Artistes de la segona part del segle XX que han incorporat la ceràmica com a mitjà d'expressió: Picasso, Miró, Chillida, Tàpies i Barceló: memòria llegida per l'acadèmica electa Maria Angels Domingo Laplana Madola, a l'acte de la seva recepció el dia 30 d'abril de 2015

• Autores: Maria Àngels Domingo Laplana
• Localización: Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, ISSN 0368-8283, Vol. 66, Núm. 3, 1040, 2015, págs. 1-62
• Idioma: catalán
• Texto completo no disponible (Saber más ...)
• Resumen
  • español

    ARTISTAS DE LA SEGUNDA MITAD DEL SIGLO XX QUE INCORPORAN LA CERÁMICA COMO MEDIO DE EXPRESIÓN Picasso, Miró, Chillida, Tàpies y Barceló Desde el neolítico (30000-6000 a. C.), el arte de la cerámica acompaña la historia del hombre, quien asocia su existencia con la tierra madre y con el más allá.

    En todas las mitologías el hombre proviene del barro y es modelado por un dios. Este sentido escultórico y mágico es, sin duda, lo que hace que todas las culturas se hayan sentido atraídas por el misterio de los cuatro elementos que componen la esencia del mundo �la tierra, el agua, el aire y el fuego�, elementos que constituyen también la esencia de la cerámica.

    A principios del siglo xx, la cerámica, como el resto de las artes, deja de trabajar las formas excesivamente decoradas, influencia del arte oriental, y comienza a usar formas geométricas, anticipándose a las formas abstractas que regirán las ideas de la escuela Bauhaus. En este contexto, fueron muchos los pintores y escultores que se sintieron atraídos por el mundo de la cerámica, estimulados además por la escuela Bauhaus, cuya estética funcional diluyó los límites de las diferentes disciplinas artísticas, y permitió que los artistas se expresaran con mayor libertad.

    Pero la verdadera revolución en el mundo de la cerámica contemporánea ocurre a mediados de la década de los cincuenta. Desde entonces, muchos artistas deciden explorar el potencial no funcional de la arcilla, lo cual significó entrar en una nueva estética y una nueva técnica, que incluía los conocimientos históricos sobre la cerámica. En nuestro país, la colaboración del pintor Joan Miró con el ceramista Josep Llorens Artigas propició el desarrollo de formas mucho más atrevidas, no conocidas hasta entonces, revolucionando por completo el concepto que se había tenido de la cerámica.

    Otros artistas importantes que también contribuyeron fueron Picasso, quien trabajó en el taller Madoura de Vallauris; Chillida y Tàpies, en el taller de Grasse con Hans Spinner; y Barceló, en diferentes talleres de Mali, Mallorca e Italia.

    Pablo Picasso. La cerámica popular y su iconografía Después de la Segunda Guerra Mundial, durante unas vacaciones en Golf Saint Jean entre 1946 y 1947, Picasso elabora sus primeros trabajos en cerámica en la fábrica Madoura (propiedad del matrimonio Ramié) situada en Vallauris, donde fabricaban una loza tradicional de baja temperatura de cocción, utilizando técnicas artesanales y formas tradicionales de la Provenza. Picasso vio la posibilidad de ampliar fronteras de la técnica i asociar sus dos pasiones, la pintura y la escultura, dentro del mundo de la cerámica con su inventiva personal.

    Joan Miró. Transgresor y padre de la cerámica contemporánea En una entrevista realizada por G. Raillard, Miró afirma lo siguiente: «A través de la cerámica he podido descubrir nuevas posibilidades de expresión y nuevos horizontes para enriquecer mi obra con nuevos materiales; la magia del fuego durante la cocción es algo magnífico que me lanza hacia lo desconocido».

    La obra cerámica de Miró tiene un sentido visual y conceptualmente liberador de todo problema técnico y estético. Y si observamos la forma, vemos cómo pone de manifiesto su libertad creadora, liberando a la cerámica del corsé histórico del barro como uno de los medios de expresión más corrientes. En definitiva, nos convence de que, desde aquel entonces, la tierra no había tenido un interlocutor tan libre y expresivo.

    Eduardo Chillida. La utilización de la tierra como medio de expresión Eduardo Chillida, quien con toda su obra anterior demuestra un gran respeto por la materia, entra en el mundo de la cerámica con un estilo muy personal, seco y austero, de formas abstractas y de gran fuerza expresiva.

    El uso que hacía Chillida de las tierras cocidas no responde en absoluto al concepto tradicional de la cerámica, sino más bien al sentido arquitectónico que tiene toda su obra; pero es con la cerámica que podía modelar con su propia mano los espacios y los juegos de relaciones entre lo lleno y lo vacío.

