Ciència i ideologia

RESUM
La ciència no està «per damunt» de la política i l’ètica: és intrínsecament política i planteja problemes ètics de manera constant. Les conseqüències d’esquivar aquestes qüestions van quedar particularment clares amb les accions dels científics que van treballar per a l’Alemanya nazi durant les dècades de 1930 i 1940. L’acusació el 2006 contra el físic holandès Peter Debye per ser un oportunista que va col·laborar amb els nazis va reobrir el debat sobre la conducta dels físics durant aquella època. En aquest article es considera el que aquells fets ens poden dir sobre la relació entre la ciència i la política avui dia. Es defensa que insistir a considerar la ciència com un examen abstracte i apolític de la naturalesa és un mite que pot comprometre-la moralment i fer-la vulnerable a la manipulació política.

Paraules clau: nazisme, físics alemanys, ciència i política, Peter Debye.

Sovint es diu que la ciència ha d’estar lliure de qualsevol ideologia. Els científics haurien de perseguir un coneixement independent de les preocupacions sociopolítiques immediates i no permetre que les opinions polítiques marquen el seu treball. Molts científics creuen en el corol·lari següent: quan la ciència pateix interferències polítiques, en resulta qüestionada, fins i tot condemnada. Però cap d’aquestes coses és necessàriament certa.

«Quan la ciència s’enfronta a valors socials i religiosos profundament arrelats, no està ni de bon tros clar que es puga arribar a un consens, ni tan sols a un acord»

En una anàlisi de 1969 sobre la resposta científica a la política de l’època, l’historiador Joseph Haberer va concloure que «una idealització de la ciència com a forma d’activitat superior continua estant arrelada en la consciència científica contemporània» (Haberer, 1969). Segons aquest autor, la creença que la ciència hauria d’estar «per damunt» de la política ha estat evident almenys des de l’aparició de la ciència moderna en el segle xvii. Es podria dir que continua sent comuna a hores d’ara.

Els científics solen argumentar que és demanar-los massa que, a més dels juís tècnics, siguen capaços de fer-ne de morals, d’ètics i de polítics. I com poden saber del cert com s’aplicarà el seu treball? Com poden assegurar-se que només s’utilitzarà amb fins positius? Fer-los-en responsables vol dir que haurien de perdre tot el seu temps amb la burocràcia o sotmetre’s a tot de regulacions i restriccions, per no mencionar que es veurien abocats a una situació vulnerable des del punt de vista legal.

Però, encara que és cert que els científics no tenen una capacitat moral especial, aquesta afirmació és en certa manera autocomplaent. La formació científica rares vegades incorpora una dimensió ètica. Fins i tot quan sí que en té, es tendeix a posar èmfasi en els codis de conducta professional: temes com la propietat intel·lectual, les cites, el tractament del personal, els conflictes d’interès i la denúncia d’irregularitats. No obstant això, també hi ha responsabilitats més àmplies, com va mostrar el desenvolupament d’armes nuclears durant la Segona Guerra Mundial, que va fer evident el poder transformador, per no dir destructiu, que podia tenir una nova tecnologia en termes socials i polítics.

Gràcies a innovacions com l’enginyeria genètica i la nanotecnologia, avui hi ha una major consciència que la tecnologia planteja qüestions socials i ètiques que cal debatre dins i fora de la comunitat científica, en paral·lel al progrés tècnic. Això, però, no ha facilitat necessàriament que els científics s’acosten més a aquests temes, més enllà d’oferir assessorament tècnic. Una resposta comuna és reconèixer que són qüestions importants alhora que s’argumenta que la decisió l’han de prendre «altres», o la «societat».

No obstant això, el Projecte Manhattan i la consegüent cursa nuclear van tenir un paper clau perquè els científics començaren a reconèixer una responsabilitat més àmplia, com també va ocórrer amb altres episodis posteriors, entre els quals l’espoli mediambiental i el canvi climàtic, la talidomida, la relació entre el tabaquisme i el càncer, l’enginyeria genètica, Txernòbil, la sida, la investigació amb embrions i la biologia sintètica. No seria just insinuar que la ciència continua entestada a fer gala de puresa abstracta i de situar-se al marge de la moral i la política.

