La gestió de la xarxa de camins en zones de muntanya: el cas del Parc Natural del Cadí-Moixeró
- Autores: Xavier Campillo i Besses
- Directores de la Tesis: Antoni F. Tulla i Pujol (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2002
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joan Cals Güell (presid.), Joan Manuel Soriano (secret.), Xavier Carceller i Roque (voc.), Josep Maria Camarasa Castillo (voc.), David Saurí i Pujol (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
Sense camins no hi ha accés al territori o només amb grans limitacions. De fet, els camins configuren una vasta xarxa territorial, que encara avui dia satisfà importants funcions socials i econòmiques: comunicació veïnal, agricultura i ramaderia, explotació forestal, protecció civil, gestió del medi natural, lleure i turisme... Això no obstant, el caràcter urbanitzat i industrial de la nostra societat ha convertit els camins en una infraestructura marginalitzada, com el territori al qual serveix: lespai rural.
Tot i sumar una extensió molt superior a la xarxa de carreteres, i malgrat conservar funcions dinterès per al conjunt de la societat i assumir-ne de noves, els camins no han merescut fins ara una atenció acadèmica o científica suficient. Una gestió integrada dels camins exigeix un coneixement aprofundit de les múltiples facetes que presenta lobjecte: tècnica o morfològica, jurídica i legal, funcional, i patrimonial. La gestió dels camins és al nostre país una assignatura pendent de lordenació del territori.
Aquesta tesi doctoral aborda la definició i la comprensió de lobjecte destudi en totes llurs dimensions, amb lobjectiu de definir un nou model de gestió dels camins en zones rurals. Làmbit destudi específic són les comarques de muntanya del Pirineu català, si bé la recerca fa referència al conjunt de lespai rural.
La recerca efectuada analitza la relació existent entre impactes ambientals i impactes sobre les activitats rurals, duna banda, i morfologia, funcionalitat i ús del viari rural, de laltra, i proposa un model de regulació dels camins (de lús i de les característiques tècniques) fonamentat en una classificació funcional de la xarxa i en la fragilitat ecològica del territori servit, al marge de les característiques tècniques o morfològiques dels vials. En aquest context ha tingut una gran significació lestudi del tractament diferenciat que han de rebre les formes daccés motoritzat (professional, de lleure...) i no motoritzat (a peu, bicicleta, cavall...) al medi natural. El model proposat dissenteix essencialment dels principis introduïts per la Llei 9/1995, de regulació de laccés motoritzat al medi natural, que restringeix lús dels camins únicament en base a criteris morfològics.
Amb lobjectiu de validar el model proposat sha efectuat un estudi comparatiu dels models de gestió dels camins i laccés al medi natural existents als parcs de muntanya del Pirineu català: Parc Nacional dAigüestortes i Estany de Sant Maurici, Parc Natural del Cadí-Moixeró i Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. De la mateixa manera sha fet una recerca comparada de diferents models internacionals: Anglaterra i Gal·les, Alemanya, França i Suïssa.
Without the existence of rights of way, access to the countryside would be impossible or, at least, only viable under very rough conditions. Certainly, rights of way constitute a vast network in rural areas that, even today, fulfil many important social and economic functions: communication within local communities, for farming, forestry, civil defense, natural heritage management, leisure and tourism... However, the urban and industrial nature of modern society has relegated rights of way to a marginal position, just as it has done with the space they serve: the countryside.
Rights of way make up a much greater share of the communications network than roads. Nevertheless, although they maintain functions of interest to society as a whole, and continue to assume new ones, they have not yet received sufficient academic or scientific attention. A comprehensive management of rights of way requires a deep knowledge of their many-sided nature: technical or morphological, juridical and legal, functional, and historical. Rights of way management is currently absent in land planning in our country.
This dissertation undertakes the definition of the object and the comprehension of all of its dimensions with the purpose of defining a new model of rights of way management in the countryside. The area of study includes the mountain counties of the Catalan Pyrenees, though the research refers to the rural space as a whole.
The research analyses the relationship that exists between the impacts on the environment and rural activities, on the one hand, and the morphology, function, and use rights of way, on the other. This leads on to the proposal of a model for the regulation of the use and technical features of rights of way, based on a functional classification of the network and the ecological vulnerability of the surrounding territory, regardless of the morphological or technical attributes of the rural roads or paths in question. In this context, the study of the separate treatment that should be given to access to the countryside in motorised vehicles (for work or leisure) and by other means (on foot, bicycle or horseback) has achieved great significance. Our model differs profoundly from the principles introduced by the Catalan 9/1995 Motorised Access to the Countryside Act, which introduces restrictions on the use of rights of way solely on the basis of morphological criteria.
The model proposed has been ratified, by undertaking a comparative study of rights of way management and access to the countryside schemes existing in the Catalan mountain parks: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici National Park, Cadí-Moixeró Natural Park and Zona Volcànica de la Garrotxa Natural Park. Further research has similarly been undertaken on international access models: England and Wales, Germany, France and Switzerland.
