Resumen de Instrumentalització del passat en el present: la construcció de les identitats col.Lectives dels Balcans centrals en la història de l'arqueologia sèrbia
Igor Bogdanovic La instrumentalització del passat en el present. La construcció de les identitats col.lectives dels Balcans centrals en la història de l'arqueologia sèrbia.
Tesi doctoral dirigida pel Dr. Juan Antonio Barceló Alvarez Departament de Prehistòria Facultat de Filosofia i Lletres Universitat Autònoma de Barcelona 2011 Resum En diferents llocs del text ja he assenyalat els motius generals i específics que em van fer dedicar la tesi doctoral al present tema. Més que una decisió pràctica, fou una decisió de consciència, fruit de la sensació incòmoda que davant dels greus problemes de la societat contemporània, l'arqueologia no cerca i per tant no troba respostes. En uns casos més que en d'altres, queda palès que el passat s'està instrumentalitzant en el discurs polític contemporani, naturalitzant els fenòmens que vol mostrar com a inevitables. L'exemple més flagrant és aquell que tracta de naturalitzar grups ètnics, demostrar la seva primordialitat i sovint la seva superioritat, i arrelar-los en un territori ancestral. Precisament això va passar a Iugoslàvia en el procés d'esdevenir ex-, cosa que em va motivar fortament a abordar el present tema, tant complicat com delicat.
El drama de la desfeta violenta de Iugoslàvia va ser el tema de l'assignatura Els Balcans: procés històric i realitat actual que vaig crear i impartir en el marc del Graduat superior d'estudis internacionals i interculturals des de l'any 2003. Preparant el curs, vaig intentar, mitjançant bibliografia procedent d'altres disciplines socials, ajudar, en primer lloc a mi mateix, a entendre millor les experiències viscudes fins l'any 1998. La reflexió sobre aquestes experiències, sobre la història apresa a l'escola, sobre els canvis profunds en la societat iugoslava, sobre el poder del nacionalisme, sobre la ceguera ideològica, sobre el comportament humà violent i irracional, em portaren cap als temes de la realitat, de la identitat col¿lectiva, del passat i de la tradició, i, tot plegat, m'obrí noves mirades a l'arqueologia, al seu objecte científic i el seu rol social.
D'aquí es cristal¿litzaren dos objectius principals. D'una banda, volia avaluar el rol i la posició social de l'arqueologia en la societat sèrbia, per poder estimar el nivell de la seva relació i eventual compromís amb el discurs nacionalista. D'altra banda, atès que en l'arqueologia sèrbia mai no s'ha articulat explícitament el marc teòric de la recerca i de la interpretació, em vaig proposar deconstruir la interpretació que l'arqueologia sèrbia feia a la segona meitat del segle XX de la prehistòria dels Balcans centrals, fins arribar als models teòrics de la identitat, la continuïtat i el territori a partir dels quals s'ha construït el coneixement arqueològic concret i avaluar fins quin punt aquest s'ha prestat a instrumentalització.
El present text es basa en 13 premisses hipotètiques, que es posen a prova en el cos del treball. Aquí en tenim algunes.
Queda prou clar que en aquesta tesi doctoral no es tracta d'una recerca empírica, sinó epistemològica, que demana un mètode basat en la recerca bibliogràfica, l'anàlisi comparativa i la historiografia crítica.
Conceptes bàsics La interpretació arqueològica aplica el coneixement conceptual a una realitat material per tal de construir el coneixement del passat. L'objecte d'estudi proposat implicava fer servir un seguit de conceptes que calia definir abans de continuar i per això n'he fet breus estats de la qüestió. Tots ells són conceptes que fa servir l'arqueologia, però en els quals hi han reflexionat també, o sobretot, altres disciplines, com la sociologia o l'antropologia, a les quals he hagut de recórrer. He fet una selecció de cinc conceptes clau: La realitat, el passat, la cultura, la identitat i el patrimoni.
