Resumen de Els miralls de la història en la dramatúrgia contemporània catalana (1989-2012)
- English
Between 1989 and 2012, Catalan playwriting has wandered without much conviction through a chamber of mirrorsclouded by history. Following an overview of the general historical context and of the links between theatre and history, this article outlines a dramaturgy interested in reflecting, in a more or less direct way, not only political and social transformations since 1989, but, above all, the historical process in the European context which is derived from this process. From a selection of plays by Manuel Molins, Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Coca, Joan Cavallé, Albert Mestres, Lluïsa Cunillé and Jordi Casanovas, a certain image can be deduced of contemporary history from a European perspective. Catalan playwriting -unlike its French or Spanish counterparts- has more of a tendency to show the dilemmas that hound its history, to question that history, problematize it, demystify it or express malfunction, injury or discomfort in relation to the past, rather than indulge in «good causes». Rather than a historical theatre, these plays have opted for an -often vague- theatre of memory/memory theatre.
- català
Des del 1989 al 2012, la dramatúrgia catalana ha deambulat sense gaire convicció per la sala dels miralls entelats de la història. Després de fer un repàs sumari al marc històric general i als vincles entre teatre i història, aquest article delimita una dramatúrgia interessada a reflectir, d'una manera més o menys directa, no únicament les transformacions politicosocials produïdes del 1989 ençà, sinó sobretot el procés històric en el context europeu que se'n deriva. A partir d'una tria d'obres de Manuel Molins, Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Coca, Joan Cavallé, Albert Mestres, Lluïsa Cunillé i Jordi Casanovas, en dedueix una determinada imatge de la història contemporània en clau europea. La dramatúrgia catalana -a diferència de la francesa o l'espanyola- tendeix més a mostrar els dilemes que assetgen la seva història, a qüestionar-la a problematitzar-la, a desmitificar-la o a expressar les disfuncions, ferides o incomoditats en relació amb el passat, més que no pas a recrear-se en les «bones causes». Més que un teatre històric, ha optat per un -sovint difús- teatre de la memòria.
