El lèxic cortès i cavalleresc en Curial e Güelfa: mots patrimonials i interferències culturals

• Abel Soler ^[1]
  1. [1] Universitat de València

     Universitat de València

     Valencia, España

     
• Localización: Anuario de estudios medievales, ISSN 0066-5061, Vol. 45, Nº 1, 2015 (Ejemplar dedicado a: Innovació, traducció, reescriptura: estudis sobre lèxic i interpretació en textos literaris medievals i en les seves traduccions. Marion Coderch (Coord.)), págs. 109-142
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • Courtly and chivalric vocabulary in Curial e Güelfa: Patrimonial words and cultural interferences
• Enlaces
  • Texto completo
• Dialnet Métricas: 2 Citas
• Resumen
  • català

    Curial e Güelfa, d’autoria desconeguda, és una novel·la cavalleresca, realista;

    planejada des de la tradició medieval, però infl uïda per l’Humanisme italià.

    Està redactada en un català fl uid, però sotmès a infl uxos lingüístics i culturals diversos.

    Segurament fou concebuda i escrita a Itàlia en la dècada del 1440. L’autor no sols coneix en profunditat el volgare cortès i el literari (Boccaccio, sobretot), amb el qual “enriqueix” un català après segurament a València, sinó que a més innova en el lèxic cortès i cavalleresc de la llengua pròpia amb la introducció d’expressions, proverbis i mots –col·loquials i cultes– tant italians com també francesos, occitans i castellans. Tot plegat, ajuda molt a retratar un escriptor que coneixia bé la geografi a i la societat llombardes (Milà i el Monferrat), però que, pel que permet deduir –entre altres coses– el camp lèxic estudiat, podria estar vinculat a la cort napolitana d’Alfons el Magnànim.

  • English

    Curial and Güelfa, by an unknown author, is a chivalric romance written in a realistic style. Planned within the medieval tradition, although infl uenced by Italian Humanism, it was composed in fl uent Catalan, but subject to several linguistic and cultural interferences. It was probably conceived and written in Italy in the decade of 1440.

    The author not only knows deeply the courteous volgare language, but also the literary one (especially Boccaccio), with which he enriches a Catalan language probably learnt in Valencia. He also innovates in the courtly and chivalric vocabulary of his mother tongue with the introduction of expressions, proverbs and words –both colloquial and learned– not only in Italian, but also in French, Occitan and Spanish. All these traits help to portray a writer that knew the Lombard geography and society very well (Milano and Monferrato). However, we can deduce from the lexical fi eld we study –among other evidence– that its lexicon could be linked to the Neapolitan court of Alphonse the Magnanimous.