Per al concepte de la realitat m'he centrat d'entrada en l'aportació, novedosa al seu moment (anys seixanta), de Berger i Luckman sobre la construcció social de la realitat: la realitat, més que una dada objectiva, es construeix socialment. En antropologia, la referència al constructivisme ha esdevingut cada vegada mes cauta. Tim Ingold proposa la substitució de la perspectiva construcionista per una perspectiva de l'habitar (dwelling).
El constructivisme social implicava una descolonització també en el sentit cronològic, del passat, obrint la via per entendre que el passat no és una dada sinó una realitat discursiva en el present.
En aquest sentit, el patrimoni juga un paper simbòlic important en la construcció i el manteniment o la reproducció de la identitat col¿lectiva. L'objectivació del passat a través del patrimoni activat és un procediment selectiu. El pool es divideix entre patrimoni positiu, que serà activat, i negatiu, que pot tenir destins diversos.
Pel que fa a la identitat, concepte clau en aquesta tesi, hi retornarem en diferents ocasions. Només esmentar que seguint el procés constructiu acabat d'esmentar, passà d'una visió essencialista i biològica, a una explicació dinàmica i situacional gràcies a l'aportació pionera de Fredrik Barth el 1969. I que la majoria de treballs posteriors, amb major o menor èmfasi, l'han seguit.
La identitat de l'arqueologia Els elements de la identitat de l'arqueologia procedeixen, d'una banda, del passat propi i, d'altra banda, de la realitat contemporània. El fet que els objectius i mètodes científics i les bases conceptuals i teòriques de l'arqueologia contemporània estiguin vinculades amb les d'altres ciències no és una conseqüència de la seva dependència, sinó que és el resultat de la seva posició interdisciplinària.
L'empresa interdisciplinària comença per la construcció de marcs conceptuals comuns dins dels quals cada disciplina, aplicant els seus coneixements, mètodes i tècniques, aporta a la construcció d'un nou coneixement comú.
Tot i que tota interpretació en les ciències socials depèn de la teoria i que tota teoria depèn del seu context social, proposo que com a norma general no es pot acceptar acríticament que el nacionalisme és el tret de la identitat de la majoria d'arqueologies.
L'arqueologia de la identitat L'arqueologia de la identitat no és una branca de l'arqueologia independent, ni el seu enfocament, específic. L'arqueologia de la identitat és una part important de la base conceptual de la interpretació arqueològica del passat.
En el període que precedeix la revolució científica dels anys 60, però també en força romanents, la unitat bàsica de la recerca arqueològica és el subjecte essencial: una categoria transcendental establerta a partir de conjunts homogenis de cultura material. Però amb la desnaturalització de les identitats, s'ha perdut el subjecte essencial que, en canvi, es manté en l'arqueologia d'enfocament primordialista, com a natural.
Acceptar com a base que la identitat col¿lectiva és socialment construïda i que no té un caràcter objectiu, no vol dir que aquesta identitat sigui menys real i que es pugui transformar, desaparèixer o crear per decisions capricioses d'individus o grups. Perdent el caràcter de subjecte essencial, el grup cultural, o ètnic, es transforma, d'una constant, en una variable i els seus processos constitutius esdevenen un tema de recerca. Els grups ètnics representen una xarxa dialèctica d'inclusió exclusió en funció de l'esdevenir permanent. Podríem anomenar aquest procés etnicitització per parafrasejar el pensament de Tim Ingold (2008) - ethnicity is always ethniciting.
L'arqueologia processual redueix el concepte de cultura a un procediment senzill de descobriment de la variació espacio-temporal.
Com a reacció apareixen teories post-processuals o interpretatives que consideren l'etnicitat, com una estratègia flexible i adaptativa, que sempre depèn de les circumstàncies sociopolítiques i de l'estimulació des de l'entorn i que es genera a través de la dinàmica dels processos socials.
