Resumen de La utopia com a tragèdia moderna dels subjectes post-utòpics
- español
El sentido común situaría los términos utopía y tragedia en polos semánticos opuestos En el terreno del pensamiento pedagógico, desde hace dos siglos, la educación se habría situado más bien en el primero de estos extremos, salvo algunas destacadas excepciones. Muy probablemente la embestida moderna, con ideas tan seductoras como las de progreso y emancipación, habría conducido aquellas pedagogías por territorios curtidos por el optimismo y la expectativa de mundos mejores, siempre de la mano de la educación como herramienta para alcanzarlos. También muy probablemente, en cambio, el hundimiento de las utopías totalizantes durante el siglo xx habría sido el síntoma de un mal endémico todavía por averiguar. La tragedia de la finitud, escondida con la modernidad, quedaría al descubierto con aquel desplome, una situación que los post-modernismos hubieran querido superar con la negación de la historia y, también, del futuro. El sujeto post-utópico emerge como alguien que no espera más que un futuro programado que no despierta ningún tipo de pasión, una verdadera tragedia para la pedagogía.
- català
El sentit comú situaria els termes utopia i tragèdia en pols semàntics oposats. En el terreny del pensament pedagògic, des de fa dos segles, l'educació s'hauria situat més aviat en el primer d'aquests extrems, llevat d'algunes destacades excepcions. Molt probablement l'envestida moderna, amb idees tan seductores com les de progrés i emancipació, hauria conduït aquelles pedagogies per territoris adobats per l'optimisme i l'expectativa de mons millors, sempre del bracet de l'educació com a eina per assolir-los. També molt probablement, en canvi, l'enfonsada de les utopies totalitzants durant el segle xx hauria estat el símptoma d'un mal endèmic encara per esbrinar. La tragèdia de la finitud, amagada amb la modernitat, quedaria al descobert amb aquell aclofament, una situació que els post-modernismes haurien volgut superar amb la nega-ció de la història i, també, del futur. El subjecte post-utòpic emergeix com algú que no espera més que un futur programat que no desperta cap mena de passió, una veritable tragèdia per a la pedagogia.
- English
Common sense would place the terms utopia and tragedy at opposite semantic poles. In the field of pedagogical thought, for the past two centuries, education would have been at the first of these ex-tremes, with a few notable exceptions. Most likely the onslaught of seductive modern ideas like those of progress and emancipation, would have led those pedagogies through territories fertilized by optimism and the expectation of better worlds, always with education as a tool for achieving. However, it is also very likely that the collapse of totalizing utopias during the twentieth century was the symptom of an endemic disease yet to be found. The tragedy of finitude, hidden within modernity, would be exposed with this, a situation that post-modernisms wanted to overcome with the denial of history and, also, of the future. The post-utopian subject emerges as someone who expects nothing more than a programmed future that awakens no passion at all, a real tragedy for pedagogy.
