Lexical encapsulation and evaluation in parliamentary debate

Abstract

Lexical encapsulation consists of a series of abstract unspecific nouns (fact, plan...) referring to predicative antecedents. This study is based on a corpus of parliamentary debate in English, Catalan and Spanish (PD) and deals with encapsulation as a complex lexical cohesion device which allows the addressor to evaluate the information of the debates in various ways. Our work tries to highlight the role of lexical encapsulation to reflect the addressor’s positioning with respect to the topic discussed, and to establish whether there are outstanding cross-linguistic differences. In order to delimit the diverse evaluative strategies, an approach from the perspective of prototype theory is adopted, since there are fuzzy boundaries among the different evaluative operations observed. Firstly, the distinction between implicit and explicit evaluation is established. As for explicit evaluation, two different operations are described: objectivizing and subjectivizing encapsulation. The objectivizing one works as a subtle strategy of persuasion addressed mostly to the opponents, whereas the subjectivizing encapsulating structures point to rally the unconditional allies. The results show similar trends in the three languages due to the homogenizing potential of PD as a distinct genre of political discourse.

L’encapsulació lèxica consisteix en una sèrie de noms abstractes i inespecífics (com fet, pla...) que es refereixen a antecedents predicatius. A partir d’un corpus de debat parlamentari (DP) en anglès, català i espanyol, aquest estudi s’ocupa de l’encapsulació com a mecanisme de cohesió lèxica complex que permet a l’emissor avaluar el contingut dels debats de diverses maneres. El nostre treball vol posar en relleu el paper d’aquest mecanisme cohesiu a l’hora de reflectir el posicionament de l’emissor respecte del tema tractat i observar si hi ha diferències contrastives. Per tal de delimitar les diverses estratègies avaluatives, adoptem una perspectiva basada en la teoria de prototipus, atès que els límits entre les operacions avaluatives observades són difusos. En primer lloc, diferenciem l’avaluació implícita de l’explícita i, a continuació, establim dues estratègies diferents en relació amb l’avaluació explícita: l’encapsulació objectivadora i l’encapsulació subjetivadora. La primera funciona com una estratègia de persuasió subtil adreçada sobretot als oponents, mentre que la segona cerca encoratjar els aliats incondicionals. Els resultats mostren tendències similars en les tres llengües, explicables perquè el DP és un gènere de discurs polític amb trets propis.