Decir que la escuela ha cambiado es una obviedad. Lo que no es nadaobvio es saber ¿hacia dónde va? ¿por qué a menudo se introducen cambios quetienen más valor por ser innovadores que por disponer de un respaldo científico?. Poreso hay que defender las prácticas pedagógicas reflexivas que, en mi opinión, tambiénse podrían llamar prácticas pedagógicas clínicas. Una pedagogía clínica debe tenerargumentos fuertes para saber rechazar las metodologías pseudocientíficas y debeelaborar con urgencia una "errorología" (un saber sobre las lógicas inherentes a loserrores de los alumnos).
Dir que l’escola ha canviat és una obvietat. El que no és gens obvi és saber cap a on va, perquè sovint s’hi introdueixen canvis que tenen més valor per ser innovadors que per disposar d’una adhesió científica. Per això cal defensar les pràctiques pedagògiques reflexives que, a parer meu, també es podrien dir pràctiques pedagògiques clíniques. Una pedagogia clínica ha d e disposar d’arguments forts per saber rebutjar les metodologies pseudocientífiques i ha d’elaborar amb urgència una “errorologia” (un saber sobre les lògiques inherents als errors dels alumnes).
It is obvious that the school has changed. What is not obvious is to know in which direction it is heading. Some changes are often introduced because they are presented as innovative, although they do not have the support of the scientific community. We must therefore defend reflective teaching practices which, in my opinion, we could also been called clinical teaching practices. We also must be able to develop urgently a “mistake- logia” (a critical knowledge about logical errors inherent to the students mistakes).
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados