Te lleva a la página de inicio    Abrir en ventana nueva

Prólogo al premio Octubre de ensayo "Joan Fuster" 1976

Pere Sisè. Raons d'identitat del País Valèncià. Prólogo de Ernest Lluch. Editorial Tres i Quatre. Valencia. 1977.

PRÒLEG   

Autors d’aquest llibre parlaren davant meu - aquesta és la raó que ara escrigui unes ratlles- del seu desig de col·laboració en l’enfortiment dels Premis Octubre, que ara ja han esdevingut els premis nacionals del País Valencià. Una col·laboració que partia només del significat que encara té un manuscrit més en un premi, encara que pensaven, naturalment, que sí hi havia sorteta... Hom pensà a agrupar uns companys que estaven ja en un ambient intel·lectual comú i que acaba estant composat per tres economistes i tres historiadors, que és una barreja i una proporció ben representativa del que ha estat la nostra “colla”. El País Valencià era, per part de tots, el tema de recerca encara que treballant sobre períodes molt distints. El pseudònim amb què guanyaren el premi “Joan Fuster”, Pere Sisè, mostra, d’altra banda, un entroncament amb la cultura catalana - es innecessari subratllar el parentesc amb el Pere Quart del poeta Joan Oliver- i amb el socialisme, tal com ho mostren les inicials P.S.   La idea que relliga el llibre és la de rebutjar i/o tractar punts fonamentals de la nostra historia. El clàssic "Anti-Dühring" i els Moments crucials de la història de Catalunya de Vicens i Vives i Ferran Soldevila, foren, mig en broma, uns punts de referència. Si per un costat es volia donar una alternativa a la ideologia “regnícola”, per un altre es pretenia analitzar problemes desconeguts o mal valorats. Tot això des de la perspectiva de la construcció d’un País Valencià autònom i democràtic. Perspectiva que obliga a mirar enrera tot interrogant-se per quines raons encara no ha arrelat la democràcia i l’autonomia. Unes raons que cal escatir amb més fredor que no la emprada sovint, sigui quin sigui el grau de voluntarisme en l’acció.   Els treballs que prologo estan ordenats cronològicament - el que, com diré més endavant, és un xic discutible- per la qual raó els dos primers són sobre el gran tema de la conquesta per Jaume 1. Dolors Bramon dóna argumentacions noves sobre el contenciós establert per a negar la catalanitat del valencià. Insisteix, interpreto, que la primera posició contra aquesta catalanitat estava basada en el fet que la llengua dels mossàrabs, el romanç i no el mossàrab, no pogué ser l’origen de l’actual valencià, per la simple raó que, tal com ha documentat Ubieto, al segle XIII no quedaven mossàrabs. 1, si no hi quedaven mossàrabs, difícil era que transmetessin la seva llengua. Malgrat aquesta primera desfeta, els “regnícoles” montaren una segona trinxera de replegament sobre la creença que els moros eren bilingües: parlaven romanç a casa i parlaven àrab com a eina de cultura. Quan arriben repobladors, vinguin d’on vinguin, aprenen la llengua domèstica i l’adopten. També hauran d’abandonar aquesta trinxera - quina serà la tercera?- perquè queda demostrat que els descendents d’aquells moros, que eren el més pobres i - per tant- sense cultura, parlaven solament àrab. Si no hi hagueren mossàrabs i si els moros que restaren no parlaven romanç sinó àrab durant el segle XVI, la teoria de la continuïtat de la llengua dels mossàrabs queda evaporada i només quedem encarats a la versió científica sobre les arrels de la llengua dels valencians.   Que la posició dels “regnícoles” estigui basada en una mala traducció, dóna, en part un cert aire divertit. Vicent Soler, per la seva banda, exerceix amb plena consciència el paper de l’aficionat i n’admet totes les responsabilitats i riscs. I amb aquesta mala consciència el que fa és plantejar una brillant hipòtesi - sobre la que els especialistes diran el que calgui -, segons la qual l’actual delimitació territorial lingüística al País Valencià no està lligada a les repoblacions dels segles XIII i XIV, sinó que seria, fonamentalment, el resultat de les que tingueren lloc al segle XVII, arran de l'expulsió del moriscos.   Aquests dos primers treballs haurien d’ésser al començament, si hi son, és perquè les deformacions que l’actual classe dominant ha llençat sobre la nostra història en fa parts primordials de la seva ideologia que tan àmpliament difonen? Si fos així, haurien d’anar cap al final i, si ho diem, és perquè pensem que a un no-valencià se li pot escapar aquest matís, ben obvi tanmateix pels qui hi som prop.   El treball de Màrius Garcia Bonafè té un títol ben significatiu: “Les arrels d’una debilitat nacional”. D’una manera que ens sembla molt correcta situa els orígens d’aquesta debilitat durant el Siscents, tot situant el cas valencià no solament en relació a Catalunya sinó amb algunes zones d'Europa. La teoria històrica comparada comença a donar bons resultats. En aquest cas, que al País el pes de l’aliança entre la monarquia i l’aristocràcia els donarà el poder i la complicitat per a exercir una opressió nacional que la pèrdua de la Guerra de Successió consagrarà, tal com passava simultàniament a d’altres àrees.   Teresa Carnero i Jordi Palafox examinen les conseqüències de la Gran Depressió de finals del segle passat i de la crisi de 1929, respectivament. Carnero ens dóna compte de com hi ha un sector molt poc innovador, el lligat a l'arròs, que pactarà totalment amb la Restauració, mentre que el més dinàmic, format pel vi - del que