El 1975 es va fer un pas important en el reconeixement dels deures ètics del científic, quan molts dels biòlegs més importants es van reunir a l’Asilomar Conference Center de Monterrey, a Califòrnia, per discutir les implicacions de les noves tècniques d’enginyeria genètica, és a dir, com eliminar o inserir gens en l’ADN. Ara aquests mètodes són una de les línies de treball dominants en la biologia molecular, un camp fonamental no sols per a crear organismes genèticament modificats per a la investigació, l’agricultura i la ramaderia, sinó també per a crear noves formes de medicina (teràpies genètiques), clonació i perfils genòmics. Com va dir un dels assistents, el bioquímic i premi Nobel Paul Berg: «Veient-la en retrospectiva, aquesta conferència tan extraordiària va marcar el començament d’una era excepcional per a la ciència i per al debat públic sobre la política científica.» (Berg, 1980).

Encara que Asilomar va demostrar que existia una disposició a considerar les conseqüències i a acceptar conclusions incòmodes, Berg dubta si el mateix enfocament funcionarà en l’actualitat per a algunes de les qüestions ètiques que plantegen la genètica i la investigació biomèdica, com ara la investigació amb em­brions o la tecnologia de cèl·lules mare. Una cosa és avaluar els riscos objectius per a la salut, encara que fins i tot això és difícil quan un s’enfronta a conseqüències desconegudes i als capritxos de la percepció pública del risc, i una altra de molt diferent és quan la ciència s’enfronta a valors socials i religiosos profundament arrelats i no està ni de bon tros clar que es puga arribar a un consens, ni tan sols a un acord. La societat ha de trobar la manera d’avenir punts de vista irreconciliables.

Moltes coses han canviat des que Haberer va criticar la visió política i moral de les comunitats científiques de fa quatre dècades, com per exemple una consciència cada vegada major del paper central que exerceix la cièn­cia en la solució de crisis globals com el canvi mediambiental i les epidèmies. Però molts científics encara s’aferren a la dèria que la seua matèria és «apolítica» i que cerca la veritat lliure de màcula dels assumptes mundans. Quan l’estat s’immisceix i interfereix en la ciència, els científics continuen maldant per trobar mitjans de resistència eficaç. Encara que no es pot esperar que els científics siguen més valents o més murris en qüestions d’ètica que qualsevol altre grup de la població, la ciència pot i ha d’organitzar-se com a comunitat per a maximitzar la seua habilitat per a actuar de manera col·lectiva, en termes ètics i –si cal– polítics. Aquest objectiu hauria d’incloure un reconeixement més explícit de la naturalesa política de la ciència en si mateixa. La pràctica de la ciència, va dir Haberer, «és plena de problemes que requereixen tant formes de pensament com eines polítiques» (Haberer, 1969).

LA FÍSICA EN EL RÈGIM DE HITLER

Les conseqüències de la falta de compromís polític i de reflexió ètica es van fer dolorosament clares a Alemanya poc abans i durant el règim nazi (1933-1945) (Ball, 2014; Macrakis, 1993; Walker, 1995). L’opinió més comuna és que la majoria dels científics alemanys serrava les dents i continuava investigant tan bé com podia en circumstàncies compromeses. Alguns han suggerit fins i tot que els físics alemanys es van resistir activament a col·laborar amb el govern fent l’orni o falsejant els seus càlculs per a assegurar-se que Hitler no aconseguira armes de destrucció massiva (Powers, 2000).

«L’exemple dels físics de l’Alemanya nazi conté missatges sobre la conducta i responsabilitats dels científics que continuen estant vigents en l’actualitat»

Aquesta història és en gran part un mite. En certa mesura sembla que s’ha perpetuat perquè encaixa amb el que a molts científics els agradaria creure sobre la seua professió. Però si el mite també continua vigent és a causa d’un intent conscient de salvar la reputació dels físics alemanys (Rammer, 2012) aplicant allò que l’historiador Dieter Hoffmann ha anomenat «fórmula d’exoneració» (Hoffmann, 2005).

El debat sobre com hauríem de jutjar la resposta de la comunitat de físics alemanys al govern nazi continua actiu. El va revifar el 1998 l’obra de teatre Copenhaguen, de Michael Frayn, que examinava les discussions entre Werner Heisenberg, ambaixador cultural de l’estat alemany, i el seu antic mentor, Niels Bohr, en la Dinamarca ocupada pels nazis en 1943. / Teatre Nacional de Catalunya

El debat sobre com hauríem de jutjar la resposta de la comunitat de físics alemanys al govern nazi continua actiu. El va revifar el 1998 l’obra de teatre Copenhaguen, de Michael Frayn, que examinava les discussions entre Werner Heisenberg, ambaixador cultural de l’estat alemany, i el seu antic mentor Niels Bohr en la Dinamarca ocupada pels nazis el 1943. La controvèrsia també es va inflamar el 2006 arran de la publicació d’un llibre en què s’acusava el físic holandès i guanyador del premi Nobel Peter Debye de col·laborar amb el règim nazi (Rispens, 2006). Aquesta acusació va provocar la retirada temporal d’un premi científic i del nom de Debye d’un institut d’una universitat holandesa (Eickhoff, 2008).

De debò es van oposar aquests científics a la política totalitària i antisemita dels nacionalsocialistes alemanys? O bé es van acomodar al règim? Es trobava la ciència segrestada i debilitada pels nacionalsocialistes? Aquestes qüestions no es resoldran intentant dividir els físics alemanys entre «bons» i «dolents». Era impossible continuar en l’Alemanya nazi sense transigir en certa manera i la immensa majoria dels científics va trobar-se en una zona grisa entre la complicitat i la resistència. En compte d’intentar condemnar-los o exonerar-los individualment des de la comoditat de la distància històrica, és més útil considerar com va actuar la comunitat científica en el seu conjunt davant d’unes circumstàncies tan extremes.

Precisament perquè van ser extremes, hem de parar atenció a extraure conclusions respecte a la forma com la ciència respon al seu context polític. No obstant això, estem obligats a buscar aquesta mena de generalitzacions si volem aprendre del passat. En molts sentits, l’enormitat de la situació no va fer més que posar el focus d’atenció en tendències que ja existien en la comunitat científica –algunes de compartides amb la societat alemanya en el seu conjunt, d’altres de possiblement exclusives de la ciència–. I encara que el món ha canviat en les últimes vuit dècades, hi ha raons per a creure que l’exemple dels físics de l’Alemanya nazi conté missatges sobre la conducta i responsabilitats dels científics que continuen sent rellevants en l’actualitat.

FÍSICA ÀRIA I EXPULSIONS

L’antisemitisme havia infectat Alemanya molt abans de l’època nazi. En física va guanyar rellevància amb Philipp Lenard, que va obtenir el premi Nobel el 1905 pels seus estudis sobre els raigs catòdics. En connexió amb aquest treball, Lenard va investigar l’efecte fotoelèctric –l’expulsió d’electrons de metalls irradiats amb llum ultraviolada– i quan Einstein va explicar el 1905 diversos aspectes de l’efecte en relació amb la hipòtesi quàntica de Max Planck, Lenard va sentir que li havien robat els seus descobriments. El seu ressentiment va créixer quan aquell treball li va donar a Einstein el premi Nobel de Física el 1921. Lenard no tenia els coneixements matemàtics necessaris per a enfrontar-se a la relativitat i la teoria quàntica, de les quals Einstein va ser pioner, per la qual cosa va decidir que eren incorrectes i que la fama i acceptació general que havien assolit eren el resultat d’una conspiració jueva (Beyerchen, 1977).

«Era impossible seguir en l’Alemanya nazi sense transigir en certa manera i la immensa majoria dels científics va trobar-se en una zona grisa entre la complicitat i la resistència»

Lenard no era l’únic científic influent que va atacar Einstein en termes antisemites. El guanyador del premi Nobel de Física de 1919, Johannes Stark, va ser un altre experimentalista confós i indignat per la complexitat matemàtica que havia envaït recentment el camp de la física. Igual com Lenard, era un nacionalista radical i les seues opinions dretanes es van exacerbar després de la Primera Guerra Mundial, així doncs, ambdós van trobar una causa comuna. Al maig de 1924 van escriure un article titulat «L’esperit i la ciència de Hitler», que es posava al costat del líder nazi (Mosse, 1966). Lenard i Stark defensaven una «física ària» (Deutsche physik) amb la qual volien reemplaçar la decadent «física jueva» d’Einstein i els seus seguidors.

Adolf Hitler va ser nomenat canceller del Reich a finals de gener de 1933. Ràpidament, Alemanya es va convertir en una dictadura i Hitler va suprimir llibertats civils i va imposar la censura de la premsa. Al març els nazis van aprovar la Llei Habilitant, que donava poder a Hitler per legislar sense el consentiment del Reichstag i fins i tot per a passar per sobre de la constitució. Li va seguir a l’abril la Llei de Servei Civil, que expulsava els jueus i els opositors polítics càrrecs i llocs d’influència.

En l’Alemanya de la dècada de 1930 es discutia el que es coneixia com la «qüestió jueva» en termes de drets humans bàsics, no com una matèria que havia d’importar els acadèmics. Es podia condemnar el maltractament que rebien els jueus –i molts ho feien– sense sentir-se en l’obligació d’actuar o discutir-ho públicament com a professional.

Max Planck era el president de la Societat Kàiser Wilhelm, que administrava institucions clau de la ciència alemanya. Quan l’abril de 1933 es va conèixer la notícia sobre la Llei de Servei Civil –que expulsava els jueus i els opositors polítics de centres de poder i influència–, Planck feia vacances a Sicília i no va creure necessari tornar i afrontar les conseqüències. No va ser per indiferència, es tractava més aviat d’una greu subestimació de la naturalesa del programa nacionalsocialista. En la imatge, Max Planck el 1936. / Arxius de la Societat Max Planck, Berlín-Dahlem

Per tant no va haver-hi dimissions importants entre els físics que no es van veure directament afectats per les noves lleis. Es preguntaven què s’aconseguia dimitint i concloïen que només serviria per a debilitar encara més la física alemanya. Les poques vegades en què alguns científics alemanys es van atrevir a expressar la seua preocupació pel que fa a les expulsions de jueus, sempre ho van fer en relació al dany que causaven a la ciència alemanya, sense qüestionar la moralitat de les lleis. Molts pensaven que els aspectes més radicals del govern nazi s’acabarien suavitzant, o que Hitler aviat perdria el poder. Guardar silenci i trampejar la situació semblava la millor estratègia. Max Planck, president de la Societat Kàiser Wilhelm que administrava institucions clau de la ciència alemanya, feia vacances a Sicília quan es va conèixer la notícia sobre la Llei de Servei Civil, i no va trobar necessari tornar i afrontar les conseqüències. No va ser per indiferència, es tractava més aviat d’una greu subestimació de la naturalesa del programa nacionalsocialista.

A Planck l’havien educat en l’absoluta obediència a l’estat i no sabia què fer quan resultava que l’estat era corrupte. La seua posició és més tràgica que mereixedora de menyspreu (Heilbron, 2000).

Després de l’elecció de Hitler, Stark es va convertir en president del prestigiós Institut Imperial de Física i Tecnologia a Berlín. Va anunciar que l’Institut es faria càrrec d’ara en avant de totes les publicacions científiques alemanyes. Va promoure el «principi del Führer» que els nazis volien que s’aplicara en totes les àrees de la vida i va expulsar tots els jueus del comitè consultiu. Però Stark i Lenard estaven molestos perquè els seus col·legues semblaven acceptar el nou règim massa lentament; consideraven que la Societat Kàiser Wilhelm en particular era vergonyosament laxa en l’expulsió dels seus membres jueus. I, en efecte, l’organització va buscar maneres de resistir-se a la interferència política. Quan Max Planck se’n va retirar com a president el 1936 després del seu segon mandat, el claustre va triar com el seu successor l’industrial guanyador del premi Nobel de Química Carl Bosch, a qui se suposava més immune a la pressió política per no pertànyer al món acadèmic. Però el Ministeri d’Educació del Reich va nomenar l’oficial nazi Ernst Telschow secretari de la Societat Kàiser Wilhelm, i, encara que no es pot afirmar que es nazificara en el període anterior a la guerra, tampoc va exercir cap resistència efectiva als desitjos del govern. El 1937, va expulsar els jueus que encara hi quedaven.

ELS JUEUS BLANCS DE LA FÍSICA

Un dels físics més afectats per la Deutsche physik va ser Werner Heisenberg. Stark li guardava rancor des que va refusar assistir a un acte de la Lliga de Professors Nacionalsocialistes a Leipzig al novembre de 1933. Més tard, en una reunió de la Societat de Científics i Metges Alemanys a Hannover al setembre de 1934, Heisenberg va defensar la teoria quàntica i de la relativitat de les acusacions de Stark, que opinava que eren especulatives. Heisenberg fins i tot va mencionar Einstein, la qual cosa li va costar una reprimenda oficial.

