Resumen de La falange inquieta. La reafirmació política de falange dins el règim franquista als anys cinquanta
Aquesta tesi doctoral s’inscriu en la corrent historiogràfica que considera que FET y de las JONS, la Falange, va tenir una rellevància fonamental al llarg dels gairebé quaranta anys que va durar el règim franquista. El Partit Únic, a nivell polític i institucional, mantingué una posició central en la dictadura gràcies a la seva aportació d’una doctrina, d’un discurs d’autojustificació i de legitimació político-social nacionalsindicalista, d’unes institucions de control, enquadrament, organització, mobilització i presència social, i gràcies a ésser un organisme impulsor de potents projectes polítics de present i futur. En aquesta permanència fou crucial la reafirmació que dugué a terme a la dècada dels anys cinquanta, en particular entre el 1951 i el 1957, de la qual la present investigació s’ocupa. La Falange, després de la Segona Guerra Mundial, va continuar sent l’únic grup de poder del Nuevo Estado amb, a diferència d’altres elits franquistes, una presència política que abastava tots els espais administratius i de gestió, així com de contacte entre Estat i societat. Partint d’aquesta posició, la tesi mostra i analitza com, superat un període de greu ostracisme internacional per a la dictadura als darrers anys quaranta, FET-JONS va tornar a batallar per a la seva hegemonia total en el règim, va reivindicar diverses necessitats polítiques pròpies de la modernitat per a garantir la continuïtat del sistema dirigit per Franco, i va manifestar una notable diversitat interna en forma de propostes que no sempre imitaven aquelles consignes dictades des de la cúpula de l’organització. Aquest treball contribueix igualment a esclarir com, malgrat es frustraren els projectes falangistes de màxims, en cap cas es va produir una derrota definitiva del Partit en el si del franquisme, tal i com ha suggerit altra historiografia, sinó més aviat una consolidació institucional del mateix.
