Durant les darreres dècades, la Xina s’ha enfortit significativament i s’ha erigit com la segona economia més gran del món. Mentrestant, Pequín s’ha animat a desenvolupar relacions Sud-Sud mitjançant mecanismes bilaterals i multilaterals. L’expansió econòmica de la Xina a tot el Sud Global ha sigut paral·lela a la crisi del model de desenvolupament neoliberal, el qual és incapaç de generar un nou impuls de creixement. Quines són les motivacions i els càlculs estratègics que hi ha darrere del compromís de la Xina amb el Sud Global? Quines són les implicacions nacionals i internacionals de la creixent presència xinesa a les nacions en vies de desenvolupament? Aquest article tracta d’abordar aquestes qüestions basant-se en les evidències de l’Amèrica Llatina.

En comparació amb els vincles ben consolidats amb països asiàtics veïns i amb Àfrica, en les darreres dècades els vincles de la Xina amb l’Amèrica Llatina han començat a atreure l’atenció mundial. Amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç el 2001 i l’impuls de la modernització de cara a les necessitats nacionals, el comerç de la Xina amb l’Amèrica Llatina va augmentar dràsticament. Després de la crisi mundial econòmica i financera del 2008, el capital xinès, en forma de préstecs, ajuts i inversions, s’han fet lloc a la regió en les àrees d’energia, agricultura o infraestructures, així com en les indústries de fabricació, alta tecnologia i informació, etc. A més d’un increment de les visites d’alts oficials i d’un compromís bilateral i multilateral, el govern xinès va publicar dos documents sobre l’Amèrica Llatina, el 2008 i el 2016 respectivament, que deixaven palesa la importància estratègica que té la regió per a Pequín. Juntament amb un entorn internacional complex, la relació entre els dos socis del Pacífic ha entrat en una era plural i dinàmica sense precedents.

De la indiferència ideològica al compromís econòmic

Després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver pocs contactes oficials entre la Xina i els governs llatinoamericans. Excepte Cuba, i a causa de l’hostilitat ideològica, durant dues dècades la resta de la regió no va mostrar cap interès per la Xina. A causa de la “doctrina Monroe”, l’Amèrica Llatina es trobava dins de l’esfera d’influència dels Estats Units. La prohibició nord-americana de comerciar amb el règim comunista va dissuadir els seus “aliats” de relacionar-se amb la Xina. La distància geogràfica i el desconeixement cultural també van posar traves als intercanvis comercials i a la consolidació de la confiança. A més, tant la Xina com l’Amèrica Llatina eren economies subdesenvolupades del Tercer Món que bregaven amb problemes nacionals i qüestions regionals.

El conflicte sino-soviètic dels anys seixanta va provocar un canvi significatiu en la política exterior xinesa. Per tal d’obtenir més independència política i econòmica, la Xina va abandonar la seva percepció de les relacions exteriors, pròpia de l’era de la Revolució Cultural, i la va fer molt més pragmàtica i flexible. El reconeixement de Xile de la República Popular de la Xina (RPX) es pot interpretar com la transició d’un moment ideològic a un període orientat a la política i l’economia. El 1970, setmanes després de ser investit president de Xile, Salvador Allende, com a cap d’una coalició socialista-comunista, va establir relacions diplomàtiques amb la Xina. Quan el govern militar anticomunista del general Augusto Pinochet, tres anys més tard, va enderrocar Allende, Pequín no va dubtar a reconèixer el nou règim. En pocs anys, els vincles governamentals i no governamentals havien tornat als nivells previs al cop [1]1 — Mora, F. (1997). “The People’s Republic of China and Latin America: From Indifference to Engagement”. Asian Affairs: An American Review, 24 (1): 35-58. . A partir d’aleshores, la Xina va començar a desenvolupar relacions diplomàtiques i econòmiques amb els governs llatinoamericans independentment de la seva filiació ideològica o política. Aquest procés va ser accelerat per dos esdeveniments importants de la història que van canviar completament la política global: l’acostament sinó-americà i l’entrada de la Xina a les Nacions Unides.

