La tensió entre els mètodes democràtics i els valors del liberalisme polític afecta les democràcies liberals contemporànies i, en gran mesura, és una qüestió latent en el principal eix de conflicte de la política catalana dels darrers anys. El politòleg Yascha Mounk, en el seu llibre El pueblo contra la democràcia (Ediciones Paidós, 2018), identifica tres fenòmens que han impulsat la fragmentació i la polarització social a les societats occidentals d’una manera inaudita en el transcurs de les nostres vides. En resum, podríem descriure’ls com la fi de l’optimisme econòmic, la percepció d’una major complexitat ètnica i cultural i unes noves tecnologies de la comunicació que afavoreixen tant les opinions més radicals com les informacions falses. El resultat d’aquesta combinació són unes societats més insegures i crispades en les quals cadascuna de les parts es tanca en la seva bombolla informativa de tal manera que s’acaba percebent l’altre com l’enemic. Aquesta tendència provoca el desgast d’aquelles virtuts cíviques que sostenen les nostres democràcies: el respecte a l’adversari (pluralisme) o el respecte a la llei (Estat de dret).

El cas català no n’és una excepció. No ho assenyalo buscant consol en el mal dels altres, sinó com una manera de donar perspectiva al que ens passa i intentar fugir d’una visió maniquea entre bons catalans i mals catalans. Aquesta visió hauria de ser rebutjada no només perquè no ajuda a un necessari retrobament social, sinó perquè és falsa. La realitat sempre és més complexa. El que ens passa és el mateix excés d’emocions adversatives que es pateix des dels Estats Units fins a l’Europa de l’Est; és l’excés de tribalització política, ben descrita pel psicòleg social Jonathan Haidt, que provoca que persones assenyades i amb bones intencions acabin odiant-se mútuament o, almenys, vivint en realitats paral·leles. S’accepten o es relativitzen la mentida i la hipocresia si provenen dels que consideres “els teus”. Els incentius són, doncs, perniciosos, i la política esdevé tòxica per a la convivència, incapaç de trencar el cercle viciós, la qual cosa impossibilita la confiança, el diàleg i, per tant, qualsevol alternativa reformista. La qüestió del diàleg és un clar exemple d’aquest joc de les aparences: s’acusa l’altre bloc polític de no voler el diàleg, però es penalitza a aquells “dels nostres” que estan disposats a cedir i a pactar. És quelcom que avui succeeix a gairebé totes les societats complexes.

El discurs predominant

Així doncs, aquests darrers anys, els partits nacionalistes catalans no van resistir-se a la temptació d’un discurs victimista que permetia ocultar la responsabilitat pròpia davant de qualsevol problema i evitar, d’aquesta manera, una actuació veritablement democràtica i necessària per tal de garantir el rendiment de comptes. L’últim exemple n’és la gestió del govern Torra de la crisi de la Covid-19. La promoció del ressentiment, al darrere de tantes polítiques d’identitat, tampoc no és exclusiu del procés i ha corroït democràcies molt més madures que la nostra com la nord-americana, com assenyala Mark Lilla a El regreso liberal (2018) [1]1 — Mark Lilla. El regreso liberal. Más allá de la política de identidad. Editorial Debate, Barcelona, 2018. . És indubtable el rèdit electoral que pot donar aquesta estratègia en els temps actuals, ja que simplifica el missatge polític en un entorn social i econòmic tan complex que sobrepassa la capacitat d’enteniment de qualsevol ésser humà. Per tant, tenim, doncs, des de l’inicial “Espanya ens roba” fins al ja més depurat “dret a decidir”, i, d’aquesta manera, s’ha anat imposant un relat que ignorava tant la responsabilitat en l’exercici de les competències pròpies com els anhels i les preocupacions d’una bona part de la ciutadania que se sentia aliena al discurs polític predominant.

En definitiva, quan la crisi econòmica i financera va colpejar i la resposta als ajustos o a les retallades va ser contundent –recordem el setge al Parlament del 2011– el partit que governava la Generalitat sota les consignes del “govern dels millors” i la política bussiness friendly va virar el seu discurs, adoptant, l’any 2012, els tints més populistes amb una campanya, la de “la voluntat d’un poble”, que, sense obtenir els resultats esperats, va iniciar una etapa de la política catalana que va il·lusionar molts ciutadans, però també en va angoixar molts d’altres. La coincidència temporal del procés amb la greu crisi econòmica i financera va fer creure a una part decisiva dels representants de l’Estat que, centrant la política només en la recuperació econòmica, també es resoldria una part de la tensió política a Catalunya. S’havien activat, però, uns ressorts culturals i sentimentals que anaven més enllà de qualsevol qüestió econòmica i que acabarien desbordant les previsions d’un Estat mancat d’instruments per a donar resposta a un repte que, autors com Daniel Gascón, ha definit com a postmodern. L’Estat no estava preparat –i continua sense estar-ho– per a contrarestar una campanya de desprestigi tan potent com la que finançava la Generalitat. Així doncs, va acabar demostrant molt poca flexibilitat més enllà del BOE i els pressupostos, i va arribar tard i no de la millor manera a tots els desafiaments que se li plantejaven.