En un discurs pronunciat a Heidelberg al desembre de 1935, Stark va qualificar Heisenberg d’«esperit de l’esperit d’Einstein» (Cassidy, 2009). Aquest discurs es va publicar en el número de gener del periòdic mensual del partit, Nationalsozialistische Monatshefte. El següent mes de juliol Stark va publicar en la revista de les SS Das Schwarze Korps un libel contra Heisenberg i altres físics com Planck i Sommerfeld, que formaven part de la «conspiració jueva» de la física encara que no foren jueus. Aquesta gent, deia, eren «jueus blancs»: una denominació calculada per convertir-los en objectiu de la mateixa persecució a què estaven sotmesos els jueus.

Després de la guerra, Werner Heisenberg es va presentar com un opositor encobert als nazis. Va insistir a dir que la seua inacció i acomodament durant l’època nazi era, de fet, l’única forma d’«oposició activa» que podia servir per a alguna cosa. En la fotografia, Werner Heisenberg el 1927. / Arxius de la Societat Max Planck, Berlín-Dahlem

Desesperat per mantenir el seu bon nom en l’Alemanya nazi, Heisenberg va apel·lar directament a Heinrich Himmler per salvar el seu «honor». Himmler va ordenar que s’investigara Heisenberg, i la Gestapo i les SS van realitzar escoltes a sa casa, van introduir espies en les seues classes i el van interrogar en diverses ocasions. Aquest esgotador i aterridor procés va acabar amb un informe que exonerava Heisenberg i el definia com un científic apolític que era essencialment favorable al nacionalsocialisme i un bon patriota. Al juliol de 1938, Himmler va escriure finalment a Heisenberg per dir-li: «No aprove l’atac de Das Schwarze Korps en l’article i he prohibit qualsevol atac contra vostè d’ara en avant» (Cassidy, 2009). No obstant això, també va aconsellar Heisenberg no mencionar Einstein en el futur. Heisenberg va obeir: en un article publicat en un butlletí nazi el 1943 va reconèixer els descobriments d’Einstein suggerint alhora que s’haurien produït de totes maneres.

David Cassidy, biògraf de Heisenberg, explica que aquest va arribar a sentir que la reputació de tota la física alemanya requeia sobre ell. «Entre els deliris de grandesa i el desig de justificar la seua permanència a Alemanya», escriu, «el cas és que va anar comprometent-se i congraciant-se cada vegada més amb el règim» (Cassidy, 2009). Heisenberg va voler mantenir la seua disciplina apartada dels dilemes morals, per damunt del que ell anomenava la «política dels diners». Després de la guerra es va presentar com un opositor encobert als nazis. Per exemple, li va dir a l’exiliat jueu holandès Samuel Goudsmit: «Jo sabia […] que o nosaltres els alemanys aconseguíem soscavar aquest sistema des de dins i eliminar-ho finalment o una enorme catàstrofe li costaria la vida a milions d’innocents a Alemanya i en altres països» (Heisenberg, 1948). Va insistir a dir que la seua inacció i acomodament durant l’època nazi era, de fet, l’única forma d’oposició activa que podia servir d’alguna cosa. En resposta, Goudsmit va assenyalar encertadament que la major part dels físics alemanys havien romàs en silenci sobre els principis morals del règim a què servien (Goudsmit, 1948).

EL CAS DE PETER DEBYE

Dirimir fins on arriba l’acceptació de la situació i quan comença la complicitat és encara més difícil en el cas del físic holandès Peter Debye, el premi Nobel de 1936 que va desenvolupar la major part de la seua carrera professional a Alemanya i es va convertir en un dels seus representants més influents (Ball, 2014; Eickhoff,­ ­2008; Hoffmann i Walker, 2011). Debye era un cas a part perquè tenia coneixements tant experimentals com teòrics, i la seua especialitat eren les interaccions d’àtoms i molècules amb els camps elèctrics i la radiació electromagnètica –un camp que es basava cada vegada més en els nous conceptes introduïts per la teoria quàntica–. Quan els nazis van arribar al poder, Debye era, com Heisenberg, membre de la facultat de la Universitat de Leipzig. Però el 1934 Max Planck va designar Debye director del nou Institut de Física Kàiser Wilhelm, creat a Berlín amb fons de la Fundació Rockefeller d’Amèrica.

«En compte d’intentar condemnar o exonerar individualment des de la comoditat de la distància històrica, és més útil considerar com va actuar la comunitat científica en el seu conjunt davant d’unes circumstàncies tan extremes»

Més tard, a la tardor de 1937, Debye va ser triat president de la Societat Alemanya de Física. Aquesta era una de les poques organitzacions oficials a Alemanya que encara no havia exclòs estrictament els seus membres jueus, encara que molts se n’havien anat per decisió pròpia i en aquell moment en quedaven molt pocs. Les autoritats van deixar clar que calia expulsar també aquells pocs, i Debye va entendre que els nazis assumirien el control de la Societat si no obeïen. Al desembre de 1937 va enviar una carta als membres demanant a tots els que les lleis nazis consideraven jueus que se’n donaren de baixa.

Això, prima facie, no és una prova de col·laboracio­nisme, com s’ha considerat de vegades. Si la Societat Alemanya de Física no haguera fet aquest pas de manera voluntària, sens dubte ho hauria hagut de fer obligada, després de substituir Debye per algú més obedient. L’opinió més comuna entre els col·legues de Debye era que les dimissions eren un gest inútil de derrota i covardia. En tot cas, ningú semblava capaç de considerar ni el que s’aconseguia en la pràctica ni el cost moral de romandre en el lloc en un cas com aquest.

Encara arribarien més ingerències. A finals de 1938, Otto Hahn, director de l’Institut de Química Kàiser Wilhelm a Berlín, i el seu ajudant Fritz Strassmann van obtenir proves experimentals de la fissió nuclear amb urani. Proves que va haver d’explicar la física Lise Meitner, a qui havien forçat a exiliar-se a Suècia al juliol d’aquell mateix any, però a qui se li van fer arribar aquests descobriments. Va quedar immediatament clar que l’urani era una font potencial de grans quantitats d’energia, que es podia alliberar de manera controlada per generar energia o de manera incontrolada en una bomba amb una capacitat de destrucció inconcebible. Quan es va informar les autoritats nazis, aquestes van decretar que es prendria control de l’Institut de Física Kàiser Wilhelm immediatament per a investigar sobre energia nuclear. Ara que la guerra a Europa semblava inevitable, no es podia confiar un projecte tan delicat a un no alemany. Per això, dues setmanes després que Gran Bretanya declarara la guerra a Alemanya, Debye va rebre una carta que l’informava que havia d’abandonar la seua nacionalitat holandesa i fer-se alemany o renunciar al càrrec. En canvi, Debye va negociar una excedència de sis mesos, durant la qual va acceptar la invitació per a oferir una sèrie de conferències en la Universitat Cornell als Estats Units. Va abandonar Europa a començament de gener de 1940.

A Amèrica, Debye va informar els representants de la Fundació Rockefeller sobre la investigació nuclear que planejava l’Institut de Física, del qual Werner Heisenberg va acabar sent director. Va ser en part aquesta informació la que va portar Einstein i Leo Szilard a recomanar al president Roosevelt un projecte a gran escala sobre com alliberar l’energia nuclear, que acabaria convertint-se en el Projecte Manhattan. A Debye no el van autoritzar a treballar en el projecte, encara que sí que va realitzar investigació militar sobre goma artificial i materials per als radars. Durant un temps va mantenir correspondència amb les autoritats a Berlín, deixant oberta la possibilitat de tornar al seu lloc després de la guerra. Possiblement els seus motius estaven relacionats, almenys en part, amb la seua filla i la seua cunyada, que s’havien quedat en la residència del director a Berlín.

Però Debye es va nacionalitzar nord-americà i mai va tornar a Berlín. Va ser només per oportunisme? O es tractava d’una mostra de rebuig rotund als nazis i a tot el que representaven? Durant la vida de Debye, no van sorgir mai aquestes preguntes i ell mateix mai les va plantejar. No obstant això, la seua eixida d’Alemanya no la va precipitar el seu rebuig a la política nazi, com suggereixen alguns relats posteriors, sinó la petició que abandonara la seua nacionalitat holandesa. Si els nazis hagueren estat disposats a acceptar un ciutadà estranger com a director de l’Institut de Física, no hi ha manera de saber què hauria fet Debye. La seua família insisteix avui a advertir que ell ja havia decidit abandonar Alemanya, però no hi ha cap indici de la seua intenció abans de rebre l’ultimàtum al setembre de 1939.

