La Vache qui Rit diu que en aquest món no hi ha cosa més estúpida que una vaca estúpida. Mo, que també és una vaca, vol demostrar a la seva amiga que ella no és gens estúpida. Mo té una veu interior i una determinada manera d'entendre la vida i de veure el món, des dels prats de Balanzategui, al País Basc, en el primers anys de la postguerra.
La vaca Mo té una veu interior una mica pesada que xerra quan no cal i no li dóna respostes quan les necessitaria. Quan ja han passat forces anys d'una vida certament molt intensa, la veu li recorda a Mo el propòsit d'escriure unes memòries que formulava cada cop que li passava alguna cosa divertida, perillosa o simplement interessant.
La seva infantesa a la casa Balanzategui, quan tenia tanta feina a saber qui era com a fugir dels llops; l'amistat amb La Vache Qui Rit que li donaria tantes satisfaccions fins que aquesta va decidir anar a viure amb els senglars; la realitat de la casa Balanzategui que no és una explotació ramadera com sembla, sinó el magatzem de queviures dels rebels que no accepten la victòria del General a la Guerra Civil que oficialment ja s'ha acabat; la vigilància d'Ulleres Verdes que acaba descobrint el senyal amb què es comuniquen els rebels i els seus encobridors; la participació de Mo i la seva amiga en una festa tan bàrbara com irracional; les seves estades en solitud a la muntanya; i, finalment, la seva trobada providencial amb Soeur Pauline Bernardette, que l'estima tant i que és la millor segadora del món.
Aquests són els episodis principals d'unes memòries - tan plenes de vertitats com de preguntes sense resposta - que Mo es resisteix a acabar, i que refà i revisa constantment perquè té por que posar-hi punt i final sigui la mort.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados