gesta.

De fet, la crítica vehement a aquesta classe d’ambients, entesos com una plasmació del conservadorisme germànic, constitueix un dels pilars narratius de l’obra. L’autor mostra una constant insatisfacció davant de l’esperit social imperant durant les seues etapes a Baviera i Àustria. Aquesta insatisfacció dona peu a un segon pilar narratiu: la defensa de la llibertat com a forma de vida i de l’autonomia com a marc intel·lectual. El mateix autor traça una connexió directa entre el jove músic de jazz vivint una vida d’excessos al sud de França i la classe de científic en què més avant es va convertir. Edzard Ernst sembla haver protagonitzat una fugida al llarg de tota la seua vida, esquivant una vegada darrere l’altra les expectatives i condicionants que els altres depositaven en ell. Va fer de la seua vida, en canvi, allò que ell esperava de si mateix, que no va ser una altra cosa que la cerca de la llibertat que atorga la veritat.