queda ben clara i marcada la importància, finalment-10 per mitjà dels seus comerciants, els gremis i els comerciants en general, serà absolutament incapaç d’articular una resposta coherent als greus problemes de la societat valenciana, i encara menys de donar-li algun tipus de direcció conjunta. Paral·lelament, però amb elements socials incorporats, els de la taronja principalment, el també suggestiu i sòlid treball de Palafox posa en relleu que, si bé apareix una alternativa homogènia i coherent, quan la lluita de classes queda aguditzada els vells camins tornen a ser recorreguts. I, així, malgrat els progressos assolits, la conquesta de l’hegemonia de la societat valenciana obtinguda gràcies a la lliure atracció d’algunes capes no dominants, quan arribarà o s’acostarà l’enfrontament civil serà malbaratada, pactant amb les forces centralistes reaccionàries.   El comportament del bloc dominant de la ciutat de València quan arribarà el daltabaix econòmic dels seixantes, amb la crisi agrícola i l’inici de la industrialització, és el tema, tractat agudament, de José Antonio Martínez Serrano. L’única positura que adoptarà aquell bloc serà la del servei al poder central i a les companyies multinacionals. Amb aquesta política intentaran : a) assegurar-se la seva subsistència com a classe dominant, b) convèncer que l'elecció del País Valencià com a zona de localització depèn de la seva actuació, i no, com demostra Martínez Serrano, de l’estratègia pròpia i lliurement decidida de les multinacionals, i c) demostrar que són indústries que arrossegaran el creixement de tot el País, el que també queda ben clarament en entredit.   En conjunt, un material que permet, entre altres coses, de tornar a reflexionar sobre els lligams entre democràcia i alliberament nacional, així com sobre el retard amb que es produeixen al País. El lligam entre les dues primeres és ben clar, tal com àdhuc J. Stalin, tan poc amant de la democràcia política, reconeixia el 1917: “com més democràtic és el país, més dèbil és l’opressió nacional, i al revés” (Informe sobre el problema nacional, presentat davant la VII Conferencia panrusa del P.O.S.D. de Rússia, el 29 d’abril (12 de maig) de 1917). Una opinió que clarament contrasta amb l’expressada molt correntment entre nosaltres, que la relació és sempre: primer democràcia i després les llibertats nacionals. Ben al contrari, ens trobem amb posicions com les recents de Giorgio Amendola que fan pensar en una relació de causalitat inversa: “encara avui a Europa la línia de demarcació, més que del desenvolupament de les operacions militars en el curs de la segona guerra mundial o dels acords de Yalta, fou traçada quan nacions, tot i ser riques de tradicions culturals i històriques i d’heroiques lluites per la independència (Polònia, Hungria!), no saberen transformar-se en Estats unitaris i independents i iniciar un procés autònom de desenvolupament capitalista i de creació de forces polítiques organitzades i de gradual extensió de l’espai de llibertat i de democràcia. Les conseqüències encara se senten avui” (Un secolo di storia unitaria, a “Libri Nuovi", gener 1977, p.1).   En tot cas ens trobem davant de postures que enllacen ben estretament un i altre fet, tal com ha de passar quan són dues cares de la conquesta de la llibertat. Els retards en l'evolució de les estructures econòmiques i socials han de constituïr l a p r i m e r a explicació. Ens trobem, i els quatre darrers treballs ho mostren, amb un endarreriment ben notori. ¿Pot existir un bloc democràtic i nacional quan hi ha una manca d’una industrialització generalitzada, existeix una dislocació i dependència del capital estranger, el pes del capital comercial i financer és aclaparador, l’estructura de la propietat agrària no deixa de ser sinó molt lentament d’origen feudal, solament transformada pel registre civil i mentre les classes populars continuen essent estrictament subalternes? El genocidi cultural iniciat el 1707 amb l'eliminació, per la força de les armes, de l’autogovern era difícil que trobés resposta. Una Universitat reduïda i mediocre tampoc no podia donar els intel·lectuals orgànics necessaris. Sols ara, dintre d’aquest segle, i sobretot en els darrers lustres, les coses canvien o poden canviar del tot.   