Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Resumen de «La sonata dels espectres»: el verí i la visió

Teresa Rosell Nicolas

  • L’obra d’August Strindberg dinamita el drama per representar el procés de destrucció de sentit i el seu contingut residual. Si en el drama tradicional el sentit transcendent era una part essencial de l’obra, en Strindberg, aquest sentit —un aspecte que garanteix la unitat i la coherència— queda en suspens. Així, les seves obres de cambra s’aniran desposseint gradualment del seu instrumental i de les seves convencions dramàtiques: pràcticament no hi ha situació, acció, conflicte, o gruix psicològic dels personatges. Precisament, La sonata dels espectres mostra una clara pèrdua de referencialitat, de l’exterior a l’interior, a mesura que avancem en els seus tres moviments, inaugurant una tendència al subjectivisme. La informació proporcionada resulta esbiaixada i la percepció de la realitat, des d’una altra mirada, provoca una estranyesa de la quotidianitat, així com una suspicàcia sobre la configuració de la identitat moderna.

    L’objectiu d’aquest article és, doncs, fer una lectura hermenèutica de La sonata dels espectres per intentar comprendre quins elements produeixen aquest desencaix respecte al drama del seu moment, i com aquests processos segueixen presents en la dramatúrgia d’avui.


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus