El conflicte territorial entre Catalunya i Espanya no s’ha generat per una reforma estatutària desballestada o per una competència de menys. Es tracta, més aviat, d’un conflicte històric derivat de la forma en què Catalunya passà a formar part d’Espanya: un origen bèl·lic amb vencedors i vençuts. Des d’una perspectiva jurídica, modèlics són, en aquest sentit, els Decrets de Nova Planta.

Quin és el punt de partida del conflicte?

El que correspongué a Catalunya li imposà un sistema polític nou tot suprimint les principals institucions polítiques pròpies. La Generalitat desapareixia, i les seves atribucions jurisdiccionals i governatives passaven a la Reial Audiència, presidida per l’autoritat militar del capità general. S’abolí el règim municipal existent i les institucions representatives locals. Tot el sistema polític vigent es reemplaçà, així, per un sistema de govern autoritari (o més autoritari si es vol), militaritzat i amb imposició progressiva de la llengua castellana. La relació entre Catalunya i Espanya s’inicia, doncs, des de la conquesta i l’assimilació.

Aquest és, també, el moment en el que es comença a construir l’Estat espanyol (l’aparell de estat), i ho fa sobre la base d’una autoproclamada hegemonia del regne de Castella, però com una mala versió de l’estat jacobí francès. Entre d’altres motius, el jacobinisme no reïx a Espanya perquè el que es tracta és d’imposar una cultura agrària i antiliberal en territoris com Catalunya i el País Basc, on la classe burgesa moderna i liberal estarà al capdavant de la revolució industrial; burgesia, però, que no tindrà tampoc prou força per fer-se amb el poder polític central.

Tal contradicció perdura fins el segle XX. La dictadura franquista no va ser un producte històric aïllat, sinó el resultat d’una història constitucional, els elements característics de la qual podrien ser els següents [1]1 — Resumint el llibre coordinat per Miguel A. Aparicio Pérez; Mercè Barceló i Serramalera (2016). Manual de Derecho Constitucional. Barcelona, 2016. :

• En primer lloc, d’aquest constitucionalisme destaca el predomini i l’hegemonia d’elements conservadors i reaccionaris. La durada dels anomenats períodes progressistes i dels rars períodes de radicalisme (fase de la Primera República, per exemple) va ser extraordinàriament curta en comparació amb les llargues onades de períodes conservadors, reaccionaris i fins i tot dictatorials: les dues constitucions “moderades” (1845 i 1876) van estar vigents durant més de vuitanta anys, sense comptar ocasionalment dictadures militars i el darrer període de la dictadura franquista, que va durar més de quaranta anys.
  
  
• La segona característica està molt lligada a la primera. És una història desenvolupada històricament sota l’hegemonia i la tutela de dues grans institucions públiques: l’exèrcit, d’una banda, sempre present en el control de tot moviment polític, i l’Església catòlica, com a institució de mediació entre el poder polític i la societat civil.
  
  
• En tercer lloc, l’Estat espanyol ha esdevingut un estat extraordinàriament feble, sense la força per exercir la direcció política de l’estructura social dominant: s’hi barreja allò públic i allò privat, i el poder polític s’entén com un poder patrimonial d’uns quants que es reflecteix en el sistema de cacics i en la crida permanent a l’exèrcit (i a l’Església) com a únics instrument de resolució de conflictes.
  
  
• I en quart lloc, Espanya ha estat un estat centralista fracassat: el poderós esforç de l’oligarquia per expulsar qualsevol altre grup –la burgesia industrial perifèrica, principalment– de la compartició del poder i la voluntat d’eliminar qualsevol moviment territorial autonomista (idea transversal a tots els partits hegemònics a nivell estatal fins avui) ha transformat la forma territorial de l’estat en un producte incapaç tant de crear un model jacobí francès, com s’apuntava, com de generar sinèrgies federals d’integració social i territorial.

Aquesta tradició, aquest pes històric era el que s’havia de superar quan el dictador va morir el 1975. Però en la tensió entre la “ruptura democràtica”, que volia anul·lar tota la legislació i l’organització política del sistema anterior, i la “reforma política” de l’existent, proposada pel binomi rei-govern (govern franquista encara), acabaria imposant-se un clar predomini de la reforma sobre la ruptura.

Tanmateix, una cosa és el text constitucional i una altra de molt diferent el resultat derivat del procés polític paral·lel. L’extensió de l’autonomia política a tots els territoris autònoms depassant l’autonomia administrativa no és obra de la Constitució, sinó dels primers pactes autonòmics entre UCD i PSOE (juliol 1981), que no casualment se celebraren després del cop d’estat de febrer 1981. Certament, el cop d’estat no tingué èxit visible, però sí de fet. A partir d’aquest moment, els dos partits espanyols majoritaris acordaren no continuar construint un estat territorialment asimètric (que respongués, principalment, a la qüestió basca i catalana), i diluir l’autonomia política d’aquests territoris estenent-la a tots, a més de recentralitzar moltes i molt importants competències autonòmiques (educació, sanitat, mercat interior, entre moltes d’altres).

Després de vint anys de transformació de la inicial autonomia política (estesa a tots els territoris autònoms) en una quasi autonomia administrativa a causa de la recentralització competencial qualitativament i quantitativa, especialment després de l’entrada a l’actual Unió Europea, s’inicià tant al País Basc, primer, com a Catalunya, després, un intent de retorn al pacte constituent inicial. El problema que aquests dos territoris posen en relleu a principis del canvi de mil·lenni no és de simple millora de les institucions, de perfeccionament de l’estat autonòmic, sinó un problema d’estructura constitucional, de retrobament de la posició constitucional original de la que partien.

Què haurien d’haver fet les parts per evitar la situació actual?

Què fer quan en el si d’un estat liberal-democràtic una comunitat política de base territorial, com en el cas de Catalunya, considera que la seva voluntat democràtica no és tinguda en compte en les institucions i òrgans centrals de l’estat i, per tant, els ciutadans membres d’aquesta comunitat se senten permanentment exclosos d’aquestes decisions?

Per donar resposta a aquesta qüestió es formula en seu teòrica el que coneixem com a “dret a decidir”; dret al que també s’hi refereixen els ciutadans d’aquestes comunitats polítiques quan, com a conseqüència d’algun tipus de fallida de reconeixement polític, reclamen la possibilitat de redefinir, mitjançant un procediment democràtic, el seu estatus i marc institucional fonamentals, inclosa la possibilitat de constituir-se en un estat independent.

De fet, a la pràctica, en l’Europa del segle XX, han estat abundants els supòsits en els que les tensions territorials s’han resolt a través de procediments democràtics, com ara un referèndum (Sarre, Jura, Estònia, Lituània, Estònia, Eslovènia…). I legitimar aquests processos, des d’una perspectiva diferent a la del dret a l’autodeterminació dels pobles, ha estat obra de la Cort Suprema de Canadà, que els fonamenta en quatre principis: el principi federal; el principi democràtic, el principi de respecte dels drets de les minories; i el principi de constitucionalitat i de la primacia del Dret.

A partir de la interpretació ponderada d’aquest principis, que no permet excloure l’efectivitat de cap d’ells, es construeix un dret de les comunitats territorials a decidir el seu estatus polític. No s’inclou un dret de secessió unilateral, però sí el tenir en compte la proposta de la comunitat territorial expressada democràticament i realitzar-la de forma negociada.

En la Constitució espanyola hi conviuen també diversos principis, entre ells el d’unitat, el d’autonomia, el de sobirania concentrada i el principi democràtic. Com es relacionen? [2]2 — En la resposta a la qüestió se segueix el llibre de Mercè Barceló i Serramalera; Mercè Corretja; Alfonso González Bondia; Jaume López; Josep M. Vilajosana (2015). El derecho a decidir. Teoría y práctica de un nuevo derecho. Barcelona, 2015.

Per això, la llibertat, que la Constitució consagra com a “valor superior de l’ordenament jurídic”, representa una autorització als ciutadans de dur a terme totes aquelles activitats que la llei no prohibeixi; també quan els ciutadans interactuïn amb l’ordre de valors i principis constitucionalment reconeguts. D’aquí que pugui afirmar-se, com ho ha fet el Tribunal Constitucional espanyol, que la Constitució espanyola no estableix una “democràcia militant” o “democràcia protegida” (com la de l’Alemanya dels anys seixanta i setanta).

El fet que el Text constitucional no contingui límits materials a la seva reforma i que reconegui, al mateix temps, un conjunt de llibertats de reforç a la defensa de la lliure ideologia, comporta poder excloure la democràcia espanyola d’aquelles que no toleren opcions ideològiques contràries als valors i principis consagrats constitucionalment. La democràcia espanyola, d’acord amb la seva configuració constitucional, no inconstitucionalitza de la defensa de fins o condemna d’ideologies contraris a ella; no és una democràcia en la que es generi un “metadret natural i fonamental” d’autodefensa de l’Estat que es converteixi en paràmetre de referència per a la validesa i interpretació dels drets individuals i col·lectius, i que s’imposi jeràrquicament sobre ells.

