Diversitat del gènere Loxosceles Heineken & Lowe, 1832 a la Mediterrània i les Illes Canàries: sistemàtica, biogeografia i loxoscelisme

• Autores: Enric Planas Figueras
• Directores de la Tesis: Carles Ribera Almerje (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2014
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Miquel Àngel Arnedo Lombarte (presid.), Roger Vila (secret.), Marco Isaia (voc.)
• Materias:
  • Ciencias de la vida
    • Biología animal (zoología)
      • Genética animal
      • Taxonomía animal
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • Les espècies d'aranyes del gènere Loxosceles són originàries de les zones temperades i tropicals d'Amèrica i d'Àfrica. La major part de les espècies tenen àrees de distribució relativament petites, tot i que existeixen algunes excepcions a aquest patró general, i algunes espècies amb hàbits antropòfils han estat transportades de forma passiva i introduïdes en diverses zones del planeta. Aquest és el cas, per exemple, de L. rufescens (Dufour 1820), l'única espècie descrita d'Europa. Actualment, la diversitat del gènere es concentra a Amèrica del Sud i del Nord, d'on s'han descrit la major part de les 107 espècies del gènere. L'objectiu principal d'aquesta tesi ha estat estudiar la diversitat del gènere Loxosceles a la Mediterrània, el Nord d'Àfrica i les Illes Canàries, i situar-la en un context filogenètic. L'intens mostreig de camp portat a terme per tota l'àrea d'estudi a posat al descobert l'existència d'una elevada diversitat. S'han identificat 11 llinatges mitocondrials dins de L. rufescens amb dos patrons filogeogràfics contrastats: (1) uns llinatges amb poblacions ben estructurades al Marroc i la Península Ibèrica, i (2) uns llinatges que manquen d'estructura geogràfica al llarg de la Mediterrània. Les estimes d'edats han situat la major part de diversificacions durant el Pleistocè, i la diferenciació al·lopàtrica dels llinatges és compatible amb els múltiples refugis Pleistocènics identificats amb la modelització de nínxol ecològics (ENM). Sembla que el transport indirecte pels humans ha complicat la biogeografia actual en aquesta espècie. En el cas de les Illes Canàries, les anàlisis filogenètiques han posat al descobert l'existència d'un clade ben recolzat endèmic de les Illes Canàries, format per set llinatges evolutius distribuïts de forma al·lopàtrica. La major part de dispersions entre Illes van succeir durant el Miocè superior. A més, també s'han trobat representants de l'espècie cosmopolita Loxosceles rufescens en l'arxipèlag. Sis dels llinatges pels quals es disposava de representants adults, s'han estudiat morfològicament i s'han descrit com a espècies nominals, quedant la diversitat de Loxosceles en les Illes Canàries amb una espècie endèmica de Fuerteventura i Lanzarote, dues de Gran Canària, dues més de Tenerife i una de La Gomera i El Hierro. Per tal d'aprofundir en la filogeografia de l'espècie endèmica de les illes i illots orientals, s'han desenvolupat set microsatèl·lits polimòrfics utilitzant les noves tecnologies de seqüenciació. Aquests nous marcadors han servit per a ressaltar la importància dels canvis en el nivell del mar i el vulcanisme en l'estructuració genètica d'aquesta espècie. Pel que fa a la diversitat de Loxosceles del Nord d'Àfrica, s'ha descrit una nova espècie de Loxosceles de Tunísia, L. mrazig, representant la segona espècie del gènere en la Conca Mediterrània. Tot i descriure's primerament d'una sola localitat, durant mostrejos posteriors s'han localitzat en diverses zones àrides del Nord d'Àfrica, des del Marroc fins a Israel. A més, l'estudi en profunditat a la regió del Souss-Massa del Marroc ha posat al descobert l'existència de diversos llinatges evolutius molt divergents molecularment i amb notables diferències morfològiques. L'estudi del verí de diferents llinatges de L. rufescens i de dues espècies de les Illes Canàries ha demostrat que existeixen diferències respecte a la composició principalment entre L. rufescens i les dues espècies canàries, que aquestes últimes expressen una diversitat menor de paràlegs de la família gènica SicTox, i que l'activitat esfingomielinasa D és en tots els llinatges i espècies estudiades tan elevada com en espècies americanes, les quals s'ha comprovat que poden provocar casos de loxoscelime.