Si a l’independentisme li va mancar un lideratge clar que pogués optar per opcions més pragmàtiques, sense veure’s arrossegat per l’emotivisme conjuntural, al constitucionalisme li va mancar una voluntat més ferma de fer sentir la seva veu abans, de trencar l’aparença d’unanimitat i poder tenir un debat més obert i sincer a Catalunya. Per tal que aquest es mobilitzés de manera clara va haver de suportar els plens del Parlament del 6 i 7 de setembre, la celebració d’un referèndum que havia estat declarat il·legal i una proclamació d’independència rectificada als pocs segons. El constitucionalisme havia estat tan poc representat en els mitjans catalans que, quan es va manifestar als carrers de Barcelona el 8 d’octubre, la primera reacció d’alguns líders independentistes va ser negar la catalanitat dels manifestants. La reacció dels constitucionalistes catalans va ser la de descobrir que no estaven sols i que també podien ser un agent important de la política catalana.

En general, i abusant de la simplificació, Catalunya es va quedar dividida en dos blocs cada cop més impermeables i amb unes dinàmiques competitives internes que feien que la línia de falla fos cada cop més ampla. Ja en el passat recent s’havien donat indicis que alguna cosa es trencava en la societat catalana, però en lloc de construir ponts, es va incrementar el distanciament. Es va ignorar, per exemple, aquella crida a la rectificació que sis intel·lectuals catalans promovien l’any 2006 amb un llibre precisament titulat La rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya [2]2 — Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Enric Juliana, Antoni Puigverd i Ferran Sáez Mateu. La rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya. Editorial Destino, Barcelona, 2006. . Aquests autors demanaven llavors “una rectificació basada en una dialèctica més sincera amb la realitat”. Temien que una confrontació de “blanc o negre, de caixa o faixa” trenqués una societat relativament petita com la catalana i que “ha quedat amarada d’un idealisme lliscós” amb el procés d’aprovació de l’últim Estatut. Es demanava realisme i serietat, però la política catalana va prémer imprudentment l’accelerador i els pitjors vaticinis es van complir. Ara la frustració que està generant una rectificació, més o menys encoberta, serà més gran i més difícil de gestionar que si no s’haguessin fet, pel camí, aquelles promeses impossibles de complir.

Reconnexió amb la realitat

La reconnexió amb la realitat no està sent fàcil. La desconfiança és massa gran i, en ocasions, sembla que es vulguin repetir errors del passat que només ens portarien a repetir el bucle dels darrers anys d’una manera més agra i, fins i tot, perillosa per a la pau cívica. Ara, des del món nacionalista, retorna la pregunta de què ofereix Espanya als catalans. Tot i confondre Espanya amb Govern espanyol i catalans amb nacionalistes, és una pregunta, com totes, legítima; tanmateix, també podríem preguntar-nos què han ofert els darrers governs de la Generalitat als catalans no independentistes i què pensen oferir perquè molts deixin de percebre l’autogovern com un instrument hostil als seus interessos i a la seva identitat. Els mitjans de comunicació públics no són representatius de la pluralitat política. La devaluació del castellà com a llegua gairebé estrangera a l’escola pública no sembla una decisió respectuosa amb la pluralitat lingüística. La retòrica dels líders nacionalistes envers, no ja el constitucionalisme, sinó fins i tot cap a aquell sector que s’ha denominat “equidistant” tampoc sembla indicar que es vulgui respectar a Catalunya el pluralisme que se li exigeix a l’Estat. De fet, la negació del pluralisme ha arribat a un punt que, a Catalunya es produeix una fractura sobre la fractura. Una part important del nacionalisme nega la realitat d’una societat dividida, però aquest discurs contrasta amb l’experiència viscuda per molts catalans no independentistes que viuen aquest trencament com una profunda ferida emocional.

