La traducció mèdica al segle XXI - reptes i tendències

• Vincent Montalt ^[3] ; Karen Zethsen ^[1] ; Wioleta Karwacka ^[2]
  1. [1] Aarhus University

     Aarhus University

     Dinamarca

     
  2. [2] University of Gdańsk

     University of Gdańsk

     Gdańsk, Polonia

     
  3. [3] Universitat Jaume I

     Universitat Jaume I

     Castellón, España

     

  Mostrar afiliaciones +
• Localización: MonTI: Monografías de traducción e interpretación, ISSN 1889-4178, ISSN-e 1989-9335, Nº. 10, 2018 (Ejemplar dedicado a: Current challenges and emerging trends in medical translation / Retos actuales y tendencias emergentes en traducción médica / coord. por Vicente Montalt i Resurreció, Karen Korning Zethsen, Wioleta Karwacka), págs. 9-42
• Idioma: catalán
• Títulos paralelos:
  • Medical translation in the 21st century – challenges and trends
• Enlaces
  • Texto completo  1    2  
• Dialnet Métricas: 2 Citas
• Resumen
  • català

    [Este artículo recoge la versión en catalán (p. 9-25) y la versión en inglés (p. 27-42), así como los enlaces a los textos completos].

    Històricament, la traducció i la medicina han anat de la mà. Una breu mirada a la història revela que la traducció mèdica ha existit des de les formes més remotes d’escriptura cuneïforme sobre tauletes d’argila a l’antiga Mesopotàmia. Els arqueòlegs han trobat un diccionari en sumeri, ugarític i accadi que es remunta al voltant del 1300 aC i que conté informació mèdica en forma precientífica. Molt més tard, al segle V aC, trobem el Corpus Hippocraticum, un compendi de textos que va donar lloc a importants avenços i es va estendre a altres llengües i cultures en segles posteriors, com ara a Galè uns 400 anys més tard, l’obra del qual va ser traduïda a l’àrab pels traductors de la Casa de la Saviesa a Bagdad al segle IX. Entre els segles IX i XII, les traduccions àrabs es van traduir al llatí, acompanyades de comentaris afegits per altres estudiosos àrabs en els anys intermedis (Montalt 2005). Segons Savage-Smith (2001), els erudits medievals i renaixentistes d’Europa es van fonamentar en les tradicions i traduccions islàmiques com a base dels seus estudis mèdics. Seguint Wallis i Wisnovski (2016), les cultures textuals medievals en general, i la medicina en particular, es poden entendre millor com a productes derivats de processos dinàmics de transmissió, traducció i transformació en què els traductors van tenir una funció clau com a agents actius en la reconfiguració i recontextualització dels coneixements i dels textos.

  • English

    Historically translation and medicine have gone hand in hand. A brief look at history reveals that medical translation has existed since the oldest forms of cuneiform writing on clay tablets in Ancient Mesopotamia. Archeologists have found a dictionary in Sumerian, Ugaritic, Akkadian and Hurrian dating from around 1300 BCE containing medical information in its pre-scientific form. Much later, in fifth century BCE Greece, we find the Corpus Hippocraticum, a body of texts that inspired further study and spread to other languages and cultures in subsequent centuries, such as in the work of Galen some 400 years later, whose work was translated into Arabic at the House of Wisdom in Baghdad in the ninth century CE. Between the ninth and the twelfth centuries, Arab translations were in turn translated into Latin, together with commentaries added by other Arab scholars (Montalt 2005). According to Savage-Smith (2001) medieval and early modern scholars in Europe drew upon Islamic traditions and translations as the foundation for their medical studies. Following Wallis & Wisnovski (2016) medieval textual cultures in general, and medicine in particular, can best be understood as products of dynamic processes of transmission, translation and transformation in which translators played a key role as active agents in reshaping and recontextualising knowledge and texts.