La desorientació de la premsa espanyola davant la caiguda de Mussolini

• Pellegrini, Alberto ^[1]
  1. [1] Universitat de Barcelona

     Universitat de Barcelona

     Barcelona, España

     
• Localización: Segle XX: revista catalana d'història, ISSN-e 2339-6806, ISSN 1889-1152, Nº. 2, 2009, págs. 63-82
• Idioma: catalán
• Enlaces
  • Texto completo
• Resumen
  • español

    La prensa española, dócil instrumento del franquismo, refl eja plenamente —entre 1942 y 1945— todo el desconcierto de un régimen que pierde, con el derrumbamiento del fascismo, su gran referente político. La desorientación de unas publicacionesque tienen que enfrentarse a las catástrofes militares y políticas italianas, después de haber exaltado durante años el sistema mussoliniano, se expresa en crónicas y comentarios a menudo contradictorios: acontecimientos tan importantes como la destitución del Duce y la formación del Gobierno Badoglio, el armisticio y la creación de la República Social, son de hecho objeto de análisis radicalmente distintos. Emerge así un trato absolutamente característico de la prensa en ese bienio, o sea, su falta de uniformidad, aún en el marco de una general evolución de su juicio sobre la experiencia fascista.

  • English

    The Spanish press, docile instrument of Francoism, fully refl ects —between 1942 and 1945— all the embarrassment of a regime that loses, with the collapse of Fascism, its great political reference. The confusion of newspapers facing the Italian military and political catastrophe, after years of praising Mussolini’s system, expresses itself in often contradictory reports and articles: important events such as the dismissal of the Duce and the formation of Badoglio’s Government, the armistice and the creation of the Social Republic, are objects of radically different analysis. Thereby, we can notice an absolutely original aspect of the press in these years: its lack of uniformity, even in the framework of a general evolution of its judgment about Fascist experience.

  • català

    La premsa espanyola, dòcil instrument del franquisme, reflecteix plenament —entre 1942 i 1945— tot el desconcert d’un règim que perd, amb l’enfonsament del feixisme, el seu gran referent polític. La desorientació d’unes publicacions que s’han d’enfrontar a les catàstrofes militars i polítiques italianes, després d’haver exaltat durant anys el sistema mussolinià, s’expressa en cròniques i comentaris sovint contradictoris: esdeveniments tan importants com la destitució del Duce i la formació del Govern Badoglio, l’armistici i la creació de la República Social, són de fet objecte d’anàlisis radicalment diferents. Emergeix així un tracte absolutament característic de la premsa en aquest bienni, és a dir, la seva falta d’uniformitat, fins i tot en el marc d’una evolució general del seu judici sobre l’experiència feixista.