El 1934, Max Planck va designar Peter Debye com a director del nou Institut de Física Kàiser Wilhelm (a dalt), construït a Berlín amb fons de la fundació filantròpica de Rockefeller. / Arxius de la Societat Max Planck, Berlín-Dahlem

Sens dubte, Debye es va enfrontar a una elecció difícil. Però què va tenir més pes en les seues decisions? Les injustícies i la immoralitat d’un règim que, el 1939, ja era evident que s’havia convertit en una barbàrie? La seguretat de la seua família? Potser l’explicació està en una afirmació que va fer el 1937: «Sempre solc preguntar-me com puc ser més útil per a la física. Per a mi, aquesta és la primera consideració, i altres consideracions personals representen un paper més secundari» (Van Ginkel, 2006).

Per als científics de l’època, especialment a Alemanya, res hauria semblat més noble que aquesta determinació de viure i treballar només per a la ciència, lliures dels compromisos i ambigüitats de l’esfera política. En una carta de Debye al seu mentor, Arnold Sommerfeld, en vespres d’anar-se’n d’Alemanya a final de desembre de 1939, podem trobar en essència les raons per les quals el van atacar i el van defensar. La seua filosofia, deia, era: «No desesperar i estar sempre preparat per allò que arribe de bo, sense donar a les males notícies més espai de l’estrictament necessari. És un principi que ja he utilitzat molt.» (Van Ginkel, 2006).

Es podria interpretar simplement com una mostra de la seua intenció de conservar l’optimisme, de buscar la manera de fer alguna contribució valuosa i evitar en la mesura que fóra possible represàlies o bé com un indici que Debye no estava disposat a canviar res ni a enfrontar-se a ningú, sinó que es limitava a aprofitar qualsevol oportunitat que se li presentara. Quina d’aquestes interpretacions és certa? El mateix Debye no dóna senyals d’haver considerat la diferència. Potser la seua és només una afirmació d’optimisme un tant frívol, una actitud que sol funcionar a menys que les circumstàncies la facen insostenible. Potser Debye se sentira moralment desbordat en l’Alemanya nazi.

SÓN ESPECIALS ELS CIENTÍFICS?

De Debye s’ha dit que era «un home ordinari en circumstàncies extraordinàries» (Hoffmann i Walker, 2006). Encara que aquesta formulació s’atreveix a generalitzar a partir de les seues debilitats particulars, pot semblar certa en el sentit que no hi havia res especialment atroç en els seus defectes. Un cert egoisme i un sentit de la moral amb algunes mancances en Debye, les vacil·lacions i l’egocentrisme de Heisenberg, les mentides i un sentit del deure equivocat de Planck no són defectes tan terribles, i només haurien passat de ser taques menors en una naturalesa fonamentalment íntegra si les circumstàncies hagueren sigut més felices.

«Tots els règims, excepte els més fanàtics, reconeixen la importància de la ciència i estan disposats, com ho estaven els nazis, a sacrificar objectius ideològics per d’altres de pragmàtics»

La pregunta que cal fer-se és si caldria haver esperat un poc més de Planck, Heisenberg i Debye que una actitud moral acomodatícia, vacil·lant i ambivalent, només pel fet que foren científics. La rellevància de la seua posició en la comunitat alemanya de físics els atribuïa obligacions i expectatives més exigents que les que s’haurien imposat a qualsevol altra persona?

No obstant això, la negativa a enfrontar-se a qüestions ètiques no es pot qualificar únicament de mostra de passivitat. En el període d’entreguerres la majoria dels científics alemanys pensava que en la seua professió calia mantenir una actitud «apolítica» i no eixir-se del món de la lògica, l’abstracció i la «veritat». A Einstein el van condemnar per ocupar-se d’assumptes mundans, a vegades fins i tot aquells que veneraven el seu treball per «fer ciència política». Encara es pot detectar aquesta convicció en els investigadors actuals. Els científics s’enorgulleixen d’oferir fets, no opinions, i alguns insisteixen en la distinció entre la puresa dels descobriments científics i la bruta realitat de l’aplicació que se’n fa.

La ingenuïtat d’aquesta posició va quedar a la vista en l’Alemanya nazi. D’una banda, una posició «apolítica» va fer els científics vulnerables a la manipulació política. Al mateix temps era una façana, perquè els científics utilitzaven l’esquer de l’energia nuclear per aconseguir fons del règim. Per a quan va acabar la guerra no havia aconseguit prou finançament per a acostar-se ni tan sols a construir una bomba, però això va ser principalment perquè no estaven convençuts de poder fer-ho i no volien arriscar-se a fracassar; una quantitat de diners semblant a la del Projecte Manhattan es va dedicar en canvi al programa de coets alemany.

«Molts científics occidentals s’aferren a la idea que la ciència només pot florir de veritat en una societat totalment lliure. Aquesta actitud és excessivament autocomplaent»

Mitjançant subterfugis, enga­nys i maniobres de distracció, la majoria de científics es van acomodar a l’Alemanya nacionalsocialista. La seua visió era massa limitada, els seus principis massa conservadors. No era tant que aquests homes seguiren cegament un concepte improductiu del deure, sinó que pareixien haver-se dedicat a construir-se una idea de «deure amb la ciència» que els servia per a negar-se a assumir responsabilitats més àmplies. Així doncs, molts científics alemanys van trobar en la seua professió una justificació per a evitar preguntes relacionades amb la justícia social i la integritat.

CONCLUSIONS: CIÈNCIA I DEMOCRÀCIA

Tenint en compte el context històric en tota la seua extensió, el comportament dels físics alemanys durant el règim nazi no va ser quelcom aberrant, producte de circumstàncies extremes, sinó un exemple bastant típic de la manera com interactuen la ciència i la política. Encara que el nacionalsocialisme alemany no és representatiu de totes les autocràcies de l’era moderna, l’evolució de la ciència sota el seu auspici desafia certes idees preconcebudes sobre la relació entre la investigació i la democràcia política. Molts científics occidentals s’aferren a la idea que la ciència només pot florir de veritat en una societat totalment lliure. Aquesta actitud és excessivament autocomplaent. Hi ha àmplia evidència que els règims opressius poden fomentar els coneixements tècnics necessaris per a desenvolupar armes destructives i altres tecnologies poc desitjables (Walker, 2003). Els científics alemanys durant el règim nazi eren perfectament capaços de realitzar una ciència brillant i productiva –igual com, en el moment àlgid de la Guerra Freda, quan l’opressió de l’estat en la Unió Soviètica era extrema, els científics soviètics eren capaços d’investigar qüestions científiques innovadores i efectives–. Tots els règims, excepte els més fanàtics, reconeixen la importància de la ciència i estan disposats, com ho estaven els nazis, a sacrificar objectius ideològics per d’altres de pragmàtics. A desgrat de la idea que la ciència i les matemàtiques són inherentment democràtiques, l’historiador Herbert Mehrtens defensa que «aquestes matèries s’adapten als canvis polítics i socials mentre hi haja una possibilitat de preservar l’existència», i no hi ha raó per la qual «les matemàtiques i qualsevol altra ciència no puguen considerar el feixisme tecnocràtic simplement com un company perfecte» (Renneburg i Walker, 1994).

«El comportament dels físics alemanys durant el govern nazi no va ser quelcom aberrant, producte de circumstàncies extremes, sinó un exemple bastant típic de com interactuen la ciència i la política»

La intromissió de la política en la ciència no és cosa només de les dictadures. Els polítics triats democràticament també han posat a prova l’autonomia, l’autoritat, la integritat i la validesa de la ciència. No sols prefereixen de vegades ignorar els consells dels científics quan els resulten inconvenients, tampoc s’alliberen de la manipulació de proves: el 2007, el Comitè sobre Supervisió i Reforma Governamental de la Cambra de Representants dels EUA va concloure que l’administració de George W. Bush s’havia embarcat en una labor sistemàtica de manipulació de la ciència sobre el canvi climàtic per a enganyar els legisladors i els ciutadans (US House of Representatives Committee on Oversight and Government Reform, 2007). Seria raonable argumentar que la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics per a defensar-se contra les intromissions. Però hi ha poques proves històriques que abonen la idea que la democràcia garanteix la bona ciència i que el totalitarisme la fa impossible.