L’arrendament d’habitatge per a usos distints de la residència habitual

Abstract

El contracte d’arrendament d’habitatge té unes connotacions socials evidents i això explica que la regulació del seu règim jurídic quedi, en gran part, sostreta a l’autonomia de la voluntat. Tot i la necessitat de conjugar els interessos de les parts, la prioritat del legislador és protegir l’arrendatari perquè existeix una posició de desequilibri de les parts i l’habitatge és una necessitat bàsica. Això no obstant, hi ha casos en què aquesta protecció no és necessària. No ho és si l’habitatge arrendat és un lloc de pas o de temporada o, de vegades, si l’arrendador és l’Administració o una entitat social. Altres casos són dubtosos, com ara quan l’arrendament de l’habitatge és parcial i implica un ús compartit de l’immoble: cal protegir l’interès de l’arrendador a gaudir de l’espai vital que ocupa efectivament mentre dura la possessió de l’arrendatari? O hauria d’ésser preferent el dret d’aquest darrer a fer de l’habitatge compartit el lloc on desenvolupar la seva vida de forma permanent i estable? Les pàgines que segueixen il·lustren la forma en què diferents ordenaments aborden la regulació i eventual tipificació d’algunes modalitats contractuals d’arrendament que, per diverses raons, no sols tenen una durada més curta que l’arrendament d’habitatge permanent o habitual, sinó que, en general, queden exclosos del règim tuïtiu que el legislador concedeix a aquest darrer. L’anàlisi servirà per ref lexionar sobre la necessitat d’incorporar una regulació, diguem‑ne subsidiària, de l’arrendament d’immoble destinat a una finalitat distinta a la de servir d’habitatge permanent o habitual, en una futura regulació sobre arrendaments a Catalunya