Resumen de Nous textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya medieval (continuació de l'obra de J. Mª Millàs i Vallicrosa)
L'any 1922 Josep Ma Millàs i Vallicrosa publicà "Els Textos d'historiadors musulmans referents a la Catalunya Carolíngia" ("Quaderns d'Estudi", Barcelona, XIV, 125-161). Aquest treball constituia una síntesi de la seva recerca sobre les notícies referides a la història de Catalunya, extretes de les fonts àrabs aleshores conegudes. El període estudiat per Millàs era el comprès entre la invasió islàmica d'Hispània i l'algarada d'Almansor contra Barcelona, l'any 985.Aquest estudi de Millàs era, en realitat, la introducció d'una obra que havia de formar part d'un dels projectes establerts per l'Institut d'Estudis Catalans. El projecte en qüestió consistia a editar i traduir els fragments de les diverses fonts araboislàmiques que es refereixen a l'actual territori de Catalunya des de l'inici del període andalusí fins als volts de l'any 1000. A aquest efecte, Millàs preparà una edició que restà malauradament bloquejada al magatzem de l'Institut durant la guerra del 1936. Els plecs impresos d'aquesta edició contenien 131 fragments, extrets de les 16 cròniques araboislàmiques de què Millàs pogué disposar, acompanyats de la seva traducció i de les anotacions pertinents. Ordenats cronològicament, arribaven fins al final de l'emirat de Mul)ammad I (852-886) i foren cabdals per a l'estudi de la història medieval catalana, tal i com palesen alguns historiadors, com Abadal, que els pogueren consultar perquè en disposaren d'un joc.Més endavant, el mateix Institut d'Estudis Catalans encarregà a J. Vernet, deixeble de Millàs, l'edició dels poc més de 200 plecs que es pogueren recuperar, í així foren publicats amb el títol de "Textos dels historiadors àrabs referents a la Catalunya Carolíngia", Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 1987, LX + 137 pàgines, amb pròleg de Vernet i amb la reimpressió de l'article de Millàs publicat a "Quaderns d'Estudi" com a Introducció.Aquesta Tesi Doctoral és volgudament una continuació de l'obra de Millàs. És a dir, consisteix en la prossecució, fins l'any 1010, del recull i de l'estudi de les cròniques araboislàmiques estudiades per ell i, en segon lloc, en la seva ampliació amb les que han aparegut des de llavors. En aquest moment, en podem comptabilitzar seixanta-una, escrites per cinquanta autors.a) CronologiaEl límit cronològic final d'aquesta Tesi Doctoral s'ha establert a partit del fet que Millàs pensava cloure el seu treball "als volts de l'any 1000". Per aquest motiu, la data final s'ha fixat en l'any 1010 perquè aquesta fita representà un gir important en les relacions entre els comtes catalans i els corresponents governs andalusins. Així mateix, interrompre la recerca amb el govern d'Almansor significaria deixar de banda la punyent i reiterada actuació del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar (1002-1008) contra territoris catalans.b) L'abast territorialÉs evident que el territori considerat no podia coincidir amb els límits de l'actual Catalunya. Les cròniques àrabs utilitzen els termes al-tagr al'à i al-tagr al-aqsà, amb significat de zona perifèrica "superior" i "extrema", respectivament, per a referir-se a les terres nordorientals de la Península. Segons al-Razï, i des d'una perspectiva geogràfico-administrativa, la Frontera Superior andalusina, en llur sentit més ampli, comprenia els districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barb.taniya, Osca, Tudela, Calatayud, Barusa i Saragossa (amb funcions de capital). El terme tagr, però, no es refereix a una zona perifèrica qualsevol, sinó que té un requisit important i indispensable: el fet de limitar amb la zona considerada de guerra pels cronistes musulmans, és a dir, amb els territoris que no formen part de la umma o comunitat de l'islam. La conclusió immediata d'aquesta condició necessària és la d'acceptar la mobilitat del terme. Per tant, a l'hora d'establir el límit septentrional s'han inclós les mencions dels ifrang (entesos com a carolingis), cites geogràfiques sobre poblacions situades més enllà dels Pirineus (com Narbona i Carcassona) i