Resumen de Una herència incòmoda. Mecanismes de construcció i de transmissió d’una història crítica de la memòria social del franquisme
Una herència incòmoda.
Mecanismes de construcció i de transmissió d’una història crítica de la memòria social del franquisme La dictadura franquista, des dels seus orígens pocs mesos després del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, va tenir, entre els seus objectius, l’edificació d’un nou començament que havia de suposar la liquidació de tot el que representaven el republicanisme, la democràcia i, en definitiva, el parlamentarisme d’ascendència liberal. L’organització d’aquest nou ordre social i polític es va basar, en primer lloc, en l’aplicació d’una onada de violència i repressió d’una gran magnitud tant durant la Guerra Civil com en els anys immediatament posteriors. De fet, la violència serà sempre present en la trajectòria de la dictadura. Segonament, l’altre fonament de l’autonomenat Nuevo Estado va ser el desplegament d’una intensa propaganda que tenia com a principal objectiu erigir un imaginari farcit de mites i llocs comuns propis de la ideologia totalitària del nacionalsindicalisme i el nacionalcatolicisme. La penetració d’aquest corpus doctrinari en el teixit social del conjunt de l’Estat espanyol va ser molt profunda. En definitiva, la colonització ideològica de la dictadura va incidir arreu: a l’escola, a l’exèrcit, a les institucions públiques i privades, a les feines, en els àmbits de sociabilitat i oci i, també, en les relacions personals i familiars.
Una de les principals conseqüències d’aquesta presència tan intensa dels dispositius de control i de propaganda de la dictadura en la quotidianitat va ser, i continua sent, la naturalesa de la memòria social del franquisme que ha perdurat. Per bé que el règim de Franco va acabar sent desmantellat en el període de la transició a la democràcia, és obvi que la seva herència ideològica i simbòlica ha influït enormement tant en la percepció de la població sobre el període franquista –la dictadura va maldar per fabricar una visió positiva d’ella mateixa que es fonamentava en la tergiversació històrica– com en qüestions relacionades amb els comportaments i la maduresa democràtica en el present. En aquest treball afrontem una anàlisi de les motivacions de la persistència del que denominem “una herència incòmoda” i proposem diversos mecanismes que poden contribuir a construir i transmetre una història crítica de la memòria social del franquisme. Un camí que plantegem com una possibilitat per tal de desmuntar, gradualment, en l’àmbit social les disfuncions establertes pel franquisme i, alhora, estendre entre la població un coneixement rigorós de la significació del franquisme i la seva herència. D’aquesta manera, doncs, el màxim objectiu d’aquesta investigació és fer palès que és necessari exercir una historització crítica de la memòria social del franquisme si es vol arribar a establir una memòria democràtica sòlida. És a dir, es tracta d’evidenciar que seran els coneixements empírics i analítics aportats per la investigació històrica i, també, per altres tècniques de transmissió de la història, la memòria i el patrimoni els que permetran deixar enrere les desviacions creades per la mateixa dictadura. Així, doncs, aquest treball posa èmfasi en la demostració de la rellevància que poden tenir, en aquesta tasca de desmuntatge de la memòria social del franquisme, l’anàlisi històrica enfocada en la qüestió dels comportaments col•lectius, les tècniques de patrimonialització, algunes pràctiques artístiques i les polítiques públiques específiques de memòria. Aquesta “herència incòmoda” s’analitza, per tant, a partir de la combinació entre la reflexió teòrica, la investigació històrica i la descripció d’alguns exemples que són útils per sostenir la nostra perspectiva.
