Lidó Rico irromp en l’escena artística dels anys noranta amb una exploració escultòrica del cos i una pluralitat de formes expressives. El caràcter performatiu, el gestual, l’escenificació espacial, les narratives fragmentades, la disrupció del plànol visual, es juxtaposen amb estratègies d’apropiació i muntatge que van des de la repetició, la fragmentació, la multiplicitat o tot allò relacional, amb el propòsit d’establir un diàleg sobre la condició humana.
Els seus últims treballs, aplegats sota l’accepció de «Genoarquitectures», es desenvolupen en col·laboració amb neurobiòlegs i neurofisiòlegs que tracten l’estudi del cervell i les possibles implicacions d’aquest amb malalties diverses. Aquestes afeccions són reinterpretades escultòricament per Lidó mitjançant l’exposició cartogràfica del cervell humà, ara modelat i intervingut plàsticament.
Així, compareixen en l’espai expositiu una multitud de cervells com a únic tret d’un individu absent. L’exèrcit de cervells es configura com un oxímoron de la condició humana on se’ns invita a desxifrar-ne els continguts inscrits. Potser és aquest cervell transformat en vaixell amb un diminut patró a la deriva qui millor invita al viatge que planteja «Genoarquitectures». D’aquesta manera tota una infinitat de metàfores emergeixen dels plecs de la massa encefàlica fossilitzada que, no obstant això, adquireix una qualitat molla, gelatinosa, de la qual sorgeixen multitud de mans. Com si l’afecte i la passió foren l’únic timoner possible per a governar les viscositats, les mesquineses de l’individu contemporani.
Des dels plecs rugosos de la massa amorfa s’alça una figura diminuta que ataülla el paisatge on s’assenta: sembla voler parlar-nos de la seua soledat i precarietat, de la provisionalitat de tot esdeveniment. Ara, en l’hemisferi dret, on s’allotja el pensament holisticoemocional, trobem incrustat un niu de vespes, sense brunzits, sense presències… De nou la referència a la condició animal. Com en aquell autoretrat amb ulls de pollastre, inquietant, posthumà.
De sobte, un cervell infestat de pneumàtics usats, massa usats. El seu desgast ens parla d’una vida succeïda, d’un temps viscut. Perdut en els seus records (alzheimer). O aquell altre cervell prenyat que n’acull dins seu d’altres de més petits. La gran matrioixca de la diferència que indefectiblement ens parla d’aquell gènere en disputa que va mencionar Buttler. I, finalment, aquell altre que representa un puny tancat, críptic. Custodiant el soroll secret duchampià que conspira contra tota objectivitat.
Aquesta maniobra d’inversió material i simbòlica on es produeix un despreniment cap a altres formes i usos simbòlics és una constant en la producció artística de Lidó Rico. El seu treball articula processos intuïtius i deductius on allò particular i allò general, allò concret i allò abstracte, es reformulen discontínuament i intermitentment. És per això que aquest humanisme emanat de la modernitat se sotmet a un experimentalisme en el qual l’ensomni i un cert onirisme desafien l’homogeneïtzació del subjecte modern per tal de confrontar diferència i identitat, passat i present i interior i exterior.
Hi ha una mena de dialèctica entre objecte intervingut i llenguatge inserit que dóna lloc a un «entorn sensible» on s’activa aquella «veritat extàtica» que va mencionar Herzog, i que consisteix a inserir una atmosfera somiadora a l’objecte que permet establir una dialèctica reflexiva on la mirada de l’espectador crea les condicions de possibilitat narrativa de tot esdeveniment en les peces. En aquest sentit, hem d’entendre el treball de Lidó Rico com una aposta decidida per entendre les complexitats i contradiccions de l’individu contemporani.
Som, doncs, davant d’un treball per a adults, amb dos rombes, potser tres o quatre, on un ha d’estar preparat per a reconèixer-se en la seua precarietat, en la seua condició fallida de persona humana.
