Resumen de La música de quan nosaltres érem nosaltres: El folk com a neofolklorisme
Allò que per entendre’ns anomenarem «música folk» –un estil de contorns difusos però que ostenta com a tret essencial la seua conformació amb alguns elements musicals procedents de la tradició oral– representa una etapa avançada d’aquell fenomen que l’antropòleg alemany Hans Moser caracteritzà durant la dècada de 1960 davall l’apel·latiu de «folklorisme».
Josep Martí (1994, 1996), que va analitzar amb fina lucidesa la incidència d’aquest fenomen a Catalunya, n’enumerava alguns dels seus trets definitoris: el folklorisme comporta una consciència de la tradició, una valoració positiva del fet tradicional i una intencionalitat concreta –estètica, ideològica, comercial– pel que fa a l’ús que se’n vol donar d’aquesta tradició.