Ans al contrari, lluny d’aquest concepte de “democràcia militant” o de “democràcia protegida”, la Constitució espanyola estableix una democràcia plural i pluralista, no tutelada i, per tant, no exclou de la legalitat subjectes o grups que tinguin una idea del Dret o de l’organització social diferent o contradictòria amb la de la mateixa Constitució.

Des d’aquest punt de partida, doncs, pot sostenir-se la presencia en l’ordre constitucional espanyol d’un dret que atorgaria als seus titulars la facultat de discrepar obertament de l’status quo territorial i de proposar alternatives, expressades a través d’un procediment democràtic que haurà de garantir en tot cas:

1. La participació del titular de la sobirania, és a dir, el poble espanyol en el seu conjunt de forma directa o a través dels seus representants.
2. Els drets de les minories.
3. L’equilibri entre ambdós elements, de manera que no es pugui imposar unilateralment el projecte polític proposat (la secessió, si és el cas), però que tampoc no es converteixi en irrealitzable ad aeternum per estar sostingut per una majoria que es dilueixi en el conjunt del titular de la sobirania.

L’exercici d’aquest dret a decidir era, al meu parer, el que haguessin hagut de pactar les parts per evitar la situació actual.

Què ha fet malament cada part?

Possiblement, si l’anomenada Transició Política hagués tingut més de ruptura que de reforma, una nova cultura democràtica s’hagués pogut començar a construir. Aquesta cultura democràtica, per definició, s’hagués amarat de valors republicans i federals. La igualtat territorial hagués irromput en escena i l’assimilació hagués pogut donar lloc al reconeixement i posada en valor del pluralisme cultural, lingüístic i social.

Però res d’això acompanyà la Transició espanyola. Una Constitució democràtica no fou prou per trencar amb el pes de la història constitucional. I l’absència manifesta d’aquella cultura democràtica de nombrosos actors que havien d’interpretar i aplicar el text constitucional –en particular el poder judicial– és el que ha perpetuat el franquisme en les institucions, en l’economia i en la societat. I amb ell a les institucions, tot es redueix a una única possible interpretació del text constitucional. L’autèntica, la vàlida.

Com aconseguir que les forces independentistes, catalanistes i “constitucionalistes” de totes les tendències aconsegueixin un acord per proposar una oferta unitària a la sortida del conflicte?

Malgrat sigui més que difícil, sinó impossible, intentar dialogar amb aquell que no li reconeix al que té davant capacitat política per fer-ho, sembla que la solució pactada és per a la que cal seguir treballant.

Possiblement, no ja amb un Estat que no escolta –la seva història constitucional té un pes molt potent i no ha fet mai net– sinó involucrant organitzacions europees supraestatals (com ara el Consell d’Europa, la Unió Europea, o la OSCE) que tenen com a valors fundacionals el respecte als principis de pluralisme, llibertat, seguretat, democràcia, i protecció dels drets humans.

Certament, cap d’aquestes organitzacions té competències per intervenir directament en un conflicte territorial a l’interior dels estats, però sí que dels valors i principis sobre els que fonamenten l’existència i capacitat d’actuació neix un mandat, si més no impregnat de pragmatisme, per mantenir l’estabilitat, el desenvolupament econòmic i social, i enfortir la cultura democràtica a Europa, i oferir als seus ciutadans –la UE hi està directament concernida en termes de ciutadania– seguretat i llibertat en condicions d’igualtat. També quan reclamen un nou Estat.

Des d’aquesta perspectiva, les institucions europees supranacionals estan cridades, per exemple, a generar codis de bones pràctiques per mantenir vigents i actius aquells principis fondants i fonamentals quan es vegin concernits per conflictes, com ara, els territorials de sobirania, ja perquè són posats en qüestió per l’Estat implicat ja perquè ho són pels territoris que es volen independitzar. I estan cridades, si és el cas, a adoptar una posició d’àrbitre –perquè són conflictes de sobirania en democràcia– per tal de trobar sortides als problemes plantejats a través d’instruments democràtics, com ara fent que sigui possible l’exercici efectiu del dret a decidir.

• REFERÈNCIES

  1 —

  Resumint el llibre coordinat per Miguel A. Aparicio Pérez; Mercè Barceló i Serramalera (2016). Manual de Derecho Constitucional. Barcelona, 2016.

  2 —

  En la resposta a la qüestió se segueix el llibre de Mercè Barceló i Serramalera; Mercè Corretja; Alfonso González Bondia; Jaume López; Josep M. Vilajosana (2015). El derecho a decidir. Teoría y práctica de un nuevo derecho. Barcelona, 2015.