D'una banda les identitats es generen per negociació, adscripció i auto-adscripció, i de l'altra, les identitats poden ser imposades, és a dir, adscrites forçosament. Aquesta possibilitat, a la qual no s'ha fet gaire cas en arqueologia, és diferent del concepte d'adscripció errònia. El mecanisme i les conseqüències de la imposició són diferents: per circumstàncies socials, uns grups possiblement heterogenis (en origen, en cultura, en llengua) son sistemàticament marginats com a conjunt de la mateixa classe, i d'aquesta manera, com a conseqüència de la imposició, es configuren noves identitats.
Estudi de cas Tal i com he explicat exposant la motivació i els objectius d'aquesta tesi doctoral, la part central d'aquest treball és un estudi de cas que limita el seu camp de problema a l'arqueologia prehistòrica sèrbia.
Hipòtesis La hipòtesi de l'estudi de cas que tenim al davant parteix d'una base en què es relacionen un problema de natura social amb un de natura arqueològica.
D'una banda el problema que anomenem social rau en les fórmules del primordialisme científic i participant fonamentals per els principis del dret històric del qual el grup és titular. Amb el suport de la idea de la continuïtat biològica de la identitat, el discurs nacional al llarg de les darreres tres dècades ha girat entorn d'un passat cada vegada més remot, no només per a establir els drets històrics per a la nació sèrbia, sinó també per a ocupar legítimament l'herència dels valors col¿lectius hipotètics, ja sigui morals, intel¿lectuals o d'altres valors abstractes.
D'altra banda, El problema arqueològic concerneix el mètode de reconeixement de les identitats culturals i ètniques en la prehistòria. Els principis elementals de l'establiment de conjunts, és a dir, de les unitats analítiques que s'utilitzen en les investigacions, són únics, però els desacords es reflecteixen en l'opinió sobre els canvis en la cultura. Considero que aquestes diferències que s'adscriuen a dos models diferents, el de la difusió i de la migració gradual, i d'altra banda, el model de l'evolució autòctona, en definitiva representen una diferència inexplícita en la comprensió de la identitat ètnica: Els grups ètnics esdevenen versus els grups ètnics existeixen La lluita conta la invisibilitat històrica L'apartat La lluita contra la invisibilitat històrica correspon a la primera capa del nostre camp de problema específic i resumeix el desenvolupament del rol del passat en la construcció i consolidació de la societat i de l'Estat serbi i en la creació i desenvolupament de les institucions arqueològiques.
Aquesta història comença en un període en què els Balcans centrals eren sota el domini de l'imperi Otomà i quan la memòria borrosa de la identitat pròpia dels serbis era mantinguda per la seva única institució supervivent , l'església ortodoxa sèrbia autocèfala, per la tradició oral èpica que cantava sobre el passat gloriós del regne serbi i amb el suport del patrimoni històric visible en l'entorn.
El passat pre-otomà fou un factor molt important a principis del segle XIX per al desvetllament i la consolidació de la consciència nacional. El lligam històric amb el regne feudal medieval, era un dels elements rellevants del programa polític de les primeres insurreccions contra el domini otomà els anys 1804 i 1815, i del nou estat serbi. Aquest lligam també era un argument important amb el qual sempre que les grans potències ho permetien, Serbia defensà les seves aspiracions en les nombroses conferències de Pau que posaren fi a tots els conflictes balcànics durant els segles XIX i XX.
La preservació, la recerca i la preocupació pels monuments del passat a Sèrbia, va començar en la primera meitat del segle XIX. Durant aquest període, el passat seguia tenint un rol important en la consolidació de la consciència nacional del poble serbi. Es creen museus, associacions, institucions de protecció i revistes i a la Velika Skola (Gran Escola - 1863) s'imparteixen estudis arqueològics. El programa científico-patriòtic, que va proposar els primer professor d'arqueologia des de l'any 1881, Mihijlo Valtrovic, format com a arquitecte en les universitats austríaques i alemanyes, parla prou eloqüentment de la tasca nacional del passat en aquest període. Els inicis de l'arqueologia sèrbia estan en concordança amb l'esperit del romanticisme nacional europeu d'aquesta època, però Valtrovic ja aleshores aplica criteris i mètodes científics en l'estudi dels patrimoni arqueològic.