Fem també nosaltres una comparació amb el tipus de factors econòmics i no econòmics que estan a la base dels moviments nacionals en general. Considerem, en primer lloc, la tesi de M. Hroch (Die Vorkaempfer der nationalen Bewegung bei den kleinen Voelkern Europas, Acta Univ. Carol. Phil. & Hist., XXIV, Praga, 19ó8), sintetitzada per E. Hobsbawm (Some Reflections on Nationalism a “Imagination and precision in social sciences (Essays in memory of Peter Nettl)“, Londres, 1972, pp. 397-400), que assenyala el fet que sobre una base nacional preexistent hi actua: a) el paper dels intel·lectuals, que comença amb un petit grupet, passa per uns grups d’almogàvers i acaba penetrant en les masses, b) àrees en les quals hi ha una indústria o pre-indústria de petit tamany, d’importància central i amb un mercat proper, c) és la part més fèrtil del territori, d) una producció agrària distribuïda per mitjà de mercats locals i a través dels quals arriba a mercats més llunyans, i e) ha arribat l’impacte de la civilització de la societat industrial neixent, però encara no ho és en tota la seva plenitut. Aquesta societat de "canvi social intermig” origina també que els intel·lectuals ja no provinguin dels rengles més elevats de la societat, sinó que, aquells qui prenguin l'opció nacionalista, provinguin de famílies que, fins aleshores, en general no havien trepitjat la Universitat.   La posició de Hroch esta basada en els moviments nacionals dels xecs, eslovacs noruecs, finesos, estonians, lituans i flamencs, però les conclusions són molt semblants a les que troba Eric R. Wolf després d’estudiar revolucions tan decisives com les de Mèxic, Rússia, Xina, Vietnam, Argelia i Cuba. Si l’analogia és interessant, tal com indica Hobsbawm, sembla que pot ser sòlida quan el nombre de casos estudiats entre l’un i l’altre és tan elevat com significatiu.   Per a Wolf (Las luchas campesinas del siglo XX, Madrid, 1973) també seran els camperols “intermedis” els qui estaran, contra el que es pugui pensar, a la base dels moviments revolucionaris 1 h o són ells - els camperols mitjans, propietaris de terres, i els camperols situats en zones perifèriques- perquè tenen una llibertat tàctica mínima que no tenen els camperols pobres o els jornalers, a no ser que no disposin d’algun recolzament exterior. El poder tàctic queda reforçat si l’ubicació dels camperols mitjans és també perifèrica, per les diferencies ètniques o de llengua, l’allunyament o l’aïllament de l’estat i pel fet que aquest campero1 mig no abandonarà la terra i quedarà influït pels membres de la seva família que aniran a treballar a la indústria (el proletariat industrial també té llibertat tàctica), mentre que el campero1 pobre o el jornaler tallarà, amb l'emigració familiar global, tot contacte amb la terra. També els intel·lectuals començaran a provenir de classes intermitges i a tenir dificultats per trobar feina, raó per la qual quedaran desarrelats i cercaran contactes amb les classes populars. Els mateixos polítics revolucionaris professionalitzats seguiran el mateix procés.   Realment, entre les interpretacions de Hroch i de Wolf hi ha un conjunt de coincidències que els separen de visions més proletaristes dels moviments socials, i encara que estudiïn dos moviments diferents - o potser no tan diferents- les similituds provenen de considerar un mateix nexe general. En ambdós casos es tracta de l’impacte de la difusió de les condicions generals de la producció del capitalisme, amb tot el que comporta de transformacions culturals i d’alliberament polític respecte al feudalisme, sobre àrees no capitalistes i on hi havia graus d'opressió molt considerables. El desballestament que aquel1 impacte crearà pot donar com a resultat noves condicions internes que facin que processos revolucionaris quedin engegats, i no bloquejats com en alguns països tan importants com Alemanya, Japó o els de l'Estat espanyol.   En certa manera, penso que un tipus de reflexió molt semblant és el que uneix aquests sis intents de cercar

algunes de les raons d’identitat del poble valencià. En tot cas, fóra bo d’establir un debat general en aquests termes, tal com ja ho fa Màrius Garcia Bonafè pel Siscents. No caldrà dir que, quan les condicions de la formació social sembla que comencen a donar-se al País, el capitalisme ja ha canviat substancialment. Almenys dues diferencies. La primera, el grau d’interpenetració i de concentració que serà ja notable, i la segona, que els assalariats hauran . crescut prou dintre el conjunt social. Recordem, emperò, que les classes mitjanes no hauran perdut pes, tal com Marx i Engels havien pensat, tot i que s’observa una aproximació entre aquestes classes i les classes populars en tota l'Europa Occidental. Una aproximació que, si bé prové de l’enfrontament amb el capitalisme concentrat i d’una certa proletarització de les classes mitjanes, esta també en relació amb l’ascens general de la classe obrera i en general de les classes populars. I diem ascens general perquè volem incloure tant el seu augment del nivel1 de vida - no hi ha hagut depauperació, almenys absoluta- com l’avanç en la seva capacitat d’organització i de donar respostes globals i arrossegadores als problemes del conjunt de la societat - un ascens civil, en definitiva -. Quan Sylos Labini insisteix en aquest darrer aspecte (Saggio , sulle classi sociali, Bari, 1975) em sembla que també trenca un clixè de plamfet. La possibilitat que capes de la població puguin anar autònomament vers la presa de la consciència nacional és ja una realitat. Conèixer les seues característiques i el seu ritme - tan bàsic - és una de les nostres tasques prioritàries. Conèixer-les per a difondre-les.   Els avenços en la consciència nacional, com en la socialista de les masses, han de ser fruit, tal com ja escrivia Antonio Labriola, el 1890, “no d’una predicació il·lustrada, sinó d’un lent procés de maduració”. Els qui l’acusaren d’anar massa poc a poc fa més de vuitanta anys, l’acusarien avui? El procés és complex i difícil i, per tant, cal continuar treballant com si tot fos per a demà.  

 Ernest Lluch