diverses notícies històriques dels monarques i altres personatges francs, quan tenien a veure amb el territori de la Catalunya naixent.Pel que fa al límit occidental, molt ben especificat també per al-Razï quan descriu les poblacions i els castells que depenien de Lleida, s'ha seguit la seva delimitació: el curs del Cinca (que inclou, per tant, Montsó i les avui comarques aragoneses de la Llitera, el Baix Cinca i les Alta i Baixa Ribargorça Oriental i Occidental). Però és obvi que hi figuren moltes notícies històriques que consignen fets protagonitzats, originats, o relatius també, a tota (o a part de) la conca de l'Ebre fins a Tudela i Pamplona i/o també a l'actual província d'Osca.AI-Razi i al-Idrisi han servit, al seu tom, per a establir el límit del sud. Segons la Crònica del Moro Rasis "parte el termino de Tortosa con el de Valencia", i l'actual divisió entre les províncies de Castelló i de Tarragona és a bastament acceptada com a límit septentrional del territori valencià. Cal afegir que al-Idrisi esmenta Alcalà de Xivert, Morella, Torreblanca, Peníscola i Mequinensa com a fortaleses que depenen de la ciutat de Tortosa i per aquest motiu s'inclouen referències a les actuals comarques del Matarranya, dels Ports, de la Plana i del Baix Cinca, zona geogràfica que coincideix amb els tres districtes que aquest autor anomena "de les Oliveres", "dels Ports" i del Matarranya, identificat per primera vegada.c) ResultatsAquesta Tesi consta de 492 fragments que amplien l'obra de Millàs fins l'any 1010. En les poques ocasions que ha calgut, s'han revisat, segons les noves edicions o manuscrits apareguts, les dades ja publicades per Millàs. A més a més dels textos propiamente historiogràfics, s'hi han inclós 167 fragments de contingut geogràfic. Entre les novetats que aporten, destaquen les que fan referència als recursos naturals, que potser podran contribuir a l'elaboració d'un capítol més de la història econòmica del passat de les terres avui catalanes.El desxiframent de força incògnites toponímiques que quedaven per resoldre en els diversos estudis que s'han fet sobre geografia i història andalusines basades en cròniques àrabs constitueix un avenç important. Destaquen els diversos topònims identificats per primera vegada i en especial els relatius a força fortaleses, a les vies de comunicació, als passos de muntanya i als ports. També són interessants els passatges relatius a la idiosincràcia de la gent de la Frontera (i això tant pels diversos grups socials musulmans com pels cristians) i a com s'organitzaven els territoris andalusí i precatalà, o català primerenc.Els autors andalusins Ibn Hayyan i al-Udri són els que més novetats de tipus històric aporten, en especial les relatives a les revoltes contra el poder central protagonitzades pels Banu Qasi i els Banu Sabrit i les lluites entre ells (aliats quan els convenia amb els cristians), les algarades emirals i califals (per mar, per riu o per terra) contra territoris cristians, els tractats de pau signats (a Barcelona primer, i després a Còrdova) entre els representants dels califes i els dels comtes catalans i l'actuació d'al-Mansur i del seu fill 'Abd al-Malik al-Muzaffar contra les comarques catalanes i aragoneses orientals amb força novetats pel que fa a les rutes seguides i a les poblacions castigades.Mitjançant l'estudi conjunt dels textos que fan referència a l'actual Catalunya i la revisió dels ja publicats per altres estudiosos, s'han pogut constatar amb certesa notícies dubtoses (com la data exacta de la conquesta cristiana de Tarragona, l'any 330/941-942), s'ha avançat en aconteixements fins ara desconeguts (com el d'un fallit atac dels comtes de Barcelona contra Tortosa l'estiu del 964) i s'ha demostrat la verdadera filiació d'algunes dades que havien estat atribuïdes erròniament a terres catalanes. Pel que fa a l'expedició dels comtes Borrell de Barcelona i Ermengol d'Urgell a Còrdova en ajut del pretendent al califat, l'any 1009-1010, han estat bàsiques les notícies del volum III d''al-Bayan al-Mugrib d''Ibn 'Idari que han ajudat a restablir algunes llacunes i esdeveniments que la historiografia catalana decimonònica havia ignorat o exagerat.
