Resumen de Gana, sacietat i resposta integrada hormonal i motora del tracte gastrointestinal en l’ancià fràgil i l’obès mòrbid
L’objectiu d’aquesta tesi ha estat avaluar la gana i la sacietat en poblacions ben diferenciades pel seu fenotip i comparar-les amb un grup control. Aquesta avaluació s’ha realitzat mitjançant una anàlisi de factors hormonals perifèrics (ghrelina, colecistoquinina i GLP-1) i de la motilitat gastrointestinal que interactuen en la regulació de la gana i la sacietat. Hem estudiat el buidament gàstric i vesicular, així com el temps de trànsit oro-cecal (TTOC) mitjançant ecografia antral i vesicular, temps d’absorció del paracetamol (buidament gàstric) i test d’alè amb lactulosa (TTOC). El capítol 1 estudia “l’anorèxia de l’ancià” i mostra que els ancians, especialment els ancians fràgils, presenten menys gana en dejú, una recuperació més lenta de la gana post ingesta i canvis en la resposta de la CCK i la motilitat gàstrica: en dejú els ancians tenen un àrea antral més gran i una disminució de la seva capacitat de distensió. A nivell hormonal, els ancians tenen un pic de CCK més elevat que els joves, sense diferències significatives atribuïbles a la fragilitat, i els valors de GLP-1 són més alts en el període inicial amb una davallada progressiva postprandial. En els ancians fràgils hi ha, a més, una acceleració del buidament gàstric per als líquids. La fisiopatologia de l'anorèxia de l’ancià podria estar relacionada amb una elevació en les concentracions d'hormones anorexígenes i alteracions en la motilitat gàstrica, que afavoreixen una disminució en la gana. El nostre estudi mostra la severitat clínica associada a la fragilitat ja que els ancians fràgils estan en risc de malnutrició, tenen una capacitat funcional disminuïda i un major risc d'institucionalització, comorbiditats i mort. En el capítol 2 s’ha observat que els individus obesos mòrbids mostren una gana, sacietat, CCK i buidaments gàstric i vesicular similars als del grup control no obès, però menor concentració de ghrelina en dejú i postprandial i menor GLP-1 postprandial. Els individus després de la gastrectomia vertical tenen menys gana, menys ghrelina, més sacietat, un buidament gàstric més accelerat i pics més elevats de CCK i GLP-1 comparat amb els no obesos. En canvi, comparats amb els obesos mòrbids, tenen més sacietat en dejú i en el període postprandial inicial, menys ghrelina i majors pics postprandials de CCK i GLP-1. Així doncs, la gastrectomia vertical aconsegueix una davallada en el pes dels pacients mitjançant uns canvis de motilitat i hormonals que no mimetitzen l’individu “normal”, però que aconsegueixen l’objectiu de la cirurgia: disminuir la gana, augmentar la sacietat i perdre pes. En l’annex 2 hem avaluat el TTOC objectivant que tant els ancians fràgils com els individus post-gastrectomia vertical tenen un trànsit accelerat, sense poder descartar però, que aquest sigui degut a l’acceleració del buidament gàstric que també mostren els dos. En l’annex 3 hem estudiat el patró de motilitat de fundus, antre i jejú d’individus obesos mòrbids. El fundus i l'intestí prim semblen tenir un únic marcapassos, mentre que l’antre en mostra dos. En quant a l’efecte de les hormones en el teixit, la ghrelina va augmentar l'AUC mitjà de les tires antrals, la CCK va augmentar l'AUC mitjà de tires de antre i fundus, i el GLP-1 va augmentar l'AUC mitjana en tires del fundus.
