‘¿Se tiran pedos las mariposas?’, de Fernando Arnáiz

¿Se tiran pedos las mariposas?
Fernando Arnáiz
Next Door Publishers. Pamplona, 2021. 300 pàgines.

Hi ha molts motius per a llegir un llibre i un és que el títol no ens deixe indiferents. És el cas de l’obra de Fernando Arnáiz ¿Se tiran pedos las mariposas?, amb un subtítol (Cómo poner en aprietos a un guía en el Museo Nacional de Ciencias Naturales) que sens dubte ens farà somriure. Així, començarem a llegir les primeres pàgines esperant trobar anècdotes sorprenents amb què passar una estona divertida llegint, però aquest llibre és molt més que això.

Si algú ha pensat alguna vegada que visitar museus és quelcom esnob, avorrit o només per a gent molt instruïda, és que no ha estat mai en un museu de ciències naturals amb un grup de xiquets. Us assegure que pot ser qualsevol cosa, excepte avorrit.

Els primers museus de ciències naturals (també anomenats «d’història natural») van aparèixer en el segle xix com a resposta a l’afany de col·leccionisme i conservació de certs elements naturals. En aquell moment, també eren considerats com a magatzems d’informació, destinada principalment cap a públic erudit i entès en la matèria. No obstant això, en les últimes dècades del segle xx, comença a prendre rellevància el paper dels museus en la difusió de les ciències. Els museus ens ofereixen la possibilitat d’un aprenentatge tant individual com col·laboratiu, en funció de si hi acudim pel nostre compte o en grup: aquest seria el cas de les excursions escolars, amb les quals la didàctica s’ha anat introduint progressivament en el contingut habitual d’aquests espais. Els museus fomenten que els visitants tinguen un paper actiu en el seu propi aprenentatge i actuen com a vehicles del saber.

«Li ha cridat l’atenció el títol d’aquest llibre?». Així comença Arnáiz, conscient de la provocació que aquest suscita, tal com si fórem un grup de xiquets de set anys que acabem d’entrar al Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid (MNCN) i ell fora el nostre guia, encarregat d’orientar-nos per les seues sales durant en el temps de la visita. A través dels capítols de l’obra, recorrem els escenaris del Museu de la mà de les millors anècdotes al voltant dels exemplars allà conservats, de la seua història i avatars. L’espurna d’una pregunta desconcertant i fresca per part d’un xiquet serveix de fil conductor per a aquest relat científic, alhora rigorós i amè, que ens motiva a continuar cap endavant, a voler explorar una nova sala.

El llibre es construeix sobre una recopilació de vivències aportades pels voluntaris i educadors del MNCM en les seues sessions amb els visitants, fonamentalment xiquets i xiquetes, amb preguntes que només se’ls ocorren a ells, i per a la resposta de les quals de vegades cal recórrer a estudis científics molt específics. Quina seria la vostra resposta si, després de fer una explicació sobre la papallona més bella d’Europa, el dubte que li ha sorgit a una de les xiquetes del grup és «si les papallones es tiren pets»? Doncs el tema de les ventositats no és cap ximpleria.

Fernado Arnáiz és un bilbaí llicenciat en Químiques que ha dedicat més de trenta anys de la seua vida laboral al comerç internacional del petroli i l’estudi de models predictius. Després de jubilar-se, decideix fer-se guia voluntari en el Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid i recorda aleshores que va ser justament durant els seus estudis de llicenciatura quan va tenir ocasió de comprovar la diferència entre recitar una lliçó (per molt erudit que u siga en la matèria) i explicar-la didàcticament perquè s’entenga. Com ell mateix diu, potser «aquell descobriment sobre què és més important si el com o el què» el duu a convertir-se en voluntari cultural, un fantàstic grup de persones (al voltant de 1.440 arreu d’Espanya), que de forma desinteressada i vocacional participen en molts diversos actes destinats a divulgar la cultura, a fer-la possible. Però, a més, molts d’aquests voluntaris pertanyen a la Confederació Espanyola d’Aules de la Tercera Edat, un col·lectiu de persones amb edats compreses entre cinquanta i noranta anys, jubilats o no, que desitgen aprendre, ser actius, participatius i útils a la seua família i a la societat. Sense rivalitzar amb els educadors i guies professionals, aquests voluntaris es converteixen durant hora i mitja en l’avi o l’àvia que coneix les històries més increïbles que han ocorregut al Museu.

Amb un llenguatge clar i directe, de vegades fins i tot mordaç en algunes anècdotes, Fernando Arnáiz aconsegueix que els seus relats s’escolten més que es lligen. És capaç d’abordar temes complexos com les explicacions sobre animals taxidermitzats i la seua relació amb la caça tot exhibint un gran coneixement en història, contextualitzant els fets, els personatges i les seues relacions personals. Com, per exemple, la disputa entre el marqués de Villaviciosa i el seu cosí allà per 1915, després de donar la pell d’un os caçat per «tots dos» al Museu i que va acabar amb l’eliminació d’ambdós com a donants per decret reial.

L’elecció de les fotografies i les il·lustracions, a vegades exemplars del mateix Museu i altres vegades extretes de fonts insospitades, però totes d’acord amb el relat, aconsegueixen captar més encara la nostra atenció i aconseguir que desitgem arribar al final de cada història.

Amb aquest compendi de relats, Fernando Arnáiz ha elaborat una de les guies de ciència més divertides i didàctiques escrites sobre un museu. No podria expressar-ho millor el director del MNCN, Santiago Merino, en el pròleg de l’obra: «Després de llegir, estic convençut que voldran tornar a visitar-nos».