    Antoni Tàpies. Migración de la pintura matérica a la cerámica En la obra de cerámica de Tàpies la tierra chamotada es trabajada y pintada de forma directa, utilizando pinceles, escobas o esponjas, según el tipo de trabajo. Esto le permitía entablar un diálogo con la materia en su estado más puro; es decir, trabajaba la materia en toda su desnudez, con sus rugosidades y texturas, dejando al descubierto la calidad del material y convirtiendo la forma en instrumento de expresión de carácter fortuito e imprevisible, como también lo eran los esmaltes, los tonos de la arcilla y la cocción en el horno.

    Miquel Barceló. La libertad conceptual de la cerámica Como ceramista, Barceló parte de las formas elementales de la alfarería, trabajadas con toda libertad, y despojadas de toda función utilitaria. Desde el punto de vista técnico y material, sus obras son humildes, sin esmaltes ni barnices; sólo contienen óxidos metálicos, de acuerdo con su vertiente tanto de pintor como de escultor, y su modelado rápido y expresivo.

    En 2001 comienza a trabajar en el proyecto de transformación de la capilla de San Pedro de la catedral de Mallorca, cuya inauguración tuvo lugar en 2007.

    Probablemente, a raíz de la experiencia física de la restauración de la capilla de San Pedro de la catedral de Palma surgió la idea de «Paso doble», una representación realizada conjuntamente con el coreógrafo Josef Nadj. A su manera, la materia tradicional encuentra de la mano de Barceló un nuevo sentido que la transporta a la contemporaneidad. Los aspectos carnales, viscerales y primitivos de la arcilla, el material artístico más ancestral, adquieren la persistencia humilde y la sensación de fragilidad de la cerámica, que es lo que la hace más atractiva, así como la capacidad de ser un arte moderno y antiguo a la vez.

    Últimas experiencias en el siglo XXI Todas estas experiencias escultóricas de artistas del siglo xx, que han encontrado en la cerámica su medio de expresión, y que la han hecho evolucionar, han conducido a lo que podemos considerar un proceso de integración de la creación artística con los métodos industriales del siglo xxi, en el cual un ceramista, y unos artistas y arquitectos, siguiendo las propuestas del modernismo, han vuelto a poner a la cerámica en valor actual.

    Este proceso es el de Cerámica Cumella, un taller centenario, fundado en 1880 en Granollers.

    Toni Cumella aplica técnicas de producción tradicional a la producción artesanal y en serie, y consigue asociar un sistema de producción de artesanía inteligente con el trabajo personal, adaptado a los proyectos más innovadores de otros artistas o arquitectos, tanto desde el punto de vista histórico, como técnico y cultural.

  • català

    ARTISTES DE LA SEGONA PART DEL SEGLE XX QUE HAN INCORPORAT LA CERÀMICA COM A MITJÀ D¿EXPRESSIÓ Picasso, Miró, Chillida, Tàpies i Barceló Des del neolític (30000-6000 aC), l'art de la ceràmica acompanya la història de l'home, que associa la seva existència amb la terra mare i amb el més enllà.

    En totes les mitologies l'home és extret del fang i modelat per un déu. Aquest sentit escultòric i màgic és el que fa, sens dubte, que totes les cultures s'hagin sentit atretes pel misteri dels quatre elements que componen l'essència del món la terra, l'aigua, l'aire i el foc, els quals constitueixen també l'essència de la ceràmica.

    A principis del segle xx, la ceràmica, com la resta de les arts, va deixar de treballar les formes excessivament decorades, influència de l'art oriental, i va usar formes geomètriques, anticipant-se a les formes abstractes que regirien les idees de l'escola Bauhaus.

    Dins d'aquest context, molts pintors i escultors se sentiren atrets pel món de la ceràmica, estimulats a més perquè l'estètica funcional de la Bauhaus va diluir els límits de les diferents disciplines artístiques, i va permetre que els artistes s'expressessin amb més llibertat.

    Però la veritable revolució en el món de la ceràmica contemporània es va produir a mitjan la dècada dels cinquanta. Des de llavors molts artistes van decidir explorar el potencial no funcional de l'argila, tenint en compte que implicava entrar en una nova estètica i una nova tècnica, que incloïa els coneixements històrics de la ceràmica.

    En el nostre país la col·laboració del pintor Joan Miró amb el ceramista Josep Llorens i Artigas va propiciar el desenvolupament de les formes més atrevides que mai s'havien fet, les quals van canviar totalment el concepte que fins llavors s'havia tingut de la ceràmica.

    També ho feren Picasso, que treballava al taller Madoura de Vallauris; Chillida i Tàpies, al taller de Grassa amb Hans Spinner, i Barceló a diferents tallers a Mali, a Mallorca o a Itàlia.

    Pablo Picasso. La ceràmica popular dins la seva iconografia.

