Carmen Calvo, amb el seu treball poètic i desconcertant, s’ha aproximat a la ciència des d’un angle creatiu que els cientifistes més estrictes (la ciència tracta de fets, la poesia, de sentiments!) no aprovarien però que no obstant això ha estat explorat en les càtedres universitàries, verbigràcia en la Universitat de Liverpool.
Les realitats i els desitjos que emergeixen del cos, de l’anatomia humana, han estat i són un dels eixos del projecte artístic de Carmen Calvo. Em centraré en tres obres recents, datades el 2012.
En L’étoile a pleuré rose (el primer vers d’un quartet d’Arthur Rimbaud, que destil·la misogínia), Calvo ha concebut una proposta basada en un procediment dicotòmic. L’obra consta d’una safata daurada (el color del poder, del luxe i del prestigi) i d’un monticle blanquinós fet de borumballes de ciri, la composició química del qual procedeix de la parafina o de la cera d’abelles. De què serveix tant de poder si a la fi som matèria perible, corrompible, sembla dir l’artista?
En Les fonts de les dones clavades en terra de vergonya (una altra cita rimbaudiana procedent de Les premières communions), Calvo contraposa dos elements: una foto anònima que representa una dona i un cadenat rovellat, que l’artista ha situat sobre la seua boca. Ací Carmen Calvo al·ludeix a la repressió a què han estat sotmeses les dones a qui s’ha impedit parlar i expressar-se. Dones que de vegades han estat titllades de fetilleres (per les seues suposades males arts), i perseguides per inquisicions de tota casta.
El procediment artístic de Carmen Calvo respon a associacions fortuïtes (algunes de substrat surreal) i a metàfores visuals a vegades sorprenents. En Es diria que una fada per ací ja ha passat! (del poema de Rimbaud Les étrennes des Orphelins) ha partit de la troballa atzarosa als encants de Ginebra d’una foto antiga que mostra un grup de xiques xineses que es giren cap a qui, fora de camp, les fotografia. Lluny de comportar-se passivament aquestes dones miren, observen –recordeu que Laura Mulvey ha estudiat l’impacte visual i cultural de l’escoptofília–. En aquesta obra es dóna excel·lència a aquestes mirades repetides (les xicones ja no són objecte sinó subjecte), a les quals Calvo ha afegit dues provetes que contenen pigment blau, el més preat en el Renaixement, com si volguera unir dos temps distints en una ciència poètica de la imatge. I això amb la intenció de dir ben alt que les dones sempre han estat presents analitzant el món.
