Resumen de Estudi de la concentració circulant de vitamina D3 i l’expressió gènica del receptor de vitamina D a teixit adipós en relació a la hipertensió arterial
Núria Garriga Bardalet
Estudi de la concentració circulant de vitamina D3 i l’expressió gènica del receptor de vitamina D a teixit adipós en relació a la hipertensió arterial Diferents estudis epidemiològics evidencien un major risc de desenvolupar hipertensió arterial (HTA) en subjectes amb baixes concentracions circulants de 25 (OH) vitamina D3. Tant la HTA com la deficiència de la vitamina D3 estan associades amb l’obesitat. Es ben conegut que la pèrdua de pes comporta una reducció de la tensió arterial (TA) però la seva relació amb la vitamina D3 ha estat poc estudiada. El teixit adipós podria jugar un paper en la relació entre obesitat, HTA i el metabolisme de la vitamina D3. En aquest treball es va analitzar 3 objectius: 1) L’associació entre la concentració circulant de vitamina D3 i la TA a individus obesos i no obesos, 2) si la concentració circulant de vitamina D3 tenia relació amb la baixada de la TA després de pèrdua de pes en pacients amb obesitat mòrbida intervinguts per cirurgia bariàtrica, i 3) l’associació entre l’expressió gènica del receptor de vitamina D (VDR) i la TA, i elements implicats amb la seva fisiopatologia, en el teixit adipós subcutani (SAT) i visceral (VAT). El primer objectiu s’analitzà a partir d’un estudi transversal retrospectiu de 509 subjectes (cohort formada per subjectes amb un ampli rang d’índex de massa corporal), on es va observar una associació inversa entre la concentració circulant de vitamina D3 i la xifra de TA sistòlica i diastòlica, però al realitzar una regressió lineal múltiple, les relacions entre la vitamina D3 circulant i la TA sistòlica i TA diastòlica no van ser independents del grau d’obesitat i de l’edat dels subjectes ( p= 0,404 i p= 0,217, respectivament). La concentració plasmàtica de vitamina D3 va ser inferior en subjectes catalogats com hipertensos (=135 i/o >85 mmHg) respecte als normotensos (15,5 ± 9,2 vers 17,9 ± 9,6; p= 0,011 ng/ml), especialment els que tenien TA diastòlica superior a 75 mmHg (15,1 ± 8,2;p= 0,006 ng/ml). El segon objectiu s’analitzà a partir d’un estudi longitudinal retrospectiu en que es van incloure 169 subjectes, es va observar una associació inversa entre la concentració circulant de vitamina D3 prèvia a la cirurgia i la xifra de la TA diastòlica als 12 i 18 mesos després de la cirurgia bariàtrica. En un model de dades repetides, la xifra de la TA sistòlica es va associar de forma independent amb l’edat, la concentració de glucosa en dejú, i la suplementació de vitamina D3 en el període inicial, i als 12 i 18 mesos post cirurgia bariàtrica. I el tercer objectiu s’analitzà a partir d’un estudi retrospectiu de l’expressió gènica del VDR en mostres de teixit adipós. En el teixit adipós visceral (VAT)es va objectivar una associació positiva entre l’expressió gènica del VDR i la xifra de la TA sistòlica (r= 0,282; p= 0,020), així com una associació directa amb l’expressió gènica del factor de necrosis tumoral alfa (TNF-alfa) (r= 0,264; p= 0,045) (n=121). A SAT també es va observar una associació positiva entre l’expressió gènica del VDR i l’expressió gènica de la interleuquina 10 (IL-10) (r= 0,616; p <0,001). Es de destacar que la expressió relativa del VDR es va relacionar de forma inversa amb el grau de sensibilitat a la insulina tant en SAT (r= -0,54; p= 0,021) com en VAT (r= -0,49; p= 0,037) en una cohort independent. En conclusió, la concentració circulant de vitamina D3 s’associa amb la xifra de la TA en subjectes amb un ampli rang d’adipositat, però l’associació no es va mantenir després de controlar-ho per possibles factors de confusió en una regressió lineal múltiple. En subjectes amb obesitat mòrbida, la concentració circulant de vitamina D3 prèvia a la cirurgia (abans de la pèrdua de pes) s’associà amb les xifres de TA diastòlica als 12 i 18 mesos posteriors al procediment quirúrgic i la pèrdua de pes assolida. Una major expressió gènica del VDR al teixit adipós de pacients obesos es relaciona amb diferents elements de la fisiopatologia de la HTA, com la sensibilitat a la insulina i la inflamació crònica de baix grau (TNF-alfa i IL-10).
