© Gaspar Jaén i Urban
Donàvem aquest nom a tres plantes ornamentals diferents que identificàvem pel color de les flors: blau, groc o blanc. Però només aquest últim, el blanc, era, pròpiament, el gesminer, l’arbust delicadíssim per mantenir aixecades les branques del qual –d’escorça llenyosa a partir del segon o tercer any de vida– s’havia de disposar d’alguna mena d’enreixat, de rafal o de pòrtic, de pèrgola, de tanca o de paret.
Cap a febrer, ja sense flor, amb branquillons secallosos, amb les fulles rosegades pels cucs de la tardor, quan ja la vesprada s’allargava –amb l’hivern avançat i amb preludis de primavera que alenaven per l’aire– calia podar-lo severament perquè tragués cap a març noves tiges llargues i tendres que, buscant on cargolar-se, s’enfilaven aire amunt plenes de vigor, lianes bressolades per l’amorós oreig.
I a partir de juny, cada dia, fins que tornava el fred, n’esclatava una florida generosa de perfum intens i excitant, una multitud de flors que es volien blanques, petites i humils: una corol·la de quatre o cinc pètals –a l’extrem del calze i del tub– de pell suau i de vores lleugerament vinoses pel revers, que s’obrien cap al tard i que es pansien al migdia següent.
Era una mata enfiladissa de gran port, apreciada pel veïnat, que solia tenir-la –sempre en terra– al corral de la casa o a la faeneta de camp; era també força delicada, car no suportava ni l’excés d’humitat, ni el terra poc drenat, ni la salinitat de l’aigua. Per reproduir-la calia murgonar curosament una tija nova i deixar-la colgada dos o tres anys, fins que hagués arrelat; aleshores es treia la nova mata, formant una bola de terra al voltant de l’arrel, i es plantava al lloc definitiu.
«I a partir de juny, cada dia, fins que tornava el fred, n’esclatava una florida generosa de perfum intens i excitant, una multitud de flors que es volien blanques, petites i humils»
El gessamí de l’hort estava prop del pou del jardí, a la vora d’un marge, entre un llimoner, un llorer i el taronger imperial; l’envoltaven herba-sana, geranis, acants i dompedros. Cada vespre, nugava una dotzena de capolls nous i en feia una bronja, una petita copinya perfumada –així també les vaig veure fer a Tunísia i a Simat de la Valldigna– que esclatava en fer-se fosc i que la mare, amb un imperdible, s’enganxava al pit. Portàvem ramells a l’Assumpta quan la treien en processó, gitada, adormida, el 15 d’agost. Borratxo d’aquella flaire vaig escriure els sonets de La Festa que cada agost llegia en públic, envoltats pel mateix perfum del gessamí de l’hort.
Quan vam haver d’abandonar el jardí, sense ningú que en tingués cura, l’aigua salada de regar les palmeres es filtrà pels clivells dels marges i assecà aquell gessamí grandiós, antic i delicat. Era la primera planta que mataven.