El boom de les primeres matèries i el període posterior

Amb el desenvolupament econòmic com a prioritat principal, l’intent de la Xina d’incrementar les relacions internacionals va estar motivat per la necessitat i el desig d’ampliar els vincles econòmics amb diferents països i regions. L’Amèrica Llatina no només era un mercat potencial per als productes xinesos, també era un territori vast amb abundants recursos naturals que podien impulsar el creixement econòmic de la Xina. El comerç internacional es va convertir en el pilar més important de la nova estratègia de desenvolupament de la Xina, i va facilitar-ne i accelerar-ne la industrialització. La política xinesa de “sortida al món”, iniciada el 1999, és una estratègia per animar les seves empreses, especialment les estatals, que inverteixin a l’estranger. A l’Amèrica Llatina, la inversió estrangera directa (IED) de la Xina va destinar-se a grans projectes d’infraestructura relacionats amb els recursos. Una combinació de la IED i de préstecs de bancs de desenvolupament procedents del Banc de Desenvolupament de la Xina i del Banc d’Exportació i Importació de la Xina van destinar-se a diversos països de l’Amèrica Llatina per construir ports, carreteres, ferrocarrils, preses i centrals nuclears.

Des de l’entrada de la Xina a l’OMC, l’economia emergent més gran va començar un supercicle de creixement que es va mantenir fins a la crisi financera del 2008. El boom de les primeres matèries va convertir la Xina en un important soci comercial, inversor i creditor que va ajudar l’Amèrica Llatina a mantenir el seu creixement fins i tot després de la crisi econòmica del 2008. Mentrestant, la regió es va convertir en el soci comercial més dinàmic de la Xina perquè les nombroses primeres matèries i oportunitats de mercat a l’Amèrica Llatina podien impulsar-ne el creixement i el desenvolupament. A més, l’entorn exterior també va contribuir a la relació sino-llatinoamericana. Després dels atemptats de l’11 de setembre, els Estats Units, preocupats per les guerres a l’Orient Mitjà, estaven massa ocupats portant a terme campanyes internacionals contra el terrorisme per estar atents a l’Amèrica Llatina [4]4 — Zheng, B. et al. “Sesenta años de relaciones entre China y América Latina: retrospectivas y reflexiones.” A: Benjamin Creutzfeldt (ed.) (2012). China en América Latina: reflexiones sobre las relaciones transpacíficas. Bogotá: Universidad Externado, 1–33. .

A causa de la participació de la Xina en l’economia mundial, l’Amèrica Llatina, especialment els països sud-americans, es va beneficiar d’un supercicle de preus elevats en primeres matèries, fomentat pel creixement anual del 10% que va experimentar la Xina en la dècada dels 2000. Quant a la inversió, abans del 2010 la presència d’empreses xineses a la regió era molt modesta, i es concentrava sobretot al Perú, l’Equador o Veneçuela. Des del 2010 s’han anunciat diverses grans adquisicions i projectes d’inversió, i les empreses multinacionals xineses han seguit gaudint d’una presència rellevant en diverses de les economies més importants de la regió. Pel que fa a la distribució, els fluxos d’inversió xinesos solen destinar-se al Brasil, el Perú, l’Argentina, l’Equador i Veneçuela.

Tanmateix, des de principis de la segona dècada del segle XXI, el creixement a la Xina s’ha desaccelerat. Actuant com la fàbrica mundial durant dècades, la Xina ha patit conseqüències mediambientals que suposen desafiaments seriosos per al seu desenvolupament sostenible. Pequín va haver d’abandonar el seu model tradicional de perseguir el creixement del PIB a cegues i va començar a transformar-se en una “civilització ecològica”. L’Amèrica Llatina satisfà les necessitats del capital xinès, que busca expandir la inversió a l’estranger, la reducció de l’excés de capacitat i els grans mercats de consum.

El Consens de Washington i el model de la Xina

El Consens de Washington es refereix a un conjunt de polítiques econòmiques que pretenien ajudar els països en vies de desenvolupament afectats per la crisi. Aquestes prescripcions van ser promogudes pel Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el Tresor dels Estats Units, i recomanaven reformes estructurals que milloressin el mercat lliure a canvi de subvencions. Les indicacions dels Estats Units van servir de nexe material i ideològic entre la perifèria i el centre capitanejat pels Estats Units. No obstant això, des de la crisi econòmica del 2001, els països llatins han patit la privatització, la desregulació i la liberalització unilateral de la seva economia. L’auge de diversos governs d’esquerra i de centreesquerra al llarg de gairebé una dècada va recuperar el paper de l’Estat i en va reforçar les funcions [5]5 — Vadell, J. (2019). “China in Latin America: South-South Cooperation with Chinese Characteristics”. Latin American Perspectives 46 (2): 107-25. .

A l’altra banda del Pacífic, el desenvolupament pacífic de la Xina ha desafiat la determinista teoria liberal com l’únic mètode de desenvolupament. Els mecanismes convencionals del neoliberalisme, com ara la propietat privada, i la liberalització econòmica i política, no són clau en el camí cap al creixement de la Xina. Quan el Partit Comunista Xinès va instituir el règim derrotant el Kuomintang a la guerra civil, la Xina va erradicar el domini imperialista i va confiscar, sense negociació, les propietats estrangeres a fi d’obtenir una sobirania econòmica total, cosa que va establir les bases per a la industrialització. Les reformes socials i agràries van acabar amb els obstacles dels grups d’interès per a les reformes econòmiques posteriors. Des de la “reforma i apertura” del 1978, la Xina ha començat a transformar la independència i l’autosuficiència en una estratègia de portes obertes basada en l’intercanvi internacional, les inversions estrangeres, i la introducció de ciència i tecnologia avançades. El desenvolupament de la Xina es basava en un mètode de prova i error en un context internacional i nacional únic. Tot i que altres economies no puguin copiar fàcilment el model de la Xina, aquest sí que demostra que la democràcia liberal no és un requisit previ per al creixement. L’assoliment de la Xina no s’atribueix a “seguir cegament un conjunt de prescripcions ideològiques, sinó a resoldre una sèrie de crisis greus amb flexibilitat i imaginació” [6]6 — Zhang, Y. et al. (2019). “Rewriting China’s Recent History: Fluctuations in State Economic Control, 1949–1984”. American Journal of Economics and Sociology 78 (5): 1071–1100. .

No obstant això, altres països en vies de desenvolupament solen estar influenciats pel poder transversal ideològic del món occidental, i els seus responsables polítics i líders d’opinió simplement atribueixen els problemes d’aquestes nacions a l’endarreriment dels seus sistemes polítics, que no són tan progressistes com els dels països desenvolupats. Així, hi ha diverses “revolucions de color” promogudes en nom de la “democràcia” i la “llibertat” que converteixen conflictes econòmics i socials en conflictes polítics. Aquesta és la raó per la qual la Xina no imposa cap condició política ni model de desenvolupament a canvi d’ajuda o inversions. Aquesta flexibilitat ha permès a la Xina mantenir relacions amistoses amb països políticament diversos mentre persegueix els seus objectius. A Pequín es creu que la cooperació econòmica hauria de prevaler sobre la divergència política i que l’èxit de la primera afavoriria les relacions polítiques. Aquesta estratègia s’ha anat perpetuant des de la dècada del noranta i al llarg del nou mil·lenni.

El multilateralisme i els EUA

Més enllà del bilateralisme, la Xina també ha participat en canals multilaterals oficials, com ara el Grup de Rio, Mercosur i altres organitzacions regionals, mitjançant mecanismes de diàleg i consulta. En general, l’Amèrica Llatina va assistir a un canvi en el paper prominent dels països occidentals, inclòs el Japó, cap a “una República Popular de la Xina dominant, que va passar de tenir una presència insignificant a ser responsable del 50% del comerç el 2010” [7]7 — Banc Asiàtic de Desenvolupament i Banc Interamericà de Desenvolupament (2012). Construyendo el futuro de la relación entre Asia y el Pacífico y América Latina y el Caribe. .

El 2008, la Xina va publicar el seu primer document polític sobre Llatinoamèrica i el Carib, en el qual aclaria els principis i els objectius de la Xina en el desenvolupament de les relacions amb l’Amèrica Llatina. Va ser la primera vegada que es va afirmar clarament, en un document oficial, que Pequín considerava les relacions sino-llatinoamericanes una “cooperació estratègica” i que la Xina s’esmerçaria a desenvolupar “una col·laboració plena amb igualtat i beneficis mutus”. A més, la crisi econòmica del 2008 va provocar que els Estats Units i Europa tinguessin problemes amb la seva situació interna. La Xina és un dels pocs països que ha mantingut l’impuls econòmic i que ha ajudat l’Amèrica Llatina a superar la crisi mundial.

Des que Xi Jinping va assumir la presidència, el 2013, la política exterior xinesa s’ha tornat més activa i assertiva. Xi està més disposat a anar més enllà del bilateralisme i a enfortir la relació amb l’Amèrica Llatina i el Carib en conjunt. Només tres anys després de convertir-se en president, Xi ja havia visitat la zona en tres ocasions. La primera va tenir lloc només dos mesos després de la investidura. Va visitar Mèxic, Costa Rica, Trinitat i Tobago i va organitzar reunions d’alt nivell amb agents a Antigua, Barbuda, les Bahames i Jamaica. És important tenir en compte que els països del Carib no són destinacions tradicionals dels presidents xinesos. Així, la visita de Xi suggereix l’estratègia d’augmentar la influència de la Xina en aquesta subregió. En fer-ho, Pequín també pot pressionar els països que encara mantenen relacions oficials amb Taiwan, tenint en compte que l’Amèrica Llatina, especialment l’Amèrica Central i el Carib, és un escenari important de competència diplomàtica entre Pequín i Taiwan. Després que el partit independentista arribés al poder a Taiwan, Pequín va posar fi a la “treva diplomàtica”. Aleshores, Panamà, Salvador i la República Dominicana van trencar les seves relacions oficials amb Taiwan i les va establir amb Pequín.

Només un any després, el 2014, Xi va fer un segon viatge al Brasil, l’Argentina, Veneçuela i Cuba. Durant la visita, Xi va proposar un nou marc de cooperació per a la Xina i l’Amèrica Llatina que posteriorment es va traduir en el fòrum China-CELAC (Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys). El fòrum reflecteix mecanismes de diàleg xinesos basats en “acords no vinculants, voluntarisme i consens, derivats de la tradició de la cooperació Sud-Sud”. L’estructura institucional flexible permet a la Xina “combinar estratègies multilaterals i bilaterals, creant un pla molt flexible per gestionar les relacions internacionals a escala regional” [8]8 — Jakóbowski, J. (2018). “Chinese-Led Regional Multilateralism in Central and Eastern Europe, Africa and Latin America: 16 + 1, FOCAC, and CCF”. Journal of Contemporary China 27 (113): 659–73. . A més, l’agenda de la cooperació sino-llatinoamericana ha transcendit l’esfera econòmica tradicional i ha aflorat en qüestions socioculturals, polítiques i fins i tot de seguretat. Aquesta tendència queda ben palesa en el segon document polític xinès sobre la regió.

El rebuig reiterat de les institucions multilaterals per part de Trump ha malmès greument la credibilitat dels Estats Units. Fins i tot amb Biden al govern i la seva Administració cridant al multilateralisme amb entusiasme, la pandèmia i el rescat econòmic deixarà desatès el seu tradicional “pati del darrere”. Com diu l’experta llatinoamericana Zuleta, “una negligència general i una política exterior històricament reaccionària i inconsistent envers la regió han provocat una situació en què els vincles EUA-Amèrica Llatina només són cordials superficialment” [10]10 — Zuleta, P. (2020). “How Latin America Can Make the Most of the US-China Competition”. The Diplomat. . És possible que els Estats Units es trobin en una posició incòmoda, en què desitgin recuperar el seu poder i disgregar la influència de la Xina a la regió, però no pot esperar que els països llatins tallin els seus llaços amb la Xina només per la xerrameca buida dels Estats Units. Durant la pandèmia, el control eficient de la Xina contra el brot de Covid-19 li va permetre prendre part en la resposta mundial contra el coronavirus, especialment en els països en vies de desenvolupament. Quan els països rics acaparen vacunes sense tenir en compte una distribució equitativa, les empreses biofarmacèutiques xineses poden proporcionar vacunes amb condicions de transport i emmagatzematge més fàcils, un factor clau en els països menys desenvolupats.

Atès que la majoria d’economies encara estan profundament immerses en la Covid-19, la recuperació econòmica de la Xina hauria de dependre més de la despesa pública i de consum, tal com es recull al catorzè Pla Quinquennal (2021-2025). La “doble circulació” reduirà la dependència excessiva de l’economia xinesa de la mundial, i la farà més resilient de cara a la volatilitat i la incertesa. Això no implica, en cap cas, la desconnexió de la Xina amb el món exterior. La signatura de l’Associació Econòmica Integral Regional (RCEP, segons la sigla en anglès) i de l’Acord Integral d’Inversió UE-Xina mostren una obertura continuada i el compromís de la Xina amb la competència lleial. L’Amèrica Llatina pot fer-se lloc al gran mercat i a la completa cadena industrial de la Xina, oberta tant als sectors públics com privats de totes les economies, sempre que aquestes respectin la integritat territorial de la Xina i es basin en el respecte i els beneficis mutus. La millor aposta per a la regió podria ser tractar amb superpotències, socis i economies flexibles i fonamentats en els seus interessos nacionals.

• Referències

  1 —

  Mora, F. (1997). “The People’s Republic of China and Latin America: From Indifference to Engagement”. Asian Affairs: An American Review, 24 (1): 35-58.

  2 —

  Catalinac, A. et al. (2006). China’s Relations With Latin America: Shared Gains, Asymmetric Hopes. Hemisphere.

  3 —

  Mora, F. (1997). “The People’s Republic of China and Latin America: From Indifference to Engagement”. Asian Affairs: An American Review, 24 (1): 35–58.

  4 —

  Zheng, B. et al. “Sesenta años de relaciones entre China y América Latina: retrospectivas y reflexiones.” A: Benjamin Creutzfeldt (ed.) (2012). China en América Latina: reflexiones sobre las relaciones transpacíficas. Bogotá: Universidad Externado, 1–33.

  5 —

  Vadell, J. (2019). “China in Latin America: South-South Cooperation with Chinese Characteristics”. Latin American Perspectives 46 (2): 107-25.

  6 —

  Zhang, Y. et al. (2019). “Rewriting China’s Recent History: Fluctuations in State Economic Control, 1949–1984”. American Journal of Economics and Sociology 78 (5): 1071–1100.

  7 —

  Banc Asiàtic de Desenvolupament i Banc Interamericà de Desenvolupament (2012). Construyendo el futuro de la relación entre Asia y el Pacífico y América Latina y el Caribe.

  8 —

  Jakóbowski, J. (2018). “Chinese-Led Regional Multilateralism in Central and Eastern Europe, Africa and Latin America: 16 + 1, FOCAC, and CCF”. Journal of Contemporary China 27 (113): 659–73.

  9 —

  Wise, C. i Chonn, V. (2017). “Conceptualizing China–Latin America Relations in the Twenty-First Century: The Boom, the Bust, and the Aftermath”. Pacific Review 2748: 1-20.

  10 —

  Zuleta, P. (2020). “How Latin America Can Make the Most of the US-China Competition”. The Diplomat.