    Després de la Segona Guerra Mundial, en unes vacances a Golf Saint Jean entre els anys 1946 i 1947, va fer les seves primeres ceràmiques al taller Madoura (taller que regentava el matrimoni Ramie) a Vallauris, on fabricaven una pisa tradicional de baixa temperatura de cocció, utilitzant tècniques artesanals i formes tradicionals de la Provença. Picasso va veure la possibilitat d¿ampliar les fronteres de la tècnica i associar les seves dues passions, la pintura i l'escultura, dins el món de la ceràmica amb la seva inventiva personal.

    Joan Miró. Transgressor i pare de la ceràmica contemporània.

    En una entrevista feta per G. Raillard, Miró va afirmar: «A través de la ceràmica he pogut descobrir noves possibilitats d'expressió i nous horitzons per a enriquir la meva obra en nous materials, la màgia del foc durant la cocció és una cosa magnífica que em llançava cap al desconegut». L'obra ceràmica de Joan Miró té un sentit visualment i conceptualment alliberador de tot problema tècnic i estètic. I si n'observem la forma, veiem com posa de manifest la seva llibertat creadora, com allibera la ceràmica de la cotilla històrica de quan el fang era un dels mitjans d'expressió més corrents. I, en definitiva, ens convenç de com des de llavors la terra no havia tingut un interlocutor tan lliure i expressiu.

    Eduardo Chillida. La utilització de la terra com a mitjà d'expressió Eduardo Chillida, que amb tota la seva obra anterior demostra un gran respecte per la matèria, entra en el món de la ceràmica amb un estil molt personal, sec i auster, de formes abstractes i de gran força expressiva.

    L'ús que feia Chillida de les terres cuites no respon en absolut al concepte tradicional de la ceràmica, sinó més aviat al sentit arquitectònic que té tota la seva obra; però és amb la ceràmica que podia modelar els espais i els jocs de relacions entre el ple i el buit amb la seva pròpia mà.

    Antoni Tàpies. Migració de la pintura matèrica a la ceràmica En l'obra de ceràmica de Tàpies la terra xamotada és treballada i pintada de manera directa, utilitzant pinzells, escombres o esponges, segons l'obra. Això li permetia entrar en diàleg amb la matèria en el seu estat més pur; és a dir, la treballava amb tota la seva nuesa, amb rugositats i textures ensenyant la qualitat del material i convertint la forma en instrument d'expressió de caràcter fortuït i imprevisible, com també ho eren el resultat dels esmalts, els tons de l'argila i les cuites al forn.

    Miquel Barceló. La llibertat conceptual en la ceràmica Com a ceramista, Barceló parteix de les formes elementals de la terrisseria treballades amb tota llibertat, desposseïdes de la funció utilitària. I les seves obres tècnicament i materialment són humils, sense esmalts ni vernissos; només amb òxids metàl·lics, d'acord amb el seu vessant tant de pintor com d'escultor i amb un modelat ràpid i expressiu. El 2001 va començar el projecte de l¿encàrrec per transformar la capella de Sant Pere de la catedral de Mallorca que s'inaugurà el 2007. Probablement, de l'experiència física de la capella de Sant Pere de la catedral de Palma, en va sortir l'acció «Paso doble», feta conjuntament amb el coreògraf Josef Nadj. A la seva manera, la matèria tradicional troba un nou sentit i la porta a la contemporaneïtat, donant als aspectes carnals, viscerals i primitius de l'argila el material artístic més ancestral, la persistència humil i la sensació de fragilitat de la ceràmica, que és el que la fa més atractiva, així com la capacitat de ser un art modern i antic alhora.

    Últimes experiències del segle XXI Totes aquestes experiències escultòriques d'artistes del segle xx, que van trobar en la ceràmica el seu mitjà d'expressió i que la van fer evolucionar, l'han portat al que podem considerar un procés d'integració de la creació artística amb els mètodes industrials del segle xxi, treballat per un ceramista i uns artistes i arquitectes que, seguint les propostes del modernisme, han tornat a posar la ceràmica en valor actual.

    Aquest procés és el de Ceràmica Cumella, taller centenari, fundat el 1880 a Granollers.

    Toni Cumella treballa una producció artesanal i seriada amb l'ús de tècniques de producció tradicional i aconsegueix associar un sistema de producció intel·ligent de l'artesania amb el treball personal d'adaptació als projectes més innovadors, tant històricament com tècnicament i culturalment, d'altres artistes o arquitectes.

  • English

    ARTISTS OF THE SECOND PART OF THE XX CENTURY WHO USE CERAMICS AS A MEANS OF EXPRESSION Picasso, Miró, Chillida, Tàpies and Barceló From the Neolithic period (30000 to 6000 BC), the art of pottery accompanies the history of man, whose existence is linked to mother earth and the afterlife.

    In all mythologies man is taken from clay and moulded by a god. This sculptural and magical sense makes all cultures feel attracted by the mystery of the four elements that make up the essence of the world: land, water, air and fire. These elements also constitute the essence of ceramics.

    If we consider the aesthetic aspects in the early twentieth century, ceramics, like other arts, abandons excessively decorated forms, an influence of oriental art, in favour of geometrical shapes, anticipating the abstract forms which will govern the Bauhaus School. If we consider the aesthetic aspects in the early twentieth century, ceramics, like other arts, abandons excessively decorated forms, an influence of oriental art, in favour of geometrical shapes, anticipating the abstract forms which will govern the Bauhaus School.

    But the real revolution in the world of contemporary ceramics took place in the mid-fifties. Since then, many artists decided to explore the potential of nonfunctional clay, and this meant entering into a new aesthetic and a new technique, including of course the historical knowledge of ceramics.

    In our country, the joint work of the painter Joan Miró and the ceramist Josep Llorens Artigas brought about the development of bold forms never done before, changing the concept of ceramics held until then completely.

    Other artists in the same line were Picasso, who worked in the Madoura workshop in Vallauris; Chillida and Tàpies, who worked with Hans Spinner in the Grasse workshop; and Barceló, who worked in different workshops in Mali, Mallorca and Italy.

    Pablo Picasso. Popular ceramics and its iconography After World War II, on vacation in Saint Jean between 1946 and 1947, Picasso made his first ceramic pieces in the Madoura workshop (ran by the Ramiés) in Vallauris, where traditional earthenware was elaborated at low temperature, following traditional techniques and forms of Provence.

    Picasso saw the possibility to extend its scope and, at the same time, bring together his two passions, painting and sculpture, with his own personal brightness, in the world of ceramics.

    Joan Miró. Transgressor and father of contemporary ceramics In an interview with G. Raillard, Miró said: «Through ceramics I could discover new possibilities of expression and new horizons to enrich my work with new materials; the magic of fire during cooking is a wonderful thing which launches me into the unknown».

    The ceramic work of Joan Miró has a visual and conceptual sense, free of any technical or aesthetic problems. If we observe the form, we can see that it highlights his creative freedom, releasing ceramics from its historical corset, when it was but an ordinary means of expression. Eventually, we are convinced that since then, mud had not had an interlocutor so free and expressive as him.

    Eduardo Chillida. The use of earth as a means of expression Eduardo Chillida, whose previous work shows a great respect for the matter, enters the world of ceramics with a very personal style, dry and austere, characterized by abstract shapes and great expressive power.

    Chillida�s use of fired earth does not correspond at all with the traditional concept of ceramics, but rather to the architectural sense present in all his work.

    But it is through ceramics that he can model spaces and the interplay of fullness and emptiness with his own hand.

    Antoni Tàpies. The migration from material painting to ceramics In Tàpies�s ceramic work, refractory clay is worked and painted directly, using brushes, brooms or sponges, according to the piece. This allows him to establish a dialogue with matter in its purest form; with its nakedness, rough and textures showing the material�s quality. Therefore, the form becomes an instrument of expression of the unforeseen and the unpredictable, like the result of the enamels, the shades of clay, and the fired clays.

    Miquel Barceló. Conceptual freedom in ceramics As a ceramist, Barceló departs from elementary and free forms, stripped of any utilitarian function. His works are technically and materially humble, without varnish or enamel; only oxide metal, according to his two-fold nature as a painter and a sculptor, with a fast and expressive modelling.

    In 2001 he starts the commissioned project to transform the Chapel of St.Peter�s Cathedral in Mallorca, opened in 2007. Probably as a consequence of the physical experience of the Chapel of St. Peter�s Cathedral, «Paso doble» was born, in collaboration with the choreographer Josef Nadj.

    In its own way, the traditional matter finds a new meaning in the contemporary world. The carnal, visceral and primitive aspects of clay, the most ancient artistic matter, acquire the humble persistence and the fragile feeling of ceramics. This is what makes ceramics more attractive, and also the ability to be both, a modern art, and at the same time an ancient art.

    Recent experiences in the XXI century With all these sculptural experiences, the artists from the twentieth century have found in pottery their means of expression, and have made it evolve. But they have also paved the way to what we can consider a process of integration of artistic creation with the industrial methods of the XXI century, where ceramists, artists and architects, following the ideas of modernism, have returned to ceramics its own value.

    Ceràmica Cumella is an example of this integration process. This ancient pottery workshop, founded in 1880 in Granollers.

    Toni Cumella combines craft and mass production applying traditional techniques. He has been able to associate smart production system of handicrafts with personal work to adapt to the most innovative projects of other artists or architects, both from the technical and cultural-historical point of view