Aquí es important esmentar que les últimes dècades del segle XIX foren marcades per un debat clau en l'àmbit de les ciències històriques, el conflicte entre dues escoles històriques: romàntics i historiadors crítics. Els historiadors crítics consideraven que la narrativa tradicional sobre el passat s'havia de substituir per proves i s'oposaven a la submissió de la història a la política. Els romàntics s'alçaren en defensa de la tradició oral com a font històrica vàlida i incontestable, tot mantenint que la desautorització de la tradició èpica posava en perill allò popular sagrat i amb això directament perillaven els interessos nacionals. En aquest debat i lluita pública guanyaren els historiadors crítics i l'any 1893 Sreckovic es jubilà anticipadament.
El primer professor format com a arqueòleg a Berlín i Munic era Miloje Vasic que va substituir al Valtrovic l'any 1901 i va desenvolupar la seva rica activitat arqueològica fins l'any 1955. En tot aquest període, marcat per dues guerres balcàniques i dues guerres mundials, Vasic, investigador del jaciment de Vinca, flamant opositor a l'escola històrico-cultural i a les teories provinents d'Alemanya, era la única figura influent de l'arqueologia sèrbia. Un altre arqueòleg, Miodrag Grbic, llicenciat i doctorat a Praga, que entre les dues guerres mundials treballà com a curador en el Museu Nacional, aportà a Sèrbia el paradigma històrico-cultural en la seva forma més clàssica, però seva influencia contemporània fou nul¿la.
El canvi generacional de l'any 1955/1958 no fou una revolució científica pròpiament dita, tot i que la nova generació d'investigadors formats en la Universitat de Belgrad pel propi M. Vasic, representada per Milutin Garasanin, Draga Arandjelovic-Garasanin i des dels anys 60 Dragoslav Srejovic Nikola Tasic, Bogdan Brukner, Borislav Jovanovic i altres, havia introduït el paradigma històrico-cultural a les institucions arqueològiques sèrbies. El nou paradigma senzillament va entrar, sense debat teòric, en l'espai del qual el paradigma antic, encarnat en la persona de M.Vasic, literalment es va jubilar. Aquesta generació va treballar en una societat que, per la seva ideologia, no necessitava cap passat mes llunyà que la pròpia creació, en la revolució proletària, es a dir la segona guerra mundial, cosa que va situar la disciplina en un lloc no massa destacat. La generació dels actuals arqueòlegs i arqueòlogues que va venir després d'aquestes grans autoritats, que han configurat l'arqueologia prehistòrica sèrbia actual i han posat els fonaments per al coneixement de la prehistòria, segueixen en bona part el seu camí, discuteixen les seves discussions i fan l'arqueologia tal i com han après d'ells, tot i que n'existeixen honorables excepcions.
La deconstrucció L'apartat La deconstrucció dels models correspon a la segona capa del nostre camp de problema específic i tracta l'aspecte científic i social del coneixement arqueològic. En els títols dels dos subapartats, Etnogènesi i distribució geogràfica dels pobles paleobalcànics i Ex Sèrbia Lux, que a grans trets engloben dues parts de la prehistòria, es reflecteix el rol social de la problemàtica tractada. Tots dos apartats es centren en primer lloc en la interpretació que als períodes en qüestió donen dos arqueòlegs eminents - Milutin Garasanin i Dragoslav Srejovic, que més que altres arqueòlegs i arqueòlogues importants dels últims 40 anys del segle XX, tractaren en les seves síntesis tota la varietat de períodes i fenòmens arqueològics. A part de la gran i variada producció d'aquests dos autors, les seves interpretacions es troben confrontades pel que fa a l'origen del canvi cultural, que resulta de cabdal interès per al tema d'aquesta tesi doctoral.
En l'anàlisi dels nostres casos, ens mantenim lluny de l'argumentació tipològico-estilística i de l'anàlisi dels materials arqueològics perquè aquest tipus d'argumentació ens portaria en una direcció errònia.
El primer apartat, Etnogènesi i distribució geogràfica dels pobles paleobalcànics, tracta un tema instrumentalitzat en el debat polític sobre els drets històrics dels pobles que avui disputen certs territoris dels Balcans centrals, i té un pes específic en les relacions contemporànies serbo-albaneses, en les quals la qüestió il¿líria té un rol força important. El problema arqueològic de la creació, determinació i delimitació territorial dels pobles paleobalcànics fou el tema de recerca de molts arqueòlegs europeus i especialment dels arqueòlegs dels Balcans.
En la interpretació arqueològica de les edats del metall en els Balcans centrals i occidentals, aquestes dues regions s'observen com a properes i entrellaçades i s'interpreten els processos de formació dels grups ètnics com a sincrònics. Certes diferències cronològiques que s'observen es consideren com a variacions regionals. Però en el procés que es desenvolupa en els Balcans occidentals, és a dir, en l'àrea de Glasinac, es veu una evolució continua de la cultura que desenvolupen i estenen els membres dels grups mòbils de pastors, el resultat de la qual, un cop passat per formes d'existència pre-, proto- i pra-, és la històricament coneguda comunitat ètnica dels il¿liris, és a dir, l'aliança tribal dels autariats. Per altra banda, en els Balcans centrals el relleu de les manifestacions culturals i les variacions en el model de subsistència entre la pastura itinerant i l'agricultura intensiva, ha tingut lloc de manera més dinàmica. Les continuïtats en aquesta regió no són tan òbvies i per tant, en aquest sentit no hi ha un consens entre els investigadors. Les conclusions fetes a partir del model difusionista donen suport a la idea d'interacció en el marc d'unes regions geogràficament extenses, com a resultat de la qual apareixen identitats culturalment i socialment diferenciades. L'etnogènesi dels tribalis i dels dardanis centro-balcànics es desenvolupa anàlogament i en relació amb l'etnogènesi dels il¿liris, però els substrats participants eren més diversificats i més dinàmics. A partir del model plantejat d'aquesta manera, la reivindicació contemporània de la preferència històrica i la continuïtat de la identitat és impossible. El model autoctonista suposa el desenvolupament estàtic dels grups etno-culturals, la identitat dels quals és molt antiga i sota aquesta llum observa els esdeveniments de l'edat dels metalls. La continuïtat llarga de la identitat tribàlia i dardana en els Balcans centrals projectada fins el període de l'Eneolític, i la separació sempre clara dels fenòmens en els Balcans occidentals, centrals i orientals, els dóna legitimitat i integritat davant de les pretensions territorials retroactives d'aquells que es consideren a si mateixos post il¿liris.
El aparatat Ex Sèrbia Lux, tracta un tema instrumentalitzat en l'àmbit de la ressucitada paraciència neoromàntica, que vol guanyar per als serbis l'ancestralitat de tot el món i, en els períodes mes remots de la prehistòria, busquen les fites i valors eterns que els serbis primordials van expandir a la resta del planeta.
En primer lloc, aquí analitzo el període del Neolític recent, és a dir, els problemes de la creació de la cultura de Vinca (cca 4400 - 3200 ANE), amb especial èmfasi en els problemes vinculats a la seva continuïtat espacial i temporal. En el límit inferior d'aquesta fase es troba la qüestió de l'origen de les comunitats agrícoles en els Balcans.
Així arribem al tercer cas, tractat però en el mateix apartat Ex Sèrbia Lux, perquè comparteix el rol que li dedica la pseudociència. Es tracta del període del Mesolític. Observem la problemàtica de la formació i del caràcter de la comunitat dels caçadors-pescadors i recol¿lectors que vivien concentrats en un espai limitat de les terrasses fluvials de Danubi, en la gorja de Djerdap, entre l'any 7000 i 5500 ANE. Les comunitats mesolítiques de Djerdap van assolir unes relacions socials específiques i una cultura que, en molts detalls, són úniques a Europa i, en la literatura arqueològica sèrbia i mundial, es coneixen com a cultura de Lepenski Vir.
