La ley de promoción de la autonomía personal y atención a las personas en situación de dependencia: una reflexión desde la perspectiva competencial

• Autores: Iñaki Lasagabaster Herrarte
• Localización: Revista d'estudis autonòmics i federals, ISSN 1886-2632, Nº. 4, 2007, págs. 129-158
• Idioma: español
• Enlaces
  • Texto completo (pdf)
• Dialnet Métricas: 5 Citas
• Resumen
  • English

    The law of dependence responds to a social policy that up to now fell under the category of social welfare policies, but which from now on will be covered by mainstream policy. In other words, these are policies that are applicable for formulating rights that have been stipulated as subjective rights, which are completely claimable by the people recognised within them. The law has undergone subsequent amendments that have established the exact content of these rights, the ultimate development of which has raised many questions. We must not forget that social policies are a responsibility of the autonomous community, and this law is only a partial regulation of the rights of the people living in an independent political environment. This means that the hypothetical aspects and practical consequences of the law cannot be established until they are amended. This implies a mechanism for inter-administrative collaboration which could in turn prove to be problematic from an operational perspective. Of the many questions that the law provokes, this article has aimed to limit itself to problems associated with responsibility, particularly in relation to art. 149.1.1 CE, without forgetting the key question of finances and the aforementioned mechanisms for inter-administrative collaboration.

  • català

    La Llei de dependència respon a una política social que fins avui entrava dins de les polítiques assistencials, però que a partir d¿ara vol entrar dins de les polítiques degudes; és a dir, de les polítiques exigibles en articular-se els drets que s¿hi preveuen com a drets subjectius, plenament i perfectament exigibles per les persones a què es reconeixen. La Llei remet a uns desplegaments posteriors que establiran el contingut exacte d¿aquests drets, el dibuix final del desenvolupament dels quals suscita molts interrogants. No podem oblidar que les polítiques socials són una competència autonòmica, i que aquesta Llei és una regulació només parcial dels drets de les persones en situació de dependència. Això fa que les virtualitats i les conseqüències pràctiques de la Llei no es puguin establir fins que se¿n produeixi el desplegament.

    Aquest preveu mecanismes de col·laboració interadministrativa el funcionament dels quals pot resultar problemàtic. De les moltes qüestions que deriven de la Llei, aquest article vol referir-se, més limitadament, als problemes competencials, en concret i especialment amb relació a l¿art. 149.1.1 CE, però sense oblidar la qüestió clau del finançament i els ja esmentats mecanismes de col·laboració interadministrativa que es preveuen.