Hi ha fractura i hi ha fragmentació. No hi ha diàleg sincer ni dintre de les pròpies parts d’aquest conflicte. I això dificulta l’eficàcia d’iniciatives com la denominada taula de diàleg entre governs. No existeix confiança entre els diferents partits constitucionalistes. El president Sánchez comet el mateix error de Zapatero al tractar de marginar al Partit Popular de qüestions que podrien afectar a l’estructura constitucional d’Espanya. I el partit que va guanyar les darreres eleccions catalanes, Ciutadans, posa la supressió d’aquesta taula com a condició del seu suport a les polítiques del PSOE. La situació, però, encara és més tensa entre els partits que formen l’actual Govern de la Generalitat, la qual cosa fa que la inicial retòrica revolucionària del president Torra s’hagi anat dissolent enmig d’una notable paràlisi legislativa. La situació ens porta cap el que Francis Fukuyama va denominar vetocràcia. No s’avança cap a enlloc, simplement es conformen aliances conjunturals per a vetar la proposta aliena. Així doncs, davant d’aquest escenari d’impotències i desconfiances caldria no només un canvi de lideratges, sinó també un canvi de llenguatge per a reduir la càrrega emocional. Si una part intenta monopolitzar la dignitat, l’enteniment serà impossible. Iniciatives com la taula del diàleg només transformaran la realitat política si hi ha lideratges més clars i integradors que els actuals.

També caldrà recuperar les institucions parlamentàries com a espais de trobada. I es requerirà cert oblit. Com assegura David Rieff Elogio del olvido (2017) [3]3 — David Rieff. Elogio del olvido. Las paradojas de la memoria histórica. Editorial Debate, Barcelona, 2017. , tant la glorificació del passat com la rememoració contínua de les ferides no són imperatius morals i poden ser realment tòxics per a la convivència i el futur d’una comunitat. Per tant, no cal cercar l’arrel del problema per a trobar solucions; no cal buscar la causa primera, sinó fer una bona diagnosi sobre la situació present, que no se confonguin causes amb símptomes, ser conscients dels fenòmens que he esmentat anteriorment i que sobrepassen la realitat catalana, i començar amb els petits remeis que, si bé no solucionaran immediatament el conflicte, sí que serviran per a no enrarir l’ambient, per a construir la confiança i per a facilitar el retrobament. No es tracta que ningú renunciï als seus sentiments, però sí de fer-nos tots plegats responsables de les nostres accions individuals, ja que no estem condemnats a amargar-nos l’existència els uns als altres. El més realista és pensar que aquest retrobament al qual faig esment –per no utilitzar el concepte reconciliació, massa controvertit per als que neguen la fractura– s’iniciarà a la societat abans que a la política i serà fruit d’experiències compartides en la persecució d’objectius aliens al procés. Progressivament, els canvis en l’actitud d’una societat, que conformés una voluntat majoritària de retrobar-se amb els seus conciutadans, comportaria la creació de nous incentius polítics i, finalment, d’un canvi d’estratègies dels partits.

El factor pandèmia

De fet, la tragèdia que està suposant la pandèmia de la COVID-19 ens obliga a seguir aquest camí. Seria il·lús deduir que d’aquesta tragèdia en sortirem millors persones o que suposarà la fi dels diferents populismes, però ens posa davant d’una realitat brutal en la qual les solucions màgiques no hi tenen cabuda i la irresponsabilitat política serà menys tolerada. Es fa obvi que hi ha una demanda d’un millor lideratge polític, i no només polític. També a altres estrats socials cal una millor selecció d’elits, més meritocràtica, més integradora i més innovadora.

A la llarga, la reconstrucció dels ponts ens haurà de portar a una reforma institucional –no a un trencament que malmeti el millor llegat dels nostres avantpassats– que ens condueixi cap a una doble reconciliació, entre catalans i entre catalans i la resta d’espanyols. I, en aquest sentit, caldrà enfortir un doble pluralisme, entenent Espanya no com un mosaic on cada regió o nacionalitat és una tessel·la monocolor, sinó com un quadre impressionista en el qual tant els colors, com les traces culturals, socials i econòmiques, s’entremesclen; on els matisos i les diferències són importants, però que mai no s’oblida d’allò que ens és comú.

Així doncs, val la pena explorar propostes que garanteixin el pluralisme lingüístic tant a l’Estat com a l’administració catalana i també una major presència de l’Estat a Catalunya en base a una desconcentració del poder, des de la seu d’institucions –es parla del Senat, però podrien ser d’altres, tant polítiques com econòmiques– fins al reforçament de la capitalitat cultural de Barcelona. No s’aconseguirà demà, caldrà paciència i voluntat d’abandonar els maximalismes. S’haurà d’enfortir la corresponsabilitat, sobretot la fiscal, i també la cooperació entre administracions. Aquests canvis suposaran reformes institucionals importants, però aquestes només seran possibles si deixem enrere l’actitud de confrontació processista i abracem una cultura política més pluralista i integradora.

• REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

  1 —

  Mark Lilla. El regreso liberal. Más allá de la política de identidad. Editorial Debate, Barcelona, 2018.

  2 —

  Lluís Bassets, Albert Branchadell, Josep Maria Fradera, Enric Juliana, Antoni Puigverd i Ferran Sáez Mateu. La rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya. Editorial Destino, Barcelona, 2006.

  3 —

  David Rieff. Elogio del olvido. Las paradojas de la memoria histórica. Editorial Debate, Barcelona, 2017.