Segons el model autoctonista, els Balcans centrals durant el Mesolític i el Neolític representen un nucli en el qual les cultures esdevenen i des d'allà emanen i expandeixen les seves fites a les altres regions europees; és a dir, seguint a Srejovic, els Balcans centrals d'aquella època foren el nucli cultural d'Europa especialment en el cas de la cultura de Vinca i de Lepenski vir. D'altra banda, segons el model de difusió i migració, els Balcans centrals participen en els processos en una àrea molt més extensa dels Balcans, la conca del Danubi i d'Anatòlia, rebent l'incentiu decisiu per als canvis culturals i socials, de la regió de l'Àsia Menor i Anatòlia. Els dos models es recolzen, com correspon al paradigme històrico-cultural al què pertanyen, en la vinculació de la cultura material amb la comunitat social funcional dels seus portadors. Aquesta vinculació es considera indubtable en els períodes estables de duració d'un fenomen cultural concret, però la cultura i els portadors es separen en períodes de transformació, quan la comunitat autòctona substitueix la seva cultura tradicional amb una altra més ben adaptada a les noves condicions (segons Srejovic), o quan la cultura material s'expandeix més ràpidament i a més distància que la gent (segons Garasanin).
En la interpretació autoctonista de la prehistòria més antiga en els Balcans centrals, el rol principal el té un element poblacional local i fix que en aquesta zona sobreviu malgrat els processos extensos, dels quals no n'està aïllat. La identitat d'aquest grup etno-cultural autòcton es fonamenta en l'origen comú i en el territori matriu des del qual s'expandeix en les fases d'auge i al qual torna en els períodes de crisi. Des del principi de l'Holocè, quan a la gorja del Djerdap apareix la primera comunitat sedentaritzada la cultura de la qual s'anomena proto-Lepenski vir es succeeixen en continuïtat diverses manifestacions d'aquest grup ètnocultural: Lepenski vir, proto-Starcevo, Starcevo, proto-Vinca, Vinca.
Sobre la base del mateix registre arqueològic, els partidaris del model de difusió i migració observen els Balcans centrals com a regió en la qual les cultures se succeeixen i amb elles es transforma la identitat de les comunitats corresponents. Aquests canvis són conseqüència de la interacció en el marc de zones geogràfiques extenses, però també són conseqüència de moviments migratoris i de l'arribada de nova població. En el Neolític no es pot parlar de grups ètnics, en primer lloc per les relacions socioeconòmiques, que no eren favorables per a la creació de la consciència de la identitat col¿lectiva en grans extensions geogràfiques. En cadascun dels períodes específics marcats per canvis importants culturals i econòmics, s'estan creant identitats noves amb participació variada d'elements autòctons i migratoris. D'aquesta manera, el grup de Starcevo és una identitat nova respecte del grup de Lepenski vir i el grup de Vinca és una identitat nova respecte del grup de Starcevo.
Conclusió El model d'identitat col¿lectiva que proposava D. Srejovic suposa que l'expressió cultural de la identitat no és socialment homogènia. En aquest model teòric es separen com a qüestions independents la qüestió de l'origen de la cultura i la de l'origen de la població. Segons aquest parer per tant, un canvi en la cultura no significa un canvi en la identitat col¿lectiva (ètnica), sinó una reacció adaptativa d'una població estable en una àrea determinada a canvis de condicions vitals i a la influència del context geopolític. D'altra banda, tenim la postura de M. Garasanin segons la qual en els períodes precedents a l'Edat del Bronze no es pot parlar de grups ètnics perquè la consciència de pertinença a una comunitat extensa a partir de la qual es constitueix la identitat, no es pot assolir en una societat enfocada a un espai local limitat, i que aquest enfocament ve donat per la forma que prenen les estratègies de subsistència, com és el cas en les societats agrícoles neolítiques. El Neolític és el període en què la cultura material s'expandeix uniformement i sense obstacles en bastes àrees geogràfiques, però aquesta expressió cultural no reflecteix al mateix temps una consciència de comunitat. Aquesta postura separa la identitat col¿lectiva de la cultura material. La creació de grups ètnics (etnogènesi), segons aquest model teòric, és un procés en el qual els substrats creen sempre nous grups ètnics a través de la dinàmica de fusió-fisió. Segons aquest model teòric, la variació en la cultura representa una variació en la identitat col¿lectiva, és a dir, ètnica.
*** En darrer terme, ens queda assenyalar tres idees: una de metodològica, una d'empírica, i una de teòrica.
L'estat de la recerca en l'arqueologia de la identitat ens avisa que ja és hora d'efectuar nous passos en la concreció d'aquests plantejaments teòrics a través de la interpretació dels registre arqueològic. Aquests passos s'haurien de dirigir cap a la creació d'un mètode d'anàlisi del material arqueològic que ens facilités la recerca i la interpretació de la dinàmica de la construcció de les identitats col¿lectives i de la seva expressió simbòlica i pràctica complexa a través del món material. No obstant, aquesta recerca, en primer lloc, estaria dirigida a la determinació de les comunitats socials com a marcs bàsics en els quals actuen els mecanismes dels canvis socials i de la construcció de la realitat. En aquesta tasca, poden ser de gran ajuda els models virtuals i les simulacions informàtiques dels processos socials que, per una banda, serien informats pels models teòrics, i, per l'altra, per les dades concretes del registre arqueològic.
En segon lloc, queda dir que en l'arqueologia prehistòrica sèrbia, recau la tasca d' assolir una maduresa teòrica i que és imprescindible entendre que la recerca i la interpretació arqueològiques estan recolzades sobre models conceptuals i que aquests, sense una coherència interna, no poden funcionar ni oferir resultats de qualitat. D'altra banda, l'arqueologia sèrbia ha de lluitar per millorar el seu estatus social; la batalla amb la paraciència no s'ha de considerar d'antuvi perduda. Des d'aquestes posicions, l'arqueologia acadèmica sèrbia (així com moltes d'altres) ha d'establir uns mecanismes eficaços de transferència del coneixement, que serien dirigits, en primer lloc, cap a la desmitificació del passat i vers la lluita contra la permanència de fenòmens absurds en la societat contemporània, com és ara el racisme, el nacionalisme ètnic i la xenofòbia, tan si són reals com inconscients o inerts.
I per acabar, una reflexió sobre el rol del passat en la construcció del futur. El passat no ens obliga a res. No devem res als nostres avantpassats ni hem de fer res per a ells. No investiguem el passat per saber "qui som" i "d'on venim" perquè la nostra identitat té a veure amb el context actual i perquè nosaltres, com a individus i com a societat, no venim del passat. Nosaltres som una conseqüència de l'acció social en el passat, però aquí es tracta d'un altre tipus de lligam. L'arqueologia, amb la seva recerca de la realitat social prehistòrica, ha d'arribar a uns coneixements sobre la riquesa de les experiències i la multiplicitat de solucions possibles dels problemes que desplega davant nostre la vida en aquest planeta. El model de desenvolupament social no segueix un itinerari d'evolució lineal i no és l'únic ni en el temps ni en l'espai. Molts dels models existiren durant segles abans no foren canviats per d'altres de nous, totalment diferents. Aquesta experiència adquirida pel coneixement arqueològic ens suggereix que la societat contemporània no és presonera del model social actual ni de processos evolutius inevitables. Aquesta experiència ens fa conscients que el model social actual és efímer, com tots els models anteriors i que no és ni de lluny el "millor" d'entre tots els anteriors i que la humanitat pot encaminar-se per una altra via totalment diferent de l'actual.
