Barcelona, España
ÉS ben sabut que el 1090, el comte Ramon Berenguer II de Barcelona va liderar la conquesta de Tarragona juntament amb els bisbes nobles i abats catalans. Una vegada conquerida, el juliol de 1091 es va procedir a restaurar jurídicament l'arquebisbat de Tarragona, separant-se així de l'Església de Narbona. Tanmateix, no va ser fins al 23 de març de 1154 quan el papa Anastasi IV va assenyalar-ne els seus límits, les esglésies i les diòcesis sufragànies: Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra. Així, l'arquebistat de Tarragona es va situar al capdavant de l'església catalana; no és estrany, doncs que Tarragona també se situï com la principal protagonista en la persecució contra l'heretgia i la dissidència religiosa.
De fet, l'arquebisbe de Tarragona centralitzarà tota la legislació i totes les directrius papals per combatre l'heretgia. Per aquesta raó disposem d'un gran volum de documents relacionats amb la persecució de l'heretgia que estan dirigits a l'arquebisbe de Tarragona i que ens posen en relleu l'impacte que va tenir el catarisme. Un dels primers testimonis més primirencs sobre la presència d'heretgia a la regió de Tarragona el tenim documentat a finals de 1220, concretament a la regió de prades. En aquest document, l'arquebisbe de Tarragona, Aspàreg de la Barca, assigna a favor de Randulf, prior del monestir de la Cartoixa d'Escala Dei, al seu monestir i als seus successors, els territoris conquerits als sarraïns de Benifallet, a la regió de Tarragona, amb els drets de jurisdicció en recompensa per l'infatigable treball d'expulsar l'heretgia de la seva diòcesis i corregir el clergat i el poble.
© 2001-2025 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados