Fòrum de debat Núm. 25 - gener 2000 

El municipi i la nova Llei de l’Aigua

Lucia Casado Casado i Carlos Padrós Reig
Professors de Dret Administratiu. Universitat Autònoma de Barcelona

Dues lleis noves sobre la gestió i tributació de l’aigua a Catalunya perfilen un nou model de gestió basat en el tractament integral d’aquest recurs. D’entre els seus efectes positius destaquen l’afavoriment del principi de subsidiarietat mitjançant les Entitats Locals de l’Aigua, i el tractament integral del cicle hídric gràcies a la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua, on queden unificades i aglutinades totes les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de gestió de l’aigua .
L'aigua és un tema de plena actualitat, no únicament pel gran nombre de notícies que periòdicament veiem en els diferents mitjans de comunicació –sobre la situació i evolució de l'actual sequera, l'estat actual de les reserves hídriques, les polèmiques sobre eventuals transvasaments, els problemes de qualitat i de contaminació persistents, els cabals ecològics mínims o, fins i tot, la creació de l'anomenat mercat de l'aigua–, sinó també a nivell normatiu, per les iniciatives que des de diferents àmbits s'estan duent a terme a favor d'una gestió més sostenible d'aquest recurs natural. Evidentment, l'aigua és un tema candent, d'innegable transcendència econòmica, social i territorial i, a més, un recurs fonamental per al desenvolupament de qualsevol societat.
Per aquests motius, des de la Generalitat de Catalunya s'ha d'intervenir en la seva ordenació i així, efectivament, s'ha fet des de l'any 1981, amb l'aprovació de la primera Llei en aquest àmbit –Llei 5/1981, de 4 de juny, de desplegament legislatiu en matèria d'evacuació i tractament d'aigües residuals– fins al moment actual, a través de l'aprovació de nombrosos instruments normatius i de la implantació d'un ampli ventall de tècniques d'intervenció administrativa, la finalitat última de les quals és la protecció d'aquest recurs escàs, però alhora essencial, per assegurar la seva integritat, l’adequada conservació i la utilització racional. En definitiva, es tracta, amb aquesta ordenació, de conciliar de manera ordenada les exigències de desenvolupament econòmic amb els imperatius de protecció ambiental, tal i com imposa la pròpia Constitució Espanyola a l'article 45.2.
Recentment, el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei 6/1999, de 12 de juliol, d'ordenació, gestió i tributació de l'aigua, una llei que, des de l'òptica de la sostenibilitat i donant compliment al manament constitucional incorporat a l'article 45, planteja un nou model per a la gestió de l'aigua a Catalunya. Tanmateix, no es tracta d'una novetat legislativa aïllada, sinó que s’emmarca en una reforma iniciada, en la vessant organitzativa, l'any passat amb la creació de l'Agència Catalana de l'Aigua, a través de la Llei 25/1998, de 31 de desembre, de mesures administratives, fiscals i d'adaptació a l'euro.
Així mateix, la Llei 6/1999 neix en un moment en què s'està plantejant, a diferents escales, una reforma profunda de les bases sobre les quals s'ha d'articular la planificació, la gestió i la utilització de l'aigua en els propers anys. D'una banda, a nivell estatal, s'està tramitant a les Corts Generals el Projecte de llei de modificació de la Llei 29/1985, de 2 d'agost, d'aigües1, per tal de donar resposta a diferents problemes pràctics en la gestió de l'aigua a nivell nacional, tant des d'una perspectiva quantitativa, atès el progressiu increment del consum d'aquest recurs, com qualitativa, per la necessitat d'aprofundir i perfeccionar els mecanismes de protecció existents. De l'altra banda, a nivell comunitari, s’està discutint la Proposta de Directiva del Consell presentada per la Comissió, per la qual s'estableix un marc comunitari d'actuació en l'àmbit de la política d'aigües2.

El marc inspirador de la Llei

La Llei 6/1999, de 12 de juliol, d'ordenació, gestió i tributació de l'aigua neix per donar una resposta actual a la problemàtica de la gestió de l'aigua. Les profundes transformacions experimentades en els darrers anys per la nostra societat i la creixent conscienciació envers els problemes ambientals, així com la constatació de la insostenibilitat de determinats models de desenvolupament i la seva afectació sobre la qualitat dels recursos hídrics, són el punt de partida que ha propiciat l'elaboració d'una nova legislació de l'aigua a Catalunya, per tal de situar l'actual regulació en un context més modern, on es facin efectius els nous imperatius del desenvolupament sostenible i s'accentuï la perspectiva ambiental.
Dues són les principals característiques que podem destacar d'aquesta nova regulació de l'aigua. En primer lloc, l'establiment de les bases per a un enfocament integrat de la gestió de l'aigua (abastament i sanejament)3. En segon lloc, el disseny d'una nova organització administrativa en matèria d'aigües. D'una banda, s'ha creat l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), en la qual queden unificades i aglutinades totes les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de gestió de l'aigua, donant així resposta a l'objectiu de tractament integral del cicle hidràulic. De l'altra, fent efectiu el principi de subsidiarietat, es creen les Entitats Locals de l'Aigua (ELA) per a la més eficient administració del recurs, i s’apropa al ciutadà la gestió als nivells més pròxims.
Així mateix, aquesta Llei es dicta a l'empara del que disposen les recents normatives comunitàries. En efecte, d'una anàlisi de la normativa comunitària en matèria d'aigües, i de forma palesa a la Proposta de Directiva del Consell per la qual s'estableix un marc comunitari d'actuació en l'àmbit de la política d'aigües, es desprèn la finalitat de fer una política integrada de l'aigua, que sigui comprensiva de tot el cicle hidràulic. Així mateix, també es recull a nivell comunitari el Districte de Conca Fluvial com a unitat administrativa bàsica a l’efecte de la gestió de l'aigua, sobre la qual han d'adoptar-se les mesures de coordinació, supervisió i control destinades a assolir els objectius ambientals d'una protecció i un ús sostenibles de l'aigua. Finalment, cal tenir en compte que la Llei que comentem dóna compliment a les exigències del Reial Decret Llei 11/1995, de 28 de desembre, que estableix les normes aplicables al tractament de les aigües residuals urbanes i que transposa la Directiva 91/271/CEE, del Consell, de 21 de maig, sobre tractament d'aigües residuals urbanes.

El model dissenyat per a la gestió integrada de l'aigua

La Llei 6/1999, de 12 de juliol, d'ordenació, gestió i tributació de l'aigua té la virtut d'establir les bases per a un nou model en relació amb la gestió del cicle de l'aigua a Catalunya, marcat per un enfocament integral, dissenyat sobre la base de l'aplicació d'una sèrie de principis de caràcter preventiu –molts d'ells, consolidats a nivell de la Comunitat Europea– que facin possible l'equilibri entre la protecció ambiental d'aquest recurs natural i el desenvolupament econòmic.
A partir d'aquestes premisses, l'article primer configura com a objecte de la llei  «ordenar les competències de la Generalitat i les dels ens locals en matèria d'aigües i obres hidràuliques, regular, en l'àmbit d'aquestes competències, l'organització i el funcionament de l'Administració Hidràulica a Catalunya, mitjançant una actuació descentralitzadora, coordinadora i integradora que ha de comprendre la preservació, la protecció i la millora del medi, i establir un nou règim de planificació i economicofinancer del cicle hidrològic».
Per tal de fer efectiu aquest objecte, la Llei s'estructura en un títol preliminar (articles 1 a 5), en el qual es recullen els principis bàsics que han de regir l'actuació de la Generalitat en matèria d'aigües, així com les competències, tant de l'Administració autonòmica com de la local en aquest àmbit i cinc títols. El títol I (articles 6 a 10) es dedica a l'Administració hidràulica local; el títol II (articles 11 a 14), a l'abastament d'aigua de municipis; el títol III (articles 15 a 24), als sistemes de sanejament; el títol IV (articles 25 a 36), a la planificació hidrològica; i el títol V (articles 37 a 55), al règim economicofinancer. A continuació analitzarem les principals novetats que es desprenen d'aquesta regulació en relació a la gestió de l'aigua.

Els principis bàsics

En el seu títol preliminar, la Llei que comentem proclama els principis bàsics que han de regir l'actuació de la Generalitat en l'exercici de les seves competències en matèria d'aigües. La Generalitat, que ha de vetllar per l'ús sostenible, l'estalvi, la reutilització, l'optimització i l'eficiència en la gestió dels recursos hídrics, ordenarà la seva actuació d'acord amb una sèrie de principis de caràcter eminentment preventiu, entre els quals podem destacar la unitat de gestió, el tractament integral i l'economia de l'aigua; la compatibilitat de la gestió pública de l'aigua amb l'ordenació del territori, la preservació, la protecció, la millora i la restauració del medi i dels ecosistemes vinculats al medi hídric; la prevenció de la contaminació, protecció i millora de la qualitat i sanejament de l'aigua; la promoció de les actuacions necessàries per pal·liar els dèficits i els desequilibris hídrics; i l'equilibri en el desenvolupament territorial i sectorial.
Aquests principis, tal i com estableix el preàmbul de la Llei, es fonamenten en la consideració de l'aigua com un recurs natural escàs i indispensable per al desenvolupament harmònic i sostenible de les activitats econòmiques, que ha d'ésser optimitzat i que requereix una gestió eficient mitjançant la introducció de tècniques d'estalvi d'aigua i de foment de la reutilització planificada del recurs.

La intervenció necessària de la Generalitat per garantir l'abastament dels municipis
El títol II de la Llei reconeix la Generalitat com a titular de les competències d'ordenació del cicle de l'aigua i de la intervenció necessària per garantir l'abastament  dels municipis dins els límits i en els termes establerts per la planificació hidrològica. A aquests efectes, les xarxes bàsiques d'abastament, amb independència de llur règim de titularitat i de gestió, estan subjectes al control i supervisió de la Generalitat, la qual, a més d'exercir les potestats establertes per la legislació sectorial d'aigües, té atribuïdes una sèrie de prerrogatives, entre les quals podem destacar l'adopció de mesures de substitució de la totalitat o de part dels cabals circulants en les xarxes bàsiques d'abastament per altres de diferent origen o d'un altre punt de presa, tot respectant els drets concessionals i el marc de la planificació hidrològica; i l'establiment, en situacions de sequera extraordinària o estats de necessitat que requereixin de manera urgent la disponibilitat d'aigua, de mesures de caràcter temporal per aconseguir l'equilibri més just possible en la distribució dels recursos disponibles.

El sistema de sanejament com a unitat bàsica per a la prestació del servei integral de tractament i evacuació de les aigües residuals
Una altra de les novetats importants que aporta la Llei és la creació del sistema de sanejament4 com a unitat bàsica per a la prestació del servei integral de tractament i evacuació de les aigües residuals i el trasllat de la seva gestió a les Entitats Locals de l'Aigua, que han assumit l'exercici de les competències municipals de sanejament, sens perjudici de la titularitat de les instal·lacions5.
En aquest nou model, correspon a les Entitats Locals de l'Aigua l'atorgament de les autoritzacions d'abocament, la inspecció, la sanció i el rescabalament dels eventuals sobrecostos d'explotació en els sistemes públics de sanejament de llur àmbit. En canvi, l'Agència Catalana de l'Aigua manté, en relació amb els sistemes públics de sanejament, l'alta inspecció i l'autorització de l'abocament del sistema al medi receptor. És important destacar que l'autorització d'un abocament al medi només eximeix la connexió a un sistema públic de sanejament si aquest no existeix o bé si, encara que n'hi hagi, és autoritzat per l'organisme de conca perquè és més beneficiós per al medi.
Finalment, cal destacar que la Llei estableix un règim sancionador específic en relació amb el sistema de sanejament. S'estableix, a aquests efectes, un catàleg d'infraccions lleus, greus i molt greus, que podran ser sancionades amb multes de fins a 1.000.000 de pessetes, d'entre 1.000.001 i 5.000.000 de pessetes, i d'entre 5.000.001 i 25.000.000 de pessetes, respectivament. La imposició de les sancions correspon al president o presidenta de l'ELA gestora del sistema. Aquestes sancions es graduaran d'acord amb la gravetat del fet constitutiu de la infracció, i es consideraran els danys i perjudicis produïts, el risc objectiu causat als béns o a les persones, la rellevància externa de la conducta infractora, l'existència d'intencionalitat i la reincidència. Així mateix, la imposició de les sancions és independent de l'obligació exigible en qualsevol moment de reparar els danys i perjudicis causats a la integritat i al funcionament del sistema.

La planificació hidrològica

El caràcter netament ambiental que inspira el nou model d'intervenció sobre l'aigua a Catalunya es reflecteix de manera decidida en el títol IV en establir-se el nou règim de la planificació hidrològica, basat en el Districte de Conca Fluvial com a unitat bàsica de gestió. La planificació, com a instrument de naturalesa preventiva, té un paper fonamental  en el nou sistema de gestió integrada de l'aigua instaurat per la Llei que analitzem, per assolir uns objectius molt concrets: garantir la suficiència i ús sostenible del recurs, economitzar la seva utilització i assignar-lo als diferents usos en funció de la disponibilitat i de la qualitat requerida, prevenir el deteriorament de la qualitat ecològica amb un enfocament combinat del tractament de la contaminació i recuperar les aigües contaminades.
Integren la planificació hidrològica del Districte de Conca Fluvial de Catalunya un conjunt de plans i programes de base territorial i sectorial dirigits a assolir la disponibilitat i la qualitat del recurs i la preservació dels ecosistemes fluvials. Són els següents: el Pla de gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya; el Programa de mesures; els programes de control; i els programes i els plans de gestió específics per tractar aspectes individualitzats de la gestió de l'aigua. L'aprovació del Programa de mesures, dels programes de control i dels plans i els programes de gestió específics correspon al Govern, a proposta de l'ACA. Es preveu també la participació de les Entitats Locals en l'elaboració d'aquests plans i programes per mitjà de llur representació en els òrgans de decisió de l'ACA i a través de la inclusió d'actuacions i d'obres que siguin de llur interès.

El nou cànon de l'aigua
Un darrer objectiu que planteja la Llei 6/1999, de 12 de juliol, per tal d'assolir un nou model per a la gestió de l'aigua és la simplificació i la racionalització de la tributació de la Generalitat sobre aquest recurs. A aquests efectes, es crea al títol V el nou cànon de l'aigua com a ingrés específic del règim economicofinancer de l'Agència Catalana de l'Aigua, un impost de naturalesa ecològica sobre l'ús real o potencial de l'aigua i la càrrega contaminant abocada.
Aquest tribut, que substitueix els anteriors cànon d'infraestructura hidràulica, increment de tarifa i cànon de sanejament de la Generalitat, resta afectat a la prevenció en origen de la contaminació i la recuperació i el manteniment dels cabals ecològics; a l'assoliment dels altres objectius de la planificació hidrològica, i particularment la dotació de les despeses d'inversió i d'explotació de les infraestructures que s'hi preveuen; i a les altres despeses que genera l'acompliment de les funcions que s'hi atribueixen a l'Agència Catalana de l'Aigua.
Aquest cànon, exigible a tots els usuaris llevat de les entitats públiques pel que fa als consums fets per operacions d'investigació o control i de gestió i millora del domini públic hidràulic, pels serveis públics d'extinció d'incendis o en cas de catàstrofe, pel que fa als usos corresponents a la utilització de l'aigua per a l’alimentació de fonts públiques, neteges de carrers o regs de parcs i jardins i pel que fa al consum d'aigua per a l'ús agrícola quan no hi hagi contaminació, representa una novetat important pel que fa als usuaris domèstics. Efectivament, garanteix un nivell bàsic de consum, equivalent a cent litres per persona i dia, a un preu assequible, atenent el nombre d'usuaris de cada habitatge. Així doncs, en l'aplicació de l'impost als usos domèstics se satisfà les demandes socials, tancant l'anomenat conflicte de l'aigua.
L’exacció del cànon de l’aigua és compatible amb la imposició de contribucions especials i amb la percepció de taxes, quan sigui procedent, pels ens locals.

Nou model organitzatiu i creació d’ens administratius en matèria d’aigües

La Llei que analitzem fa palesa que les reformes encaminades a aconseguir un tractament integral del cicle hidràulic han d’anar acompanyades també d’una reforma de les entitats administratives que tenen competències en aquest sector. En certa manera, es demostra com l’organització administrativa que pot semblar un camp àrid i gens atractiu per a l’estudi, és en canvi fonamental per encarrilar el bon funcionament d’un nou marc d’intervenció pública en el sector de l’aigua.
Així, la Llei 6/1999, de 12 de juliol, es caracteritza per introduir reformes importants en l’organització administrativa de l’ordenació i gestió de l’aigua.  Aquestes modificacions responen als principis de descentralització, coordinació i integració, especialment tenint en compte que hi ha almenys dos nivells administratius que tenen competències sobre la matèria, com són la mateixa Administració autonòmica i els ens locals. S’ha de garantir, doncs, un disseny administratiu que combini els criteris de gestió integrada i de descentralització en la gestió.
S’ha demostrat també com les estructures administratives existents, és a dir, la Junta de Sanejament i la Junta d’Aigües, ofereixen una intervenció sols parcial i a vegades no coordinada del cicle hidrològic i per tant no responen a l’objectiu de gestió integral del cicle de l’aigua. Aquesta situació es veu fins i tot agreujada per la doble dependència d’aquestes Juntes: la de Sanejament del Departament de Medi Ambient i la d’Aigües del Departament de Política Territorial. És per aquests motius que  apareixen dues noves entitats administratives: l’Agència Catalana de l’Aigua i les Entitats Locals de l’Aigua.

L’Agència Catalana de l’Aigua

L’Agència Catalana de l’Aigua és l’autoritat administrativa que exerceix les competències de la Generalitat en matèria d’aigües.  L’Agència ha estat objecte d’un tractament específic mitjançant l’aprovació de la Llei 25/1998, de 31 de desembre, i el Decret de Presidència 125/1999, de 4 de maig,  que aprova el seu Estatut.
L’Agència esdevé, doncs, l’única Administració hidràulica al territori català, constituïda com una entitat de Dret públic responsable en matèria d’aigües en l’àmbit de les competències de la Llei 25/1998 i regulada pels seus Estatuts i per la Llei 4/1985 de l’Estatut de l’empresa pública catalana. D’aquesta manera, l’ACA, adscrita al Departament de Medi Ambient agrupa les funcions, fins ara exercides per la Junta d’Aigües, la Junta de Sanejament i la Direcció General de Política Hidràulica, i s’aconsegueix així la unificació de la gestió del cicle de l’aigua. També és destacable que junt amb aquest canvi de gestió es produeix el que podríem anomenar ambientalització de la matèria puix que la gestió es passa al Departament de Medi Ambient, atesa la imprescindible relació existent entre l’aigua com a recurs natural i el medi ambient.
Els òrgans de l’ACA són: el Consell de Direcció, el Consell d’Administració i els Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua. El Consell de Direcció està integrat per representats dels sis Departaments implicats (Medi Ambient, Agricultura, Indústria, Política Territorial, Sanitat i Governació). Tant el Consell d’Administració com el Consell per a l’Ús Sostenible compten amb representació dels ens locals (quatre en el primer cas i vuit en el segon).
El fonament de la creació de l’ACA és la necessitat de coordinar els esforços administratius dels diversos ens administratius de conca i de les entitats locals, coordinació que ve imposada per la lògica del sistema i per la pròpia normativa comunitària. Constatat el fet que la política de l’aigua presenta una concurrència d’Administracions sobre una mateixa esfera d’activitat, les relacions entre elles han de poder-se reconduir d’alguna manera. La coordinació, a diferència de la cooperació, implica una potestat de direcció i un caràcter obligatori. D’aquesta manera poden plantejar-se els límits de la facultat de coordinació amb el principi d’autonomia local. Aquest conflicte es tracta d’evitar amb la participació de les mateixes entitats locals en l’òrgan de coordinació, és a dir, en l’Agència. Així, l’estructura administrativa de la Generalitat no és un cos aliè als propis municipis ja que aquests participen en la mateixa activitat de coordinació.
Finalment, val a dir que l’Ens d’Abastament d’Aigua creat per la Llei 4/1990, d’ordenació de l’abastament d’aigua a l’àrea de Barcelona, s’adscriu al Departament de Medi Ambient a l’igual que l’Agència i que aquesta assumeix part de les seves competències (planificació, assignació de recursos i relació amb els ens locals).

Les Entitats Locals de l’Aigua

Els ens locals posseeixen també competències en matèria d’aigües i per tant han de tenir una presència dins l’organigrama administratiu en aquesta matèria. Així, l’article 4 de la Llei 6/1999 estableix que correspon als ens locals:
• l’abastament d’aigua potable
• el clavegueram i el tractament d’aigües residuals
• el control sanitari de les aigües residuals
• l’exercici de funcions que aquesta Llei estableixi
Per al compliment d’aquestes competències es creen les Entitats Locals de l’Aigua que poden ser de caràcter bàsic i de caràcter qualificat. Les primeres són ens territorials que agrupen un o varis ens locals per gestionar els sistemes de sanejament, d’abastament en alta i de subministrament en baixa per als municipis que les integren. Són entitats amb personalitat jurídica pròpia i capacitat per gestionar la prestació dels serveis relacionats.
El model no determina el nombre d’ELA que existiran en el conjunt del territori. Dependrà de les capacitats de cadascun dels ens locals i de la integració o no en una agrupació de municipis. La determinació de l’àmbit geogràfic de cada ELA dependrà de la voluntat dels municipis. Per això existeix un registre gestionat per l’ACA on s’ha de comunicar la constitució i les modificacions d’aquests ens administratius. Ara bé, un cop constituïdes, els municipis que les integrin han d’atribuir de forma obligatòria l’exercici de les seves competències, o part d’aquestes, a la nova entitat. No es tracta doncs d’una administració voluntària o simplement consorciada. Per contra, estem davant d’un veritable ens administratiu de caràcter territorial i a la vegada funcional,  amb competències pròpies i delegades o assignades per l’Agència Catalana de l’Aigua.
Respecte a la voluntarietat d’integrar una ELA, val a dir que els criteris que han de presidir la seva constitució han de ser els relatius a aspectes com la demografia, la geografia, l’economia, etc. No és doncs acceptable la integració dels municipis en una o altra entitat depenent d’altres criteris. La debilitat de la Generalitat es troba precisament en la manca de potestat per exercir un control efectiu sobre els criteris d’integració de les ELA. L’única disposició que permet una certa racionalització del sistema és la disposició addicional primera quan estableix que correspon a l’Agència Catalana de l’Aigua l’emissió d’un informe preceptiu sobre els expedients de constitució d’una ELA.
Dins aquest model correspon a les ELA bàsiques:
• col·laborar en la gestió de les instal·lacions que integren les xarxes bàsiques d’abastament
• gestionar el sistema de sanejament d’aigües residuals, inclòs l’atorgament d’autoritzacions d’abocaments en aquest sistema (no, en canvi, al medi)
Els municipis en qualsevol cas retenen la potestat d’ordenar el subministrament municipal. L’article 25.2 de la LBRL reconeix als municipis competències en matèria de clavegueram i tractament d’aigües residuals. Aquesta atribució ha estat en certa manera modificada pel Reial Decret Llei 11/1995 que implica una supra-municipalització del tractament de les aigües residuals. Per tant, totes les facultats relacionades amb el cicle de l’aigua, excepte el clavegueram, poden ser assumides per entitats diferents als municipis.  En altres paraules, els ens locals no desapareixen com a nivell administratiu competent, ja que les ELA han d’existir obligatòriament però sols pel que fa al tractament d’aigües urbanes residuals o per a altres competències que se li assignin voluntàriament, tant per part dels ens integrants com per part de l’Administració autonòmica.
Respecte de les Entitats Locals de l’Aigua qualificades, val a dir que es diferencien de les bàsiques en dos sentits. En primer lloc, es tracta d’un ens supramunicipal (amb el qual es permet la participació de les comarques) o d’agrupació d’ens locals, l’àmbit territorial del qual és definit per la planificació hidrològica. L’àmbit territorial, doncs, no és flexible per les ELA bàsiques sinó que ve determinat per l’activitat de planificació. En segon lloc, són entitats adequades per a la gestió integrada de l’aigua en una conca fluvial o una part d’aquesta conca (encara que aquesta adequació no implica, necessàriament, la gestió efectiva de tots els serveis compresos en aquesta conca). No es tracta d’una entitat de gestió dels serveis de l’aigua sinó d’una entitat de planificació. Tal i com es desprèn de les discussions parlamentàries en la tramitació de la Llei , «la (ELA) bàsica es refereix més a una mancomunitat de municipis que gestionen conjuntament uns serveis, i la qualificada implica un concepte més ampli, que porta implícit un element de planificació. Podríem dir, amb matisos, que es tracta de les comarques hidrològiques6».
Aquestes agrupacions municipals constituïdes per persones jurídiques plenes responen, en part, a la constatació de la manca de capacitat d’alguns municipis per portar a terme la gestió complexa de l’aigua en totes les seves fases. Cal recordar que Catalunya pateix el conegut minifundisme municipal i que molts municipis petits es veuen amb dificultats per complir les competències obligatòries de la LBRL. A més, la reformulació de la competència que fins ara es considerava municipal, com és el sanejament, ve donada per l’aprovació del Reial Decret Llei 11/1995, de 28 de desembre, que transposa la Directiva 91/271/CEE del Consell, de 21 de maig, sobre tractament de les aigües urbanes residuals. La Directiva i la norma bàsica de l’Estat modifiquen el criteri de càlcul basat en habitants/municipi pel habitants/equivalents, cosa que de retop suposa la modificació de l’article 26 de la LBRL en encarregar a les comunitats autònomes la delimitació de les aglomeracions urbanes. Això suposa la reubicació d’una competència municipal a un nivell supramunicipal que en la majoria dels casos caldrà institucionalitzar i que a Catalunya es concreta en la creació de les ELA.
La Directiva respecta el principi d’autonomia institucional dels Estats Membres remetent l’organització administrativa que ha de desplegar les previsions de la norma comunitària a la normativa interna: no es prejutja, doncs, el tipus d’organització supramunicipal que s’esculli, del que s’exigeix només que sigui representatiu dels municipis. Així, es podrien adoptar fórmules organitzatives com els consorcis, les mancomunitats, o bé la creació d’un ens local ad hoc, com al final s’ha fet. L’opció escollida té un clar recolzament estatutari, ja que l’article 5.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu que la Generalitat podrà crear agrupacions territorials de municipis de caràcter funcional i fins específics.
Novament, podem plantejar la compatibilitat d’aquest sistema amb l’autonomia local. Val a dir que es tracta d’un sistema obligatori, on els ens locals forçosament han d’atribuir competències pròpies a les ELA. Tot i això, es pot considerar aquesta atribució com beneficiosa per als municipis des de varis punts de vista. En primer lloc, es tracta d’una activitat de coordinació de la gestió integrada de l’aigua i per tant, l’Administració autonòmica està legitimada per imposar un model organitzatiu. En segon lloc, l’article 18 de la Llei obliga l’Agència Catalana a atribuir recursos a les ELA perquè aquestes puguin prestar eficientment els serveis de sanejament. L’atribució de competència de forma obligatòria va acompanyada en aquest cas de l’obligació de finançament, cosa que no sempre succeeix en matèria local.
Finalment, també podem dir que el model organitzatiu de les ELA té com a gran virtut que tots els nivells d’Administració cedeixen quelcom. Així, no es tracta d’una simple imposició organitzativa als municipis sinó d’un veritable nou disseny de política integrada de gestió on cada nivell hi aporta o bé competències o bé finançament o bé ambdós. No hi ha, doncs, perdedors i guanyadors sinó un saldo organitzatiu positiu.
La gran potencialitat de les ELA es troba precisament en la possibilitat d’ampliar el seu àmbit d’atribucions. Es permet concentrar en aquests ens tant les competències que d’acord amb la LBRL són de titularitat municipal o formen part del cercle d’interessos del municipi, però que a fi d’assolir una gestió integrada de l’aigua han de resituar-se en un nivell supramunicipal, com les competències pròpies de la Generalitat que aquesta pugui atribuir per obtenir una política coherent i integrada en matèria d’aigües.
Segons previsió de la mateixa Llei (disposició addicional desena), l’Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus té la condició d’ELA bàsica per al subministrament d’aigua en baixa i per al sanejament. Els altres ens locals, inclosos els consorcis, que tinguin reconegut el caràcter d’Administració en tema de sanejament d’aigües han d’adaptar-se a les disposicions de la Llei en el termini de 6 mesos (per exemple, el Consorci de la Costa Brava o el Consell Comarcal del Maresme).
També cal posar atenció a la regulació del Districte de Conca, definida com la zona administrativa o unitat de gestió que agrupa una o més conques enteses com la zona d’escorrentia superficial i les aigües subterrànies. És l’àmbit territorial on poden intervenir els ens administratius nous, depenent precisament del territori que estigui comprès dins un Districte.
Per Reglament es determinaran els límits geogràfics de les conques i subconques. Res no impedeix que l’òrgan administratiu encarregat de dur a terme les actuacions d’una subconca sigui una ELA.

Valoració final

L’anàlisi de la Llei 6/1999, de 12 de juliol, suposa un avanç significatiu per a la gestió de l’aigua a Catalunya. Aquesta Llei aporta algunes novetats importants. En primer lloc, un dels aspectes més rellevants és el tractament integral que es dóna a l’aigua, en la línia de les noves tendències comunitàries.
En segon lloc, la creació de l’Agència Catalana de l’Aigua també suposa un important pas endavant, tant per a la unificació de les competències sobre el cicle de l’aigua, anteriorment disperses en la Junta d’Aigües i la Junta de Sanejament, com per a la seva dependència del Departament amb competències en el medi ambient. Tanmateix, no podem oblidar l’existència a Catalunya de conques intercomunitàries (Ebre, Garona i Xúquer) i l’encavalcament de competències que es pot produir en aquestes conques que queden afectades per la legislació estatal.
En tercer lloc, pot valorar-se positivament la creació de la nova figura de les ELA, que representen una innovadora estructura sobre el territori, afavoreixen el principi de subsidiarietat i suposen el retorn de competències de sanejament i d’abastament als ens locals.
Finalment, es pot considerar que estem davant d’una bona Llei que possibilita noves perspectives per a una gestió sostenible d’un recurs natural escàs, però d’un innegable valor econòmic i social.  Per a això, caldrà que les seves prescripcions es facin efectives i això requerirà disposar d’un finançament suficient •
 Referències

1 Boletín Oficial de las Cortes Generales, Congrés dels Diputats, VI Legislatura, Sèrie A, núm. 171-1, de 24 de maig de 1999.
2 COM (97) 49 final, de 26 de febrer de 1997, 97/0067 (SYN). Vegeu també la Proposta modificada de Directiva del Consell, COM (97) 614 final, de 26 de novembre de 1997, 97/0067 (SYN); i COM (1998) 76 final, de 17 de febrer de 1998, 97/0067 (SYN).
3 L'article 2 de la Llei defineix la gestió integrada de l'aigua com «l'abastament en alta, el subministrament domiciliari o en baixa, el sanejament de les aigües residuals, tant en alta com en baixa, i el retorn de l'aigua al medi».
4 El sistema públic de sanejament d'aigües residuals es defineix a l'article 2 de la Llei com «el conjunt de béns de domini públic interrelacionats en un tot orgànic, compost per una o més xarxes locals de clavegueram, col·lectors, estacions de bombament, emissaris submarins, estació depuradora d'aigües residuals i altres instal·lacions de sanejament associades, amb l'objecte de recollir, conduir fins a l'estació i sanejar, de manera integrada, les aigües residuals generades en un o més municipis».
5 Mentre les Entitats Locals de l'Aigua no assumeixin la gestió del sistema de sanejament, les instal·lacions que en formen part són gestionades per l'Administració competent.
6 Diari de Sessions del Parlament de Catalunya. Sèrie P – núm. 123 d’1 de juliol de 1999, pàgina 8438
 
 
Fòrum de debat


Medi Ambient. Tecnologia i Cultura no s'identifica necessàriament amb l'opinió que expressen els articles signats
© Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya
DL: B-44071-91
